Koala's Team

La setmana va començar amb unes vibracions entre estranyes i curioses. Tenia la sensació de passar mono d’alta muntanya i vaig decidir que al cap de setmana s’havia de fer alguna cosa gran. El primer era buscar algun soci d’aventura, i vaig pensar que no en podria tenir de millors que els dos referents amb qui havia compartit la Porta del Cel feia unes setmanes, el Màrtox i el Koala. No van costar gens de convèncer i més quan els hi vaig proposar de fer l’Olla de Núria des de Queralbs. S’ha de tenir en compte que estem parlant de gent que com més dures són les coses amb més motivació les afronten, una cosa que vaig comprenent a poc a poc.

Preparant les 4 coses indispensables abans de partir (Fotos Màrtox)

Eren les 5.10h de dissabte i ja estàvem amb el Koala recollint al Màrtox a Manlleu (que havia estat parlant amb els mamats del poble que li demanaven si hi havia controls a la vora) i enfilant cap a Queralbs, amb la intenció de començar l’aventurilla el més aviat possible. A les 6.10h iniciàvem la rutilla amb el Camelbak fins a les vores, pa als laterals enlloc de bidons (com els vaig trobar a faltar), uns quans gels i unes cames tocadetes dels quilòmetres que portava de l’entrenament setmanal proposat per l’Albertus (quina canya que es fot…).

Pujant de Nit a Núria amb una calor sofocant (Fotos Màrtox)

No cal esmentar que el Màrtox es coneixia pam a pam la ruta, els topònims, els desnivells i el color de les tarteres de les vessants catalana i francesa de la vall. Els demès anàvem més que relaxats en aquest aspecte, cosa que és d’agrair però que està resultant poc formatiu pel Koala, que seria capaç de perdre’s corrent per la platja!

Les imatges del Santuari envoltat de muntanyes no tenen preu

L’inici de la ruta era el tram més dur perquè ens esperaven 1.700 metres de desnivell positiu fins al cim del Puigmal. Es va fer de dia mentre pujàvem cap a Núria i els Isards ens acompanyaven demostrant-nos com es puja per la muntanya. Vàrem poder gaudir d’unes bones vistes del santuari i de la gespa perfecte que el presideix. El ritme era elevat i ja estàvem fent quinieles de quan i a qui li vindria la primera “pàjara”.

El triplet fent cim al Puigmal a punt d’esmorzar com cal (Fotos Farreti)

Tot i això, la cosa és clara: com que ens passem tot el trajecte “paliquejant” i entre bromes i collonades, quan algú està més d’un minut sense dir res és senyal que està tocadet, tocadet. L’ascens al Puigmal va ser molt tranquil i un cop a dalt (2 hores 45 minuts) vem decidir menjar una mica. Destacar l’entrepà de caballa del Màrtox que s’ha passat a l’estil Koala de prescindir de gels i menjar teca de la bona.

Quan deixo de córrer per esperar-los també afluixen els malparits

La vista era memorable i allà varem fer-nos a la idea del què ens esperava. Una carena d’uns 15 quilòmetres en la que donaríem la volta a tot el santuari tocant el cel i en la que coronaríem tretze cims d’uns 2.700 metres. Això si que és skyrunning!!! Vaig proposar titular la crònica “Els 13 cims” però la veu de l’experiència em va dir que mai es pot posar el títol sense haver completat l’aventura ja que sempre passen coses inesperades. Tenia tota la raó del món!!!

El Koala sense barretina rendeix al 50% de la seva pota habitual

Així que amunt i avall i cim a cim els quilòmetres anaven passant i les potes s’anaven fatigant. Els excursionistes es succeïen i molts caminaven amb unes motxilles ingovernables a l’esquena. Quins collons que tenen! Això, juntament amb un mal estar a causa de l’alçada que ens va acompanyar tota la carena va fer que sorgissin dubtes respecte si podríem completar tot l’itinerari en el temps previst. De fet, cada vegada que paràven a contemplar l’Olla, sentíem que l’olla ens marxava. Era un efecte psicotròpic natural que a més d’un faria addicte a la muntanya

El mal d’alçada va fer perdre el nord al koaleta (Fotos Farreti)

Vàrem contemplar les grans vistes de la zona francesa mentre en Màrtox seguia impartint lliços d’accidents geogràfics i topònims. Quan sigui avi crec que haurem d’anar vora una llar de foc i que ens talli l’espetec mentre explica rondalles a la canalla. La vessant francesa té un aspecte familiar pel Koala i per mi, ens van recordar els grans Picos de Europa. L’últim cim el vàrem assolir quan portàvem 6 hores de pujades i baixades corrent la majoria dels trams i ja només ens quedaven 1.500 metres de baixada picada fins el cotxe. Allà es va començar a notar la fatiga i el genolls van començar a adolorir-se a causa de la gran pendent que calia baixar fent marrada (alguna cosa hem après) i que el terreny era massa irregular. Fins hi tot una vaca ens va mostrar les hostilitats de la vall…

La pobra no tenia ni cucs. Ni l’Último superviviente l’aprofitava…

Després d’una hora de baixada entre una vegetació selvàtica farcida d’ortigues, per fi arribàvem al riu Freser, que caldria que seguíssim uns tres quilòmetres per arribar al cotxe. Com la resta del dia anàvem passant excursionistes, i de sobte un senyor molt gran amb banyador i sabates poc recomanables per aquells terrenys irregulars ens barrava el pas i no s’apartava el malparit! Em va passar pel cap de comentar-li si es podia apartar amb la sutilesa dels bons corredors: “Poder que ens apartem, no?”, i va ser llavors quan es girà i vàrem flipar.

Un excursionista entès ens va demanar una foto. Diu que ens segueix

El president Pujol havia anat a fer-se una banyadeta al riu! Vàrem fer la salutació de rigor i al cap de deu metres ho varem comentar. El Màrtox no se n’havia adonat de qui era tot i portar els ulls com sortits de les òrbites (potser anava una mica petadet i el Raül estava al.lucinant. Va proposar de comentar-li de fer-nos una foto tots junts i agrair-li la seva tasca, però al final només va haver-hi foto. Així va ser. El vàrem saludar de nou, i mentre ens fèiem les fotos ens va demanar d’on érem, a què ens dedicàvem i d’on veníem. En Màrtox li va explicar amb tot detall tota la ruta que havíem fet i, tot i que li va costar d’entendre que ho havíem fet del tiron, li va agradar bastant la manera com passàvem el dissabte al matí. Seguidament ens va donar la mà i cap avall tot pensatius i sense entendre massa el què ens havia passat. Sense cap dubte, el títol de la crònica ja no podia ser els 13 cims.

Cerveses fresques a l’arribada, ens ho mereixem: 31 km, 3.126m, 7h40m

Deu minuts i ja érem al cotxe. Allà, com sempre, cerveses fresques i un bany al Freser que el cos va agraïr molt. S’acabava una aventura (30,9km / 3.190 metres + / 7h45m) que havia tingut un convidat de luxe i que sense cap mena de dubte no oblidarem mai. Quina serà la pròxima?? A qui trobarem?? Jo crec que a partir d’ara ens vindran a trobar a la muntanya per sortir al blog del Koala’s Team…

Aquesta nit és d’aquelles en què he dormit poc i malament. No tinc dies dolents ni mal humor gairebé mai, però avui m’he alçat d’un bot i amb una energia positiva que em pensava que acabaria levitant com el Mag Blasi. Suposo que saber que en Màrtox i l’Alba van fer Cavalls sub24 i que els Manrussians van conquerir l’Aneto, més les viatges varis d’alguns amics m’ha fet feliç per tots ells.

No t’agraden els espaguetis granoteta? no vomitis! (Galeria completa)

Havia quedat a Ribes de Freser amb una bona peça, en Malfieten. No el coneixia però ha de ser bo perquè és d’aquells individus que si em proposa de saltar en tàndem en paracaigudes m’hi apunto, encara que em digui que no ho ha fet mai…

Jo tenia ganes de fer alguna cosa diferent i apretar una mica. Entreno poc, ho reconec, però és que és taaaaaan sacrificat! Cap esforç m’arruga però entrenar sol i per pla ho trobo molt dolorós. Des de la Porta del Cel tan sols havia fet 2 trotadetes de poc més de mitja hora i una sortida de 130m amb en Farreti i el Lluc.

En Malfieten no podia disposar de tot el dia i volia fer el Taga pujant i baixant per la mateixa ruta (6 i escaig km i gairebé 1000m de desnivell). Jo estava decidit a fer dues voltes al circuit (25km aprox i gairebé 4000m desnivell acumulat) i patir una estoneta per sentir aquella sensació de fatiga tan addictiva dels desnivells. Ara bé, es tractava de pujar i baixar 4 vegades pel mateix lloc, cosa que els companys que m’han adoctrinat en el món de l’ultrafons no farien mai

Una foto sempre ajuda a descansar. Això també ho he après

Hem sortit puntuals i hem fet cim en 1.15h. Més ràpid del previst i apretant sense forçar. En Malfieten no corre massa llarg encara però en esfalt se’m menja amb patates… Un bon tàndem entre tifes i una penúltima pujada amb una pendent acollonant. Hem passat a un parell d’excrusionistes veterans que més tard m’han aturat per parlar-me. Una vegada al cim ens hem permès fer un parell de fotos i hem baixat cagant llets cap al cotxe. Hem renunciat a fer una cresteta meravellosa però l’hem deixat per la propera ocasió.

Cim assolit i mirant la cresteta de reüll… (Galeria completa)

Allà ens hem aviatuallat amb una cervesa. Sí sí, en Malfieten també en sap d’hidratació! i ens hem acomiadat fins a la propera. M’agradaria que fos aviat perquè la companyia ha estat fantàstica! Una vegada sol, he decidit que pujaria d’excursionista. M’he posat la motxilla grossa, amb el pa i les sardines i una llauneta de cervesa amb gel. Objectiu: esmorzar al cim.

No he pensat a fer-li una oferta en ferm, però encaixa bé a l’equip

Allà anava i he tornat a córrer la pujada de la pista. Una vegada trempava fort no pujava tan fresc però no m’he parat i anava a un ritme prou alt. Gairebé a dalt, m’he trobat als dos excursionistes veterans! M’han demanat que què hi feia altre volta allà. Els he dit que havia perdut el piercing i anava a veure si el trobava. Crec que no m’han entès

Fent gala de la meva millor posrtura: aguantant la barra i cervesa en mà

Al cim m’he posat la barretina i amb una cara d’excursionista i només 4m més per pujar, em disposava a fer el remake de la gran pel·lícula sobre l’excursionisme català: Les exxcursionistes calentes. Ja assajava aquella gran frase: “Nena, et deixaré la figa com el túnel del Cadí” però m’he adonat que malgrat la meva barretina els pocs excursionistes no donaven per a res.

El kilo de pes més rendible de la història. Quin gel fresquet

M’he fet un entrepà i he pres el meu suc de civada ben fresquet i he aprofitat per signar al llibre de visites en nom de’n Malfieten i del Koala’s Team. A la baixada pensava que realment he anat amb la mateixa intensitat però un xic més lent la segona passada. L’únic que he fet d’excursionista ha estat esmorzar a dalt. He trigat 15m més la 2a vegada comptant l’esmorzar.

Al final crec que prefereixo córrer i ben acompanyat. A soletes el cap balla i a mi m’agrada riure i passar-ho bé amb la gent. A més, si el discurs que he pensat ho sabés transmetre (que no ho dubto), podria ser el segon president xarnego de la Generalitat jejeje. O un bon psicòleg, doncs potser ho estudio l’any vinent.

En resum, un gran entrenament a l’espera que el meu millor soci accepti una proposta enverinada. Si diu que sí i diumenge a migdia em veieu a Montserrat posant un ciri, és que hem escrit un breu a la pàgina d’or de l’ultrafons català!

La bona obra del dia ha estat acompanyar a aquest autoestopista

A la tornada i a l’alçada de Ripoll, m’he trobat un autoestopista que anava a les Fosses. No tenia ni idea d’on era, però vés, avui l’he agafat. No ho havia fet mai però estava pletòric. L’he dut 15km en direcció a Berga i l’he convidat a una cervesa fresqueta. L’Stephan m’ha agraït la cervesa en alemany de l’emoció i em parlava de com d’oberts són els catalans (?). Al final he pensat que si m’hai em trobo penjat així, espero que em tractin almenys com jo a ell…

Sort i que n’aprenguin!
Koala

El cap de setmana prometia emocions fortes. Un reguitzell de sensacions, esforç, goig i joia. I així va ser. No hi havia dubtes sobre l’èxit de l’empresa i la Porta del Cel va caure al sac del Koala’s Team. Com tantes altres fites que ja no es resisteixen a l’empemta d’aquests sonats, tarats i desviats trescadors de muntanya de la bona.

L’expedició l’encapçalava en Màrtox, ja coneixedor de la zona i un dels referents de l’ultrafons català, i l’acompanyaven els dos cadellets Farreti i Koala. El repte era completar la travessa, però hi havia opcions fermes de baixar de 20h i fins hi tot algú parlava de 18h! Aquest primer d’agost es varen reunir uns 30 corredors amb la intenció de realitzar la passejada i la majoria ho varen aconseguir.

L’eufòria es desbordava per moments. Calia sopar i sortir! (fotos Torren6)

A part dels 3 valents, hi havia 15 amics que els donarien suport i es carregarien la sang d’alcohol. Eren manresans, barcelonins i txecs, Una espècie de barreja intercultural on hi havia la rauxa salvatge dels del bages, la classe dels de la capital i la finura dels grans productors de cervesa. Tot un encert! La logística contemplava fer càmping dues nits (els qui no corrien) i cerveses, cubates, carn a la brasa i paella de final de festa.

Centrant-nos en la Porta del Cel, val a dir que els nervis es notaven a l’arribar a Graus. Eren les 22h de divendres amb tot el dia a sobre. Els 3 varen decidir atacar la Porta sense dormir i prendre la sortida als voltants de la mitjanit. Sopar de rigor amb espaguetis blancs i les motxilles a punt. En Xavier era el més preparat i en Farreti com sempre anava amb una mà a cada ou. Mai una motxilla havia anat tan buida per fer una travessa…  El Koala duia pa i llaunes de sardines, a més de 12 ous de guatlla durs per avituallar a la colla.

Distesos abans de la sortida. En Farreti portava pa als laterals de la motxi

Un grupet de corredors del fòrum Tierra Vertical va sortir a mitjanit amb puntualitat. El formaven 5 corredors comandats per l’arxiconegut Paco Robles, i per tant eren Los hombres de Paco. Els puntets lluminosos dels seus frontals van ser una bona referència durant tota la nit. A dos quarts d’uns sortiens els koaletes esperonats pels seus acompanyants, alguns dels quals ja cantaven el viva’l rei atenuats pel vi i el güisky del refugi.

La travessa nocturna va ser divertida i sense massa sobresalts gràcies al gran coneixement del terreny de’n Xavier. Ell mateix va regalar als companys un dels moments culminants de la jornada: caiguda al riu a les 2.30h amb una aigua gèlida i una remullada completeta. Això sí, es va alçar i canviar la samarreta i va continuar com un matxote. No volien aturar-se gaire perquè en Màrtox i el Koala els perseguia la mala fama de de fer massa aturades…

El primer punt de control va ser el cim del Certascan on la immensa plana francesa els va deixar meravellats. Feia fred i van baixar amb rapidesa sense entretenir-se massa per anar a trobar el refugi i el llac amb el mateix nom.

Coronació del Certascan  amb un fred que la pelava (Fotos Martox)

A la sortida del refugi de Certascan varen extremar la prudència perquè hi havia trams perdedors i als Hombres de Paco els varen veure desorientats. Allà va començar el primer defalliment del Koala que l’acompanyaria durant força hores. Anaven bebent puntualment i ingerint aquell sucedani de menjar anomenat gel. Que difícil és optimitzar l’alimentació en travessa!

La travessa es va endurir per moments amb la pujada al coll de l’Artiga. Molts blocs i bulldozers a més d’unes pendents molt pronunciades van alentir la marxa. No tots anaven lents, perquè en Farreti tirava i anava esperant als companys tant pujant com baixant. A la baixada de grans blocs i enporta de França es va gaudir i varen començar a compartir la cursa amb els companys que havien sortit a la mitjanit. El Koala no es va assabentar que s’entrava a França perquè no veure ni el punt fronterer ni el Guàrdia Civil del torn…

Avituallament a Pinet amb els Hombres de Paco al fons

L’aproximació al refugi de Pinet, a peu de la vessant francesa de la Pica d’Estats es va fer molt feixuga per tothom. En Martox va haver d’afluixar al darrer tram i el Koala duia un globo que no sabia massa on era. Es queixava d’inanició perquè sempre menja molt en cursa i aquí no hi havia salat! Al refugi van compartir taula amb els companys Paco Robles & cia. i sota un vent considerable que els va fer arrencar amb les articulacions rígides. En Farreti va veure com els seus companys baixaven emulant a Robocop i Xiquito de la Calçada i es prenien un ibuoprofè per tal de capejar el dolor. Tan sols duien 9 hores però es veia que la jornada seria moooolt llarga. El Koala va demanar al Martox si el refugi era en sòl francès i en Martox es creia que anava tocat de mort. Durant alguns minuts el Koala anava escortat pels seus comopanys ja que patien que caigués rodó.

L’ascenció a la Pica va ser de les que fan història. En Farreti es va avançar i va ser el fotògraf del cim durant 26 minuts (els que va treure a la resta del grup). En Martox i el Koala van patir de valent. Un defalliment doble que els va deixar debilitats i amb unes passes curtes que semblaven fetes a la lluna (Martox dixit). Van haver de seure i es van confessar mútuament: els dos anaven trencats perquè sempre surten massa ràpid.

Cim de la Pica d’Estats amb barretina i estelada. Ja portaven mitja cursa

La baixada de la Pica es va fer llarga però van poder trepitjar neu, que sempre és un alegria. L’aproximació al refugi de Vallferrera amb un flanqueig terrible va ser etern. Hi havia gana i molta travessa per davant encara. Les forces anaven justetes i en Farreti seguia avançant-se i esperant a la resta de l’equip. A pocs metres del refugi, un corredor fresc com una rosa els va passar. Era en Jordi Martínez de Marsay que anava camí d’un rècord que costarà de superar.

Al refugi varen fer una bons entrepans i es van conjurar per intentar fer la darrera etapa en 6 horetes. Un passeig, quan ja en duien 14… El sol picava de valent i l’ascenció al darrer llac va ser molt dura. Pas a pas guanyaven metres i comprovaven atònits quan metres quedaven a l’altímetre. Quina agonia!

Una vegada al llac, es varen refrescar i tan sols quedaven dues pujades que varen saber negociar amb destresa. Un parell de tarteres amb herbeta que calia pujar sense aturar-se. En Farreti tornava a esperar. Ells calculen que devia esperar entre 150 i 200 minuts. Un salvatge d’aquests hauria d’anar sol!

Darrer coll amb Miss Farreti lluint cames i tipet al fons

Només quedava baixar fins a Tavascan i pujar a Graus. Pensàvem que estava més a prop però encara quedava moltíssim. A més, la pota anava justeta i varen caminar molt. En Martox seguia amb el seu ric vocabulari enriquient la sortida: un esperó, una pleta, un circ, un ronyo, les congestes, tarteres, els amarratges del riu, etc. Un festival de muntanyisme! Una vegada a dalt varen poder veure una de les imatges més meravelloses d’aquestes contrades. Un gran prat gegant s’obria als seus peus.

Aquests prats anunciaven que el final estava proper però calia lluitar-ho

La baixada va ser feixuga i el cel es cobria. Hi havia pluges anunciades i tan sols esperaven que no els enganxés tan descoberts. Van anar baixant i les gotes van fer acte de presència a la cabana de Boldis. El Koala es va posar la capelina tècnica d’Andorra i va patir dues caigudes sota la pluja. Els vents es van accentuar i la calamarsa va aparèixer amb una força moderada. Quin final tan èpic per una excursió sensacional! Tavascan quedava lluny i el trencall del GR-11 no acabava d’arribar.

Amb una bona baixada van arribar fins a Tavascan, on els esperaven els de la colla. Els aplaudiments els van esperonar però només volien prendre una cervesa i seguir el camí.

Les cerveses esperaven a la taula però calia la foto de rigor!

La pujada a Graus va ser per carretera (5km) i segurament va ser el moment més penós de la travessa. Molt lenta i amb fred, però a dalt els varen tornar a rebre amb aplaudiments i més cerveses. Bona feina 6Q i bona cursa nois! Amb cervesa i tot 21h53m de patiment i diversió. Una experiència sensacional i molt emotiva.

El sopar va ser al refugi  i en Farreti i en Martox van trencar motor ràpidament. Hi havia una mica de confusió sobre si prendre cubates o cerveses i el Koala va dinamitzar el grup. Cubates fins a liquidar els licors i cerveses per apagar el foc dels destil·lats. Varen fer net i els barcelonins van quedar rendits davant l’etilisme dels manresans. Bo és destacar el Mag Blasi que va deixar a tothom amb un pam de nas.

El Koala lluint-se amb les 3kg de paella valenciana

Diumenge al matí alguns duien a la cara les marques dels excessos però d’altres encara van anar a fer Hydrospeed. Calia no entretenir-se i en Koala i en Marto van remullar les articulacions al riuet abans de començar a fer la paella. Era del tipus paella valenciana amb 3kg d’arròs, 2 pollastres, 2 conills, 2 kg de mongeta verda i garrofó. No va quedar malament però tanta quantitat sempre costa de dominar. Tothom va repetir i en Farreti el Koala van dur la davantera amb 4 i 5 plats respectivament

Paellot per 18 persones i per celebrar l’èxit a la Porta del Cel (fotos paella)

La tornada va ser com sempre: parlant de projectes i barbaritats. Canviarem algun dia? Ara els de l’equip ja estan concentats en l’UT Oliana, la Marató de Collserola i, sobretot, en la Marató de Sant Llorenç on hi anirà l’equip al complert. Quan fem la pròxima paella?

Que n’aprenguin!
Koala’s Team