Pels Camins dels Matxos 2009

Diumenge passat afrontava la meva primera travessa com a corredor. És a dir, fer una cursa de muntanya de 63.5 kilòmetres i saltar definitivament a la categoria d’ultrafondista. L’alternativa me la van donar quatre amics que podria definir com el meu guia espiritual, el meu tutor, el meu salvatge i el més trempat. Anava amb l’Alberto, el Xavier, el Joan i en Carles. No es pot anar millor acompanyat. Era la primera de les travesses amb les quals prepararem l’ultra trail d’Andorra que després de la prova de la copa del món de curses per muntanya a Zegama serà el darrer objectiu de la temporada.

A l’alçar-me no les tenia totes perquè dues hores abans havia apurat un gintònic després de sopar amb tota la colla. No era el millor dia per fer un sopar copiós o potser no era el millor dia per afrontar una cursa que rondaria les 10 hores…

A la sortida vaig decidir que estrenaria les noves sabatilles de muntanya que m’acompanyaran el que resta de temporada. Les meves The North Face Arnuva 100 no en van decebre i em van portar a l’arribada sense una sola butllofa. Gràcies campiones.

Vàrem prendre la sortida i cadascú es va posar al seu lloc. Jo anava enganxat al Xavier perquè tot i que té molta més experiència que jo i és més constant en cursa té un ritme similar. A més es coneix la zona i la travessa gairebé com el parc natural de l’Obac.

L’objectiu del dia era baixar de les 10 hores i les nostres ganes i la rauxa que ens acompanya permanentment ens van impedir complir-lo. No puc fer una crònica massa detallada dels llocs, els kilòmetres i les hores perquè no ho conec massa i perquè el defalliment de la segona a tercera hora em va fer perdre una mica la noció de tot plegat.

Vàrem coincidir amb l’Albertus i ens va avisar que el nostre ritme era massa ràpid. Però anàvem bé. La meva panxa no estava a lloc i en una pujada llarga i sostinguda vaig començar a sentir la buidor de la temuda pàjara. El Xavier seguia davant i va afluixar perquè no patís tant però el mal estava fet. El xuleton i el sopar en general m’estava començant a passar factura i no portàvem ni una quarta part de la travessa.

En un control cap a les 3 hores vaig poder avituallar-me de fruits secs i semblava que revifava. Ara bé, en pocs minuts la buidor del cos m’havia eixugat completament les cames i els meus músculs es queixaven sense parar. Ara un bessó, ara punxades al quàdriceps. ElXavier atònit em mirava i m’animava però vaig estar cadàver durant molts minuts. Si m’hagués quedat sol hauria fet una de les punxades més grans que ha vist la Suïssa catalana.

Els kilòmetres passaven lentament i els avituallaments eren una benedicció. A la Vola vaig menjar botifarra d’anada i de tornada i poc a poc em recuperava però el terreny era tan tècnic que semblava que no avancéssim. Patia pel dit i el turmell del Xavier però es limitava a dir que el turmell genial i que el ditet anestesiat. A l’avituallament el Joan ens va dir que anava tercer i la injecció de moral va ser fantàstica, però anavem prou perjudicats ja llavors.

Cap al final semblava que quedaríem molt lluny de l’objectiu però una poció màgica a Cabrera ens va fer baixar prou còmodes. La remullada a la darrera ascensió i el sol que queia ens va deixar tocats per un moment però vàrem fer una baixada fantàstica cap al riu. Una quants relleus ens van permetre avançar a alguns participants i arribar al darrer control amb certa comoditat.

Allà ens varen indicar que estàvem a 5.8 kilòmetres de meta i ens ho vàrem creure. L’avituallament va ser molt ràpid perquè dúiem 9 hores i 30 minuts i volíem arribar. Jo anava prou lleuger però el Xavier no podia. Pensava que estava somiant quan vaig sentir que em demanava que anés cap a l’arribada. Com se li passa pel cap això quan estem a punt d’arribar? Quan jo anava defallit va marcar un ritme còmode perquè no patís massa i ara em demanava que marxés. Jo ja estava eufòric perquè ho teníem. Després de molt patiment havíem arribat! Em vaig treure una estona la samarreta per aprofitar el sol i cantava.

De reüll mirava i sentia al Xavier estossegar. Ja ho teníem i encara ens faltava veure algun altre paratge meravellós i la volta infernal pels camins que envolten Torelló. Finalment vàrem arribar junts i amb els braços agafats i amunt. Era una victòria i un entrenament més cap a Andorra…

Moltes gràcies a tots pel suport i especialment als quatre que vàrem començar. Per desgràcia l’Alberto no va poder acabar i el Carles va escurçar el recorregut per problemes físics. El triomfador va ser en Joan Farré Farreti que va fer un sisè lloc espectacular amb gairebé tres hores d’avanatge sobre nosaltres, amb un temps final de 7hores i 55 minuts.
Disculpeu tots els que patiu amb aquestes bogeries…