Koala's Team

Algunes llegendes parlen de boscos encantats, fades que es remullen a gorgs humits i follets que corren i salten per corriols sobre un llit de fulles. Si aquest fos un blog normal començaria així la meva crònica, però no amics, som uns desvergonyits correm on correm!

A deu dies de Zegama vaig aconseguir enllaçar tres entrenaments en pla de 45 minuts. Tota una fita amb la qual esperava no tenir massa problemes musculars. El cap de setmana passat vaig estar a la platja i vaig entrenar una nova modalitat esportiva que aviat serà olímpica. Li’n diuen Spanish Triathlon Aquesta setmana passada dos entrenament més (el segon, a Logroño de 25 minuts i ple de mosquits) i creia que tenia les potes a punt.

Fulminat en 25m i ple de mosquits de l’Ebre. Perquè no se’m veu el pit…

L’estage final el vaig fer a la capital del vi, i val a dir que no és massa maca (però té bars molt xulos) i que a les fonts no hi baixa aigua sinó caldo del bo… Vaig cometre alguns excessos dionisians, però tenia la moral intacta. És més, tornant a l’hotel de concentració em vaig trobar un excursionista extranger que em va permetre fer-nos una foto després d’explicar-li que no pretenia atracar-lo. Em va recordar l’anècdota del Farreti a Sort però amb els papers canviats.

Mig marejat saludant un company a trenc d’alba (Foto: Koala’s)

Ja disposat a fer vida sana i saludable, vaig anar a Bilbao on vaig seguir amb els zuritos i els pintxos. Sense abusar. Em vaig alçar dissabte amb ganes de començar de nou. Beure molta aigua i menjar espaguetis blancs com un malparit. Els del Koala’s pensem que és més important menjar espaguetis que no pas entrenar. Els resultats així ho diuen

Ja a Zegama em vaig ajuntar amb el Joanra i el Jordi, dos del Guimba Cims i uns paios que hi van molt. Tenen unes aficions semblants a les nostres: beuen cervesa a dojo, corren pujant i baixant i descansen als plans. Sí sí, ja ho he vist dues vegades!

Cosetes compartides entre Koala’s Team i Guimba Cims abans de la cursa

Al matí nova ració d’espaguetis i com sempre ja amb la canya a punt. Podia imaginar els cims entre la boira. Estava emocionat per la samarreta commemorativa que havia fet el Joanra: el nom dels clubs pirates amb els que correm, Zegama 2009 i una senyera a davant, i una estelada a darrera. Anàvem de 21 botons i se’ns notava a la cara. Érem els més xulos de la sortida!

Sabíem que no fallaríem i ens permetíem somriure a l’hotelet (Foto: Koala’s)

La cursa ja és el de menys però l’explicaré una mica. Vaig sortir amb el Joana i l’Enric. Fent una mica la goma. Volia conservar però alhora tirar endavant per baixar de les 6 hores. Un parell de vegades vaig esperar al Joanra que volia reservar-se més.A mi el cap em demanava prudència però el cor em deia que endavant amb tot. Normalment corro amb el cor, i més en aquestes circumstàncies. Tenia clar que valia més petar que acabar pensant que encara em quedava alguna cosa per donar. Anàvem igual però quan picava avall el koala treia les ales i baixava fora pista amb algun freestyle digne de youtube.

El públic et porta ben amunt. Animen als matats també! (Foto: JB)

La vestimenta especial per l’ocasió, incloia un mocador amb una estelelada que duia sempre per anar amb moto. Un dia no me’l vaig posar i a terra. Ara el porta un peluix i li vaig mangar. Sabia que no fallaria si el duia! Tothom em saludava i els catalans cridaven com posseits. És immillorable.

Emocionat pel suport i avançant amb pas ferm (Foto: Monrasin2)

El que compta és gaudir de la gent, dels ànims, dels crits, de les banderes i del patiment. De veure que quan no pots més t’animen. Et criden pel nom i et fan pujar els benparits dels marges. Sentir que les cames t’han d’esclatar i que el cap va justet i un Aupa Raül i Visca Catalunya! et fa vibrar i arrencar a córrer muntanya amunt.

100% emoció. Encaixades, cervesa i molts ànims. Cal ser-hi (Foto: JB)

Una vegada havia coronat ja ho tenia coll avall. Però la mare que ho va parir: quines pedres! Anava amb peus de plom però em vaig distanciar dels de darrera Llavors vaig fer la baixada més difícil que mai he fet. Era llisa però dreta de collons. El tibial esquerra se’m va carregar i vaig patir per si havia d’afluixar. Però no!

Tan sols quedaven 12km de terreny pla i favorable que vaig tenir la sort de compartir amb el Lluís de Barcelona. Una abraçada per tu campió perquè em vas portar a l’objectiu! Va ser molt  llarg i dur però vàrem arribar sencers al final. Al poble ens esperaven les famílies. La meva mare, els tiets i el Xavi em van donar l’estelada i vaig arrencar a plorar d’emoció per quarta vegada. Teia un nus a l’estómac indescriptible.

Òstia nano quin braç se t’està fotent de tan córrer ((Foto: Tiet Eduard)

El camí per la vila és molt curt. És un circuitet pel centre que vàrem fer a tota llet i mirant a darrera per no perdre posicions. Vaig desplegar l’estelada i vaig poder acabar una marató com cal. Vaig oferir-li al Lluís i no ho va dubtar. Vàrem entrar junts i satisfets a meta. Una passada!

Aparteu les criatures que aquests  van plens de merda! (Foto: Assumpta)

Amb els deures fets i l’objectiu al sac (5h55m) tocava relaxar-se. Repassant la cursa mentalment pensava que havia optimitzat prou l’esforç. Si bé al principi anava un xic frenat, els 12 km relativament plans no em van sortir amb el temps que pensava. Comptava fer uns deu minuts menys però no hi havia forces. Vaig menjar i recuperar amb uns bons sucs de civada. L’any que ve hi tornaré. Córrer pel teu país, encara que només sigui un dia, no té preu.

Això diferencia un koala’s Team d’un populero (Foto: Koala’s)

Bé, maques, macos, aquí el menda ja té objectiu. No sé si pel 2010, o pel 2011, però jo vull ser un d’aquests paios que veig a les fotos del web amb la gallina de pell i les llàgrimes que gairebé se’m surten dels ullets. Se sap que els corredors, els ultrafondistes, els muntanyers, diuen que som uns al.lucinats i, dic jo, crec que és cert. I, és més, crec que és una virtud, cosa positiva, i no una pega o una falta, com se sol entendre l’apel.latiu habitualment. Sí, jo m’al.lucino, què hi farem. Quan veig el vídeo de l’Ultra Trail del Montblanc se’m cauen les llàgrimes, i això que no entenc ni papa del que diuen, perquè aquella gent només parla francès, collons!! Quan miro fotos, o vídeos, de qualsevol edició de Zegama se’m fot un nus a la gola que m’ofego i tot. Emoció total. Pell de gallina. Quan veig les centenars de fotos que van penjant al web del Racing the Planet, Namibia 09, doncs em passa el mateix. Jo veig allò i el meu cos sencer vibra, i en el meu cap només hi cap (valga la rebusnància) un pensament (digueu-me limitadet): jo vull ser allà.

Què maco, no?! Els que feu aquestes bestieses que fem sabeu de què parlo, perquè us passa el mateix. Els que no, doncs no ho poden entendre, senzillament perquè no es tracta d’entendre, sino de sentir. Si no sents aquesta emoció, no la sents, i punt (sentiràs altres cosetes, és d’esperar…), i és impossible explicar-la, o transmetre-la. Rieu d’un paio que plora davant la pantalleta del iutube on, petites i granuladíssimes, surten imatges de tius i ties fets caldo, pujant i baixant pedrots, extenuats, reventats, morts i felços, participant en qualsevol de les animalades que es fan arreu del món, proves de resistència les diuen. Rieu. A mí em sembla una imatge collonuda. Sentir-se viu és l’unic que importa al final, i cadascú té, troba, escull, la seva manera. Dic jo…

Els nostres companys i amics estan vivint una d’aquestes coses que fan una enveja de collons i posen els putus pels de punta. Ara mateix continuen a Namíbia, i només heu d’obrir el web i passejar per les fotos per saber de què esteu fets: els que penseu “vaja colla de burros i animalets, què foten allà patint??” esteu fets d’una pasta; els que penseu “ostis quina passada!!! Ploro i tot…”, esteu fets d’una altra. Fàcil.

Allà segueixen tots, per a mí amics, companys, coneguts alguns, d’altres no, companys tots. Alguns segueixen en competició, i ja són uns herois. Altres han hagut de plegar, i també són uns herois. És el que tenen aquestes coses: només de prendre la sortida és de ser un putu crack, i punt.
 

Els nanus: Josep M. Cabanas, Xavi Marina, Xesc, Andrés. En peu de guerra!

El Salvador Calvo, quin peaso campió, segueix primer, i ha tornat a guanyar les dues darreres etapes: la quarta, de 100 quilòmetres, la més dura, que va arribar de la ma del segon classificat, el sudafricà Ryan Sandes; la cinquena, fa una estona, i al dia següent dels 100, que ha guanyat amb 1 minutet d’avantatge sobre en Sandes.
 

Salvador Calvo estirant una mica. El tiu s’ha de destensar, que anar tant ràpid posa nerviosete…

Tercer classificat segueix el grandíssim Marco Olmo, quin paio. No hi ha paraules. Més de 60 anys i allà el tenim, fort i prim com un roure, aguantant el tiron de paios 30 anys més joves que ell. Un autèntic crack.
 

El Xesc i el Marco conversant: “Oye, tú eres un poco mayor pa esto, ¿no majo?”, ”Pues tú tampoco es que seas un cahval, Francisco, campeón!!”

El Xesc, que aquí teníem xerrant amb en Marco, què maco, oi?, s’ha hagut de retirar. Problemes estomacals a l’etapa reina el van tumbar. Ens diuen, a través del seu germà el Jaume, i d’en Paco Robles, que està bé i molt animat, allà seguint en l’expedició i animant a tothom a tort i a dret. Xesc, ets un crack tiu!!!! T’enviem molts ànims des d’aquí, endavant que la Badwater t’espera!

El Xavi Marina i el Josep Maria Cabanas, quins dos paisanos que tenim, quin carreron que s’estan fotent, déu meu!, allà segueixen, forts i valents com el primer dia, 8è i 9è de la general a falta dels seus temps de la cinquena etapa.
 

Els nanus preparats per prendre la sortida, i relaxats. No volem dir res,
però aquest noi situat darrera el Xavi (ajupit) potser està massa content, oi?

Aquí els tenim en acció, somrient i tot, com si tal cosa…

Però tenim més amics i companys que segueixen allà lluitant! Sí senyor: l’Isidoro Aznar, 57è, Fernando Guardiola i Andrés Martín, 86 i 87, i l’Ana Sebastián, quina super campiona, allà segueix, 104 de la general, 31ena dona, va fer una etapa reina sensacional (26 hores els 100 quilòmetres, imaginem que parant a dormir unes hores i després seguint, que s’han de tenir tres o quatre collons per fer-ho, ho sap qui ho ha viscut).

Bé, aquest és el nostre petit homenatge a aquests nens i nenes que tenim a Namíbia fent el que més ens agrada. Esperem, estem segurs, que tots ells hauran fet una boníssima 5ena etapa, i que demà superaran la 6ena i darrera i hauran completat una d’aquelles aventures que, sí o sí, s’han de viure.
 

Ens acabem d’enterar, a través del blog dels germans Terés, que al Xesc el van retirar, en el km 74 de l’etapa reina, quan va defallir, a 39º de febre, i se’l van haver d’emportar a l’hospital. El noi, el nanu, el crack, portava amb vòmits i diarrea des del km 7, i al 70 els jutges el van dir que no seguís, però ell ho va fer, fins que el cos va dir prou. Bé, jo només de llegir-ho estic que no m’arriba la roba a la pell. Sereu molts els que direu que per què, que no calia, que quin idiota per forçar tant que fins i tot, potser, va fer perillar la vida. Doncs, sabeu què us dic, que aneu a pastar!!!!!!!!

Què collons és la vida sinó fer allò que més t’agrada amb tota la passió del món, fins el límit de les teves possibilitats?? Què seria millor, morir de vellet sense haver fotut ni brot, tota la vida de seguretat i café de mig matí? Jo crec que un tío com el Xesc Terés, un valent, un campió, si hagués de palmar, sense dubte que escolliria fer-ho deixant-se la pell a Namíbia, que en un hospital de Barcelona, o en un maleït accident de cotxe. Afortundament, no és el cas, i gràcies donem perquè s’està recuperant bé. 

Per nosaltres, Xesc, ets un autèntic campió. Ole tus cojones, com diuen els castisos, que vas aguantar el que no està escrit i no et vas retirar fins que et van haver de portar en ambulància. Els que diguin que va ser una bogeria, que se’n fotin: el que tenen, segurament, és enveja. Clar que sí, QUE N’APRENGUIN!!!

Amb una mica massa de retard, ara hem tingut un moment per posar aquest post, que per a nosaltres és tot un plaer i un honor.

Des de fa ja uns quants dies, una colla de companys i amics estan a Namíbia, participant en un dels reptes ultrafondistes més macos i espectaculars de que tenim notícia. Es tracta del “Racing the Planet“, una moguda (de la qual, la veritat, no tenim molt informació, mireu el web…) que, pel que es veu, es fa cada any en un puesto diferent. Enguany Namíbia, el 2010 Austràlia. 6 etapes per recórrer uns 250 quilòmetres en total, creuant canons, deserts, muntanyes, rius i el que faci falta.

I allà a Namíbia tenim els nostres companys i amics Xesc Terés i Xavi Marina, que s’estan marcant un carreron sensacional!!! A dia d’avui, després de 3 etapes, els tenim situats en 9a posició! S’estan currant unes etapes molt sòlides a uns ritmes collonuts (inabastables per a molts de nosaltres en una sola etapa, ni parlem de mantenir-los dia rere dia…), acompanyats, fins el moment, per la 2a classificada de les noies, la nordamericana Lia Farley, que en la general els va al davant perquè la primera etapa la va fer més ràpid (com ha de córrer la senyoreta per fotre-li canya aquests nanus!!!).

Menció també per a la resta de la comitiva espanyola, que s’està currant, en conjunt, una participació espectacular.
El Salvador Calvo encapçala la classificació general (uuuuuaaaaaaauuuuuh!!!!!!), i a més tenim competint un bon grapat de valents més: el Josep Maria Cabanas, atleta osonenc, que va 12è; l’Andrés Martin, també del Tahoo com el Xavi Marina, que marxa el 46; Isidoro Aznar el 47, Fernando Guardiola el 84, i menció especial a la noia de l’expedició, l’Ana Sebastián Vendrell, que marxa la 115 de la general i 31ena dona.

Avui estan disputant l’etapa reina, la més dura: uns 100 quilòmetres del desert del Namib, el desert amb les dunes més altes del món.

Molts ànims i molta sort per a tots ells des del Koala’s Team!
Aúpa campions!!!!!!!!

Aquí els tenim en una foto de grupet abans de la primera etapa:

Eren les deu de la nit del dissabte i m’estava posant el despertador a les 3:45 (un d’aquells rècords personals que no tinc cap ganes de superar) tot pensant en l’eufòria que es viuria aquella nit si el Madrid empatava o era derrotat. Anava repassant mentalment tot el què m’esperava el dia següent, i una rara sensació m’envaïa i no em deixava dormir. A les 23:45 varen començar els petards i jo encara donava voltes pel llit fins que la ment va dir prou i el següent que recordo és aquell so infernal del despertador. M’aixeco de cop, em rento la cara amb més dedicació que de costum, em poso l’uniforme de gala de les curses (pantacas homo-sapiens d’ou per banda, com diria el Koala, i camiseta del “patrocinador”) i vaig a embolicar l’entrepà i a omplir el “termo” amb els tres cafès de rigor de cada cursa.

4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”.

Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits.

El Farreti tirant del carro als primers metres de la cursa. Aúpale!!!

Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt  ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant.

El nanu segon en aquests primers corriols de pujada.

En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el Javi Delgado (JDL) i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa.

Perseguint el Manel Amor com un sabueso…

Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament.

Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada.

No podia faltar. Quin gran clàssic del país, vaia crack!!!

Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.

L’únic que m’ha fallat és que a la classificació surto com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic.

Nota: creiem que l’error informàtic és un sabotatge dels nostres competidors, que estan una mica acollonits. Ho estem investigant i us direm quelcom (després de prendre represàlies, és clar… )
Nota 2: lamentem que el Farreti no ens hagi pogut proporcionar la foto de rigor d’ell mateix fotent-se les birres imperdonables post-cursa. No dubtem de la seva paraula quan diu que se les va cardar, i us podem avançar que, sembla ser, la gent que pululava per la zona de meta en aquells moments, i que li podien haver fet la foto, se sentia una mica acollonida del Farreti i el defugien. Diuen testimonis presencials (que han contactat els nostres serveis d’intel.ligència) que amb aquelles grenyes, la pinta de reventat, i l’equipació oficial ultra-professional del seu patrocinador, fotia una por de tres parells de collons.
Nota 3: hi ha tot de comentaris i dades en aquesta notícia que són del tot falsos i inventats. És cosa vostra esbrinar quins. Us foteu!!!

Aquesta setmana lluitaran com beneits per no acabar d’esgotar el crèdit del Koala’s Team els companys Farreti, Coro i Manolito. Dios les pille confesaos!!

En Farreti anirà a Sort amb la intenció d’endur-se La  Forestal. El coneixereu fàcilment perquè li diuen Espiña pel seu look i la seva manera de córrer… A més, a l’arribada mai agafa aquàrius si hi ha cervesa! (de fet, si no hi ha cervesa el veureu córrer encara més ràpid que en cursa en busca del primer bar que es pugui trobar…)

A Solsona correrà el Coro. La intenció és la de fer un gran paper a la Cursa del Corriol i no haver de caminar gens a les rampes. Bé, de fet l’objectiu és el de fotre un bon tiberi pel Solsonès És fàcil saber qui és perquè sempre corre amb malles i uns slips per sobre per marcar encara més paquet.

En Manolito delectarà als corredors de la Cursa per Collserola a Cerdanyola amb una becaina al cotxe abans de prendre la sortida i la nevera plena de cerveses per quan acabi. Per cert, si el veieu que dorm, desperteu-lo 5 minuts abans de sortir, que el nanu pugui agafar posicions. Òbviament que no li cal més, perquè ni estira ni escalfa: diu que quan estira massa acaba baldat, quin patiment als isquiooos!!! 100 per 100 Koala’s Team

Ja us penjarem les cròniques i les fotos!!!
Sort, companys, i que n’aprenguin!

Macos i maques, tenim noves incorporacions a la banda sonora. Yuuuupiiiii!!!

A continuació us enganxem l’estracte del darrer contingut amb el qual ens delecta, avui, el nostre gran Farreti.
El trobareu complert a la seva pàgina.

Molt bon dia a tots!!!

Aquí teniu el resum dels meus plans koalatlètics per a les properes setmanes. Crec que està farcidet…

A veure si us animeu i coincidim en la majoria!!!!

Ens veiem!!!!!!

(Text tallat i censurat a discreció per algun d’aquests cabrons…)
(segueix a la pàgina del Farreti)

Bona tarda, ja sóc a casa després de disfrutar de la cursa de l´Alba aquest matí.

Començo crònica (la 1ª – intentant evitar dades del “aparato infernal”): 6:00 Despertador, bocata de tonyina+tomaquet+olives farcides TOMA MORENO!! talladet -descafeinado hay que ir a ver al Sr. nespresso a comprar con cafeina je je, cagadeta i prepara una nevera amb aquarius, isostar, aigua freda, 2 geles i tira cap el parking. Aprox 7:30 arrivo a Collbató, paro al bar i faig un cafe com deu mana i un riuet.

Aquest soc jo amb l´objectiu al darrera.

Agafo el pitrall i cap al cotxe no a calentar sino a escoltar la radio una estoneta i la dura tarea de penjar el dorsal a la samarreta. Ah!! i una guarreria de gel pal cuerpo!! agafo un altre i la clau del cotxe.

8:15 ja vestidet de batalla tiro cap a la sortida, 4 carreretes, 2 guarroestiraments i cap a la sortida. Com aquest es el meu primer any de curses, bueno i de correr, surto al mig del peloton. I PAM!! joder que susto con el petardito… Vinga cap a dalt, primer la pujada de la cova, després uns escales del copón amb una miqueta de cua, corriols cap a dalt (La veritat es que molt xulos, no havia estat mai i molt bona zona per correr, una mica estreta per intentar adelantar a algú però molt i molt bé). Arrivem a dalt i baixadeta cap el monestir -Paradeta a rezar un padre nuestro per la subidita cap a sant jeroni i escales cap a dalt – jur!!. Després de 1h 45 min aprox arrivo a dalt de tot, solet i vistes guapes (era la 2ª vegada que pujava a sant jeroni, la 1ª caminant i per altre puesto un dia d´excursió però aquel dia no es veia res per la boira)… I……… Surt el KOALA que porto dintre!! Vamos pabajo!!!! Aqui ha començat lo xulo xulo… A fer el cabreta.. Primer fins una ermita o algo aixi (disculpeu mi desconocimiento de lugares emblematicos), després fins un avituallamiento que eren 2 Km aprox amb una pujadeta que pa que!! Caminant com un gosset i una baixada amb freno de mano sino te matas!!… I Finalment la gran baixada koalera (Suposo que el cami de les bateries ja que era pedres pedres i alguna pedra) es aquí on fent una mica el burru he aconseguit guanyar alguna posició. Al final l´ultim Km mai arrivava però quan he creuat la meta ALELUYA!!! Quina gran cursa!!!. Finalment aprox 2h 50min a falta de classificacions oficials!!   ———————   2h 51m 02 s Posició 173 de 403 i per categories el 109 de 226 Que campeón!!

Però lo millor entrepà de dos pams de botifarra i birreta de rigor!!! prenent el sol enmig d´una pista de futbol o algo así.

Després cotxe i paella a casa la mama con la famili!! Gran matinal Koalero!!

Koala Manolito

PD: Crec que m´han fet 1 foto a sant jeroni sino serà com la del company a Berga amb poques fotos!!!

Mentre entrenava ahir per l’Obac no les tenia totes per avui. Es preveien 28 km duríssims (finalment diuen que han sortit 31.7 km amb algunes variants) però vaig agafar confiança després d’estirar durant 30 segons mentre em canviava per anar a dinar.

He anat amb el Joanra le pompier fou i hem aprofitat per parlar de Zegama on compartirem allotjament i cerveses. ës un tiu com déu mana amb el que ens havíem fotut algunes garrotades a la pubertat en els derbis de futbol sala entre la Joviat i el Sagrat Cor. A més, varem compartir estones de classe i hores de bar a la universitat. Per cert, també corre en la clandestinitat sota els colors del Guimba cims. Li proposaré una fusió i parlarem d’unes samarretes amb estelada per Zegama ja que no tenim uniforme oficial.

Mentre anàvem cap a Berga he inventat una nova tècnica koalil. És plantejar-se les setmanes a l’anglesa. Que comencin diumenge. Pensava, la setmana passada van sortit 52 km (22 a Ripoll i 30 a l’Obac) i podia fer tabula rasa. Els moderns n’hi dieu reset. Així no tenia excusa ni podia fer el plomariques si trencava motor.

Patint de valent després d’una pujada (Foto: nq42km)

He decidit agafar la roda  del Joanra perquè sé que hi va molt i tinc referències que diuen que baixa com un salvatge. Té un estil semblant al meu ja que odia el pla. Ara bé, és el primer tiu que veig que corre més en pujada que en pla. Veure per creure. He pogut xupar roda al Joanra i al Toni de Rocafort (2n de veterans l’any passat a Berga però menys fi enguany) fins el km 14 on ha tirat i m’ha deixat enrera.

El grupet entre branques (Foto: nq42km)

He patit entre la neu pujant a Rasos però no volia deixar d’apretar. Mai havia clavat el peu fins el genoll i és una sensació especial. He passat moments difícils i he pogut agafar la roda del Marc (Engarrista). Em sentia pitjor que l’Escartín al tour…

He fet Rasos en la posició 98 però ja tenia les maleides descàrregues als bessons i els quadríceps. A la baixada més difícil anava gairebé bufant al clatell del Joanra altra volta però l’he trobat esterrecat amb un esquinç de turmell. He parat i m’ha demanat que seguís. Anava darrera un altre company i se m’ha fotut de lloros a la cara. M’ha fet patir per la revolada i els cops a les pedres. Creia que s’havia picat al cap i he caminat una estona amb ell. Sembla que no estava gaire malament perquè m’ha anat trepitjat el talons fins el final!

Els troços plans (no n’hi havia massa) eren duríssims. Corria com un mamut amb la grip porcina però quan picava avall feia la baixada del Koala. Crec que al meu nivell (del 30 al 50% per muntanya) no hi ha massa tius que es llancin així

Passant pel km 21 m’he adonat que fa temps que va deixar de ser un objectiu i tan sols és el km que hi ha entre el 20 i el 22. Llavors ja feia l’aproximació cap a la Figuerassa i donava les gràcies  tots els que ens animen a les curses. Som uns matats però ens agrada el caliu de l’afició…

Això és gaudir com un porquet per la muntanya

La darrera baixada l’he encarat enrampat dels bessons a l’escrot. No sabia si podria apretar fins a baix. En alguns moments corria amb dos pals enlloc de cames perquè tenia els bessons al clatell. He fet una baixada prou digna i encara he pogut passar a 10 corredors. L’arribada ha estat un moment  genial. Mentre enfilava la darrera recta han cridat el meu nom i el del meu club. Reconec que se m’ha posat la pell de gallina i l’emoció m’ha embriagat. He arribat eufòric i agafant-me la samarreta mentre em picava el pit. L’esforç tenia dedicatòria! A la fi, lloc 71 amb 4.15h i força ganes de plorar. Senyal de donar-ho gairebé tot! Recordeu que l’última gota i la darrera rampa cl reservar-les pel llit!!!

Una vegada a meta, m’he avituallat com l’any passat: entrepans a dojo i algunes cervesetes. Que seria del Koala’s Team sense aquestes arribades???

Els guimba Cims i els Koala’s Team estem units pel mateix

Gran sortida matinal entre els amics Koala i Farreti del koala’s i Xavier que esperem que aviat ho sigui Ha estat un entrenament dels de trempant t’empaito pel parc natural de l’Obac. L’Albertus ha estat baixa a darrera hora encisat per les fades.

Tant en Farreti com en Xavier són dos enamorats de l’Obac. Coneixen bona part dels seus corriols i és un plaer gegant seguir amb la mirada les seves explicacions sobre les crestes que ens resten per fer.

La sortida ha estat des del poble amb nom de formatge (Rocafort) fins el Montcau amb un retorn crestejant espectacular fins a Mura i llavors cap a Rocafort.

Com que tinc una càmera de la uni els he proposat de fer un youtube sobre l’equip, però malauradament no estaven receptius Hem anat rodant a ritme còmode i decidint l’itinerari sobre el terreny.

A la baixada del Montcau ens hem acomodat en un prat (tipus excursiosta) i hem esmorzat de menys a més matxote: un gel i un entrepà de sardinetes fet in situ entre 2.

Entre el Xavier i el Joan han traçat una volta maca però que ens ha dut fins a Mura a la tornada, on un parell de cocacoles i una voll ens han avituallat. Ja en teniem prou i hem fet allò que un skyrunner mai hauria de fer: tornar per la carretera perquè és més curt! Val a dir que un suculent dinar al buffet wok de Manresa, i la companyia de la Maria ens esperaven.

Al final hem rascat els 30 km (el koala té les potes calentes per demà Berga) amb uns 250 minuts aproximadament però sense fotos ja que el Xavier no tenia bateria i el Koala anava confiat…

A l’hora de dinar hem seguit la màxima que tant ens agrada: a la taula i al llit el primer crit! i hem omplert el pap boi regant-ho amb una sangria fresca i fina que ens ha deixat com nous. El Xavier ha estat el més damnificat de la sortida i amb la pàjara que duia tan sols ha pogut endrapar un plat d’hidrats, lluny dels 4.5 dels Farreti i Koala. La Maria, val a dir, ha menjat com una persona normal.

Com sempre, memorable i posant les bases per Picos, Andorra, els raids, l’escalada i els que ens posin al davant!

Ara més que mai,
que n’aprenguin!!!