Cap de Rec 2009: Mojitos & Lady North Face

La III Marxa Cap de Rec havia de ser un test per l’Ultra Trail d’Andorra. Un reconeixement del terreny i la segurerat que encararíem l’objectiu de la temporada amb garanties.  El koala i en Xavier poden dir… prova superada!!!

Per estalviar-nos el viatge de matinada vàrem decidir anar a dormir in situ. Tant el viatge com la nit ens va servir per fer una jornada de convivència, molt diferent de la que viurem entre el 4 i 5 de juliol però molt enriquidora. Una vegada situats, i ja a quarts de 12 de la nit, vàrem treure el sopar. Era autènticament de corredor. No hi faltava la pasta blanca amb sardines i caballa i un parell de Heinekens calentones per carregar els dipòsits de nosequé.

Sopar de corredors és garantia d’exit: pasta blanca i cerveses (foto: koala’s Team)

Una vegada vitaminats, venia el plat fort de la jornada: mojitos by koala. No n’havia fet mai però a casa tenia un parell de llimes. Era poca cosa però allò que gairebé mai tens. De sucre i menta en tenia, així tan sols faltava el rom blanc i la soda (o sifó). Evidentment, el gel el demanaríem a l’hotel. Per cert, la menta és molt bona i sempre he menjat caramels de menta, xiclets de menta, gelats de menta i crec, que si fumés, fumaria mentolat. Suposo que part de culpa la té el meu pare per dir-me, quan era un marrec, que la menta alimenta i fa anar la tita contenta.

Afegint el sifó. No sabia les mides però va quedar bo (foto: koala’s Team)

Amb els ingredients sobre la taula només faltava el gel. Vaig baixar al restaurant i els el vaig demanar per les articulacions . Amb la bossa de plàstic on me’l van donar, una tovallola i el cul de l’ampolla d’Havana, vaig picar el gel al més pur estil cubà. Comparteixo la meva recepta sense mesures i manllevada a través de google:
- Rom blanc
- Llima
- Sucre
- Gel Picat
- Sifò
- Menta

Vàrem dormir de meravella però tan sols 3 horetes. Vaig dir al Xavier que podríem enviar una carta a les revistes yankies amb els nostre mètodes de relaxació. Potser els importarien! Abans de grans curses he pres un combinat (marató Vall del Congost), algunes cerveses (Zegama) i d’altres excessos que porten a pàjara (Matxos).
El despertador a les 4.00 va fer molt mal. Vaig fer el ronso una miqueta al llit mentre el Xavier es dutxava. Li portava avantatge perquè vaig dormir amb la roba de córrer . A l’hora d’esmorzar vaig comprovar que és un runner fins el moll de l’os: espaguetis blancs com jo! Pensava que això no he feia ningú i ves per on, jo n’erem dos.

A l’hora d’escollir la roba per la cursa era fàcil: faria calor. El Xavier va recomanar el paravent per si feina molt aire en alçada i li vaig fer cas. Vaig fer com els matxos i vaig estrenar bambes. Aquesta vegada també eren North Face però de noia. No en vaig trobar cap de noi que em fes el pes. Així que per un dia, era lady North Face.

Les meves lady North Face encara embalades i a punt de calçar-les

Veient el resultat, de zero butllofes i gairebé cap incomoditat, he decidit afaitar-me amb Gillete venus lady perquè segur que cuida millor la pell .  Les bambes un encert. Espero dir el mateix després de Picos i Andorra…

A la sortida, el Xavier em va dir que era el més friki. Era per l’equipament: pantalons i samarreta, paravent a la cintura, buff de Malibú i un ibuprofè. La gran majoria anaven amb xupona (camelback) o bidonet com era el seu cas. Jo creia que anava bé i de sobres!

La cursa va ser molt maca i el millor de tot és que la vàrem solventar amb nota. Ara bé, els falsos llanos del primer terç em van fer un mal terrible. Allà em costava seguir la roda del Xavier, que li té un carinyo especial a aquests trossos tan durs per a mi. Vàrem córrer amb uns cavalls entre uns prats i creuant rius constantment. Jo anava emocionat i ficava la pota a cada toll d’aigua on podia. La primera gran pujada la vàrem fer a un ritme viu i àgil que ens va sorprendre als dos. Una vegada a dalt, el llac era meravellós. Un paisatge màgic amb clapes de neu que vaig intentar creuar pel dret i on vaig aprendre una cosa bona: cal ser prudent.

Vaig ficar la cameta a la neu i la vaig per sobre el genoll sobre un munt de pedres. A l’intentar aguantar-me amb la mà, la vaig clavar fins a l’aixella. El Xavier em va tibar de les orelles i amb raó. A Picos ens trobarem això per sobre de 1600m… La baixada fins Andorra és dels llocs més bonics per hom pot córrer. Jo anava tranquil i ja pensava en el titular d’aquesta crònica. El Xavier em deia que el titular me’l donaria ell amb la seva pàjara i el mal que tenia en una peça de la cama esquerra. Jo li deia que ni hablar!!!

Quedaven pocs kilòmetres però una pujada important. Ben avituallats i amb el bidonet del Xavier ho vam passar amb no massa dificultats. A dalt vàrem poder observar la meravella de paisatge que se’ns mostrava i reflexionar sobre l’ultra trail que farem en 3 setmanes. Ens hi vèiem amb cor! A més, van aparèixer uns trialeros per sobre dels 2500m que donaven un aspecte pintoresc a la zona. Cal destacar la culada sense conseqüències del Xavier al descens del darrer pic.

Ja a la part final vèiem possible fer un sub 8h i vàrem apretar com campions. I ho vàrem fer! 7.59h i molt goig i plaer. Ens vàrem esperar i animar animar mútuament,  i el sentiment de complir l’objectiu va ser doble per arribar junts. Fent balanç mentre recuperava, vaig comptar i ja hem fet més de 24h en cursa junts: 6.15 al Congost, 10.45 als Matxos i 8 al Rec. A Andorra ja tenim horari d’arribada: passarà poc de la mitjanit del 5 de juliol.

Brindant per la cursa i l’UT Andorra. Que n’aprenguin!

Etiquetes: cap de rec, koala, Màrtox, mojito, ultra