Namibia 09 – Darreres notícies

Categories:Altres, Ultra Trails — Per albertus 22 maig, 2009 a les 13:16

Bé, maques, macos, aquí el menda ja té objectiu. No sé si pel 2010, o pel 2011, però jo vull ser un d’aquests paios que veig a les fotos del web amb la gallina de pell i les llàgrimes que gairebé se’m surten dels ullets. Se sap que els corredors, els ultrafondistes, els muntanyers, diuen que som uns al.lucinats i, dic jo, crec que és cert. I, és més, crec que és una virtud, cosa positiva, i no una pega o una falta, com se sol entendre l’apel.latiu habitualment. Sí, jo m’al.lucino, què hi farem. Quan veig el vídeo de l’Ultra Trail del Montblanc se’m cauen les llàgrimes, i això que no entenc ni papa del que diuen, perquè aquella gent només parla francès, collons!! Quan miro fotos, o vídeos, de qualsevol edició de Zegama se’m fot un nus a la gola que m’ofego i tot. Emoció total. Pell de gallina. Quan veig les centenars de fotos que van penjant al web del Racing the Planet, Namibia 09, doncs em passa el mateix. Jo veig allò i el meu cos sencer vibra, i en el meu cap només hi cap (valga la rebusnància) un pensament (digueu-me limitadet): jo vull ser allà.

Què maco, no?! Els que feu aquestes bestieses que fem sabeu de què parlo, perquè us passa el mateix. Els que no, doncs no ho poden entendre, senzillament perquè no es tracta d’entendre, sino de sentir. Si no sents aquesta emoció, no la sents, i punt (sentiràs altres cosetes, és d’esperar…), i és impossible explicar-la, o transmetre-la. Rieu d’un paio que plora davant la pantalleta del iutube on, petites i granuladíssimes, surten imatges de tius i ties fets caldo, pujant i baixant pedrots, extenuats, reventats, morts i felços, participant en qualsevol de les animalades que es fan arreu del món, proves de resistència les diuen. Rieu. A mí em sembla una imatge collonuda. Sentir-se viu és l’unic que importa al final, i cadascú té, troba, escull, la seva manera. Dic jo…

Els nostres companys i amics estan vivint una d’aquestes coses que fan una enveja de collons i posen els putus pels de punta. Ara mateix continuen a Namíbia, i només heu d’obrir el web i passejar per les fotos per saber de què esteu fets: els que penseu “vaja colla de burros i animalets, què foten allà patint??” esteu fets d’una pasta; els que penseu “ostis quina passada!!! Ploro i tot…”, esteu fets d’una altra. Fàcil.

Allà segueixen tots, per a mí amics, companys, coneguts alguns, d’altres no, companys tots. Alguns segueixen en competició, i ja són uns herois. Altres han hagut de plegar, i també són uns herois. És el que tenen aquestes coses: només de prendre la sortida és de ser un putu crack, i punt.

spaniardsEls nanus: Josep M. Cabanas, Xavi Marina, Xesc, Andrés. En peu de guerra!

El Salvador Calvo, quin peaso campió, segueix primer, i ha tornat a guanyar les dues darreres etapes: la quarta, de 100 quilòmetres, la més dura, que va arribar de la ma del segon classificat, el sudafricà Ryan Sandes; la cinquena, fa una estona, i al dia següent dels 100, que ha guanyat amb 1 minutet d’avantatge sobre en Sandes.

salvador-calvoSalvador Calvo estirant una mica. Salva, destensa que se’t veu nerviosete…

Tercer classificat segueix el grandíssim Marco Olmo, quin paio. No hi ha paraules. Més de 60 anys i allà el tenim, fort i prim com un roure, aguantant el tiron de paios 30 anys més joves que ell. Un autèntic crack.

marquito-olmo-el-chavalin

xesc-marcoXesct: “Oye, tú eres un poco mayor pa esto, ¿no majo?”, ”Yo es que inventé la Viagra ésa…”

El Xesc, que aquí teníem xerrant amb en Marco, què maco, oi?, s’ha hagut de retirar. Problemes estomacals a l’etapa reina el van tumbar. Ens diuen, a través del seu germà el Jaume, i d’en Paco Robles, que està bé i molt animat, allà seguint en l’expedició i animant a tothom a tort i a dret. Xesc, ets un crack tiu!!!! T’enviem molts ànims des d’aquí, endavant que la Badwater t’espera!

El Xavi Marina i el Josep Maria Cabanas, quins dos paisanos que tenim, quin carreron que s’estan fotent, déu meu!, allà segueixen, forts i valents com el primer dia, 8è i 9è de la general a falta dels seus temps de la cinquena etapa.

cracksEl paio de darrera el Xavi Marina estava especialment content, perquè seria? … :D

in-actionAquí els tenim en acció, somrient i tot, com si tal cosa…

Però tenim més amics i companys que segueixen allà lluitant! Sí senyor: l’Isidoro Aznar, 57è, Fernando Guardiola i Andrés Martín, 86 i 87, i l’Ana Sebastián, quina super campiona, allà segueix, 104 de la general, 31ena dona, va fer una etapa reina sensacional (26 hores els 100 quilòmetres, imaginem que parant a dormir unes hores i després seguint, que s’han de tenir tres o quatre collons per fer-ho, ho sap qui ho ha viscut).

Bé, aquest és el nostre petit homenatge a aquests nens i nenes que tenim a Namíbia fent el que més ens agrada. Esperem, estem segurs, que tots ells hauran fet una boníssima 5ena etapa, i que demà superaran la 6ena i darrera i hauran completat una d’aquelles aventures que, sí o sí, s’han de viure.

pa-flipar

los-nenes-i-marcolmo

Ens acabem d’enterar, a través del blog dels germans Terés, que al Xesc el van retirar, en el km 74 de l’etapa reina, quan va defallir, a 39º de febre, i se’l van haver d’emportar a l’hospital. El noi, el nanu, el crack, portava amb vòmits i diarrea des del km 7, i al 70 els jutges el van dir que no seguís, però ell ho va fer, fins que el cos va dir prou. Bé, jo només de llegir-ho estic que no m’arriba la roba a la pell. Sereu molts els que direu que per què, que no calia, que quin idiota per forçar tant que fins i tot, potser, va fer perillar la vida. Doncs, sabeu què us dic, que aneu a pastar!!!!!!!!

Què collons és la vida sinó fer allò que més t’agrada amb tota la passió del món, fins el límit de les teves possibilitats?? Què seria millor, morir de vellet sense haver fotut ni brot, tota la vida de seguretat i café de mig matí? Jo crec que un tío com el Xesc Terés, un valent, un campió, si hagués de palmar, sense dubte que escolliria fer-ho deixant-se la pell a Namíbia, que en un hospital de Barcelona, o en un maleït accident de cotxe. Afortundament, no és el cas, i gràcies donem perquè s’està recuperant bé.

Per nosaltres, Xesc, ets un autèntic campió. Ole tus cojones, com diuen els castisos, que vas aguantar el que no està escrit i no et vas retirar fins que et van haver de portar en ambulància. Els que diguin que va ser una bogeria, que se’n fotin: el que tenen, segurament, és enveja. Clar que sí, QUE N’APRENGUIN!!!


Etiquetes: , ,

    2 comentaris

  • koalasteam escrigué:

    Nano,

    M’has posat a 100 amb aquestes experiències. Ja en farem de burrades ;) de les que es gaudeixen.
    Koala

  • Alícia escrigué:

    Quines aventures, quins paisatges i quin esperit lluitador!

 Deixa un comentari

Trackbacks

Leave a Trackback

Subscribe without commenting