Koala's Team

Demà dimarts 1 de desembre es podrà presenciar un espectacle memorable a la falda de Montserrat!
Dos sonats del Koala’s Team, marcaran una fita al ser els primers que fan la cronoescalada montserratina en patins. El repte començarà a les 17.15h des de la plaça de la Font gran de Monistrol de Montserrat. Els agradaria comptar amb alguns supporters…

Hi haurà brindis al cim, ciri i baixada caminant per la drecera dels 3/4. Si algú s’anima, els agradaria que anés  preferiblement amb patins, o en bicicleta.

Ara i sempre,
Que n’aprenguin!!!

Fa un parell de dissabtes el Màrtox em va portar a veure aquell indret tan peculiar i misterós que és el Catllaràs. Ja me n’havia parlat moltes vegades, perquè sempre m’explicava faules màgiques quan tornàvem de cada ultratrail dels que hem comparit enguany. Sempre quedava meravellat per aquells corriols que em dibuixava plens de fulles, els prats perfectes on els follets reien perquè l’herba els rascava els pebrots i les vaques cagaven en fila per fer un mosaic i atraure més visitants. Jo pensava que delirava fruit de l’esforç i el cansament però es veu que anava de debò!

La sortida va ser com les que li agraden al mestre. Express, sense pernsar-s’ho. Dissabte a les 14h pujàvem al Castell de l’Areny, passàvem pel berenador i ens plantàvem al refugi de Sant Romà de la Clusa. En Màrtox volia conèixer un corriol nou que els del refugi havien recuperat, i que permetria estalviar un parell de kilòmetres de pista a la seva maquiavèlica volta pel Catllaràs i el Picancel. Una passada, perquè semblava ajardinat i amb una pujada intermitent però força constant per un torrent ben dibuixat que va taponar les vies respiratòries a més d’un

Corriols manífics durant milles i milles al Catllaràs (Galeria completa)

Una vegada a dalt als Rasos de Clarent les vistes sobre la serra eren magestuosoes. Tot trotant en Màrtox va decidir que era un bon dia per tocar el sostre del Catllaràs. Puja que puja i alternant prat i corriol, vèiem l’esquena al Cadí, que reflectia les darreres llums del sol, i ens semblava un gegant irreductible fins que recordàvem que l’havíem conquerit feia tot just un mes Com que part de la ruta era nova, en Màrtox va ficar la mà a la motxilla per treure el mapa reglamentari. No havia vist abans un mapa tan ronyós i petat. Però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que ja era el segon que tenia! Mirava els topònims i m’intentava ensenyar les clau per llegir-lo, però crec que va comprovar de nou que la orientació no és una de les virtuts del Koala.

El Padró és el segon punt més alt del Catllaràs i té unes vistes genials

Vàrem enllaçar tres cims corrent sobre una catifa verda que semblava que havien estès per a nosaltres. Uns entrepans de cal Màrtox ens varen permetre una bona baixada, però que va quedar un xic deslluida. Un pastor ens va increpar perquè deia que li espantàvem el bestiar! Si nosaltres som uns animalons bons…

Ja de nou al refugi, una conversa agradable amb la gent de la zona sempre et fa veure les diferències entre la muntanya i la ciutat. La cervesa ben fresqueta que ens vàren servir manté l’encanteri que el Catllaràs regala a tothom qui ho visita. El lloc em va fascinar i ja friso per tornar-hi…

Avui havien quedat l’Albertus, el Farreti i el Koala per fer el gamberrillo al gimnàs. El Farreti volia pàdel, però el paio està lesionat del tibial. Diu que només li molesta quan camina, però no quan corre o fa altres coses. Veure per creure…

Finalment només hi han anat el Koala i l’Albertus per malaltia comuna del Loco de la coleta. L’esparreguet ha anat a córrer 1h25m i ha arribat ben calent a la sala de màquines, on l’esperava l’animaló fent aquella collonada que sembla que corris i t’ajudes amb les mans. Crec que li diuen el·líptica

Cal passar per la piscina per anar al jacuzzi, però no s’hi han pas banyat

Han experimentat aquella tortura d’estar en un gimnàs universitari on les portes dels lavabos porten per dins la següent inscripció: “La més lletja per a mi”. Sobren els comentaris. Han baixat a la sala d’spinning amb aquell aire dels que s’han d’acabar la roda. Per res més lluny de la realitat. Han comfessat que eren nous i la monitora (que n’aprenguin!) ha estat molt per ells. Els ha vist en forma Han començat forts perquè la classe era de màxima intensitat. Eren els que estaven més vermells i més petats. L’Albertus va arribar a dir al Koala: “No pienso hincar la rodilla. Aunque reviente y caiga insconsciente sobre el manillar“. Tip de riure Han pensat en el Guido i els seus entrenaments i han dit que mai anirien a xupar-li roda a l’spinning.

Albertus recuperant després de córrer i fer spinning…

Al final ben petats i cap al jacuzzi amb uns suquets de civada que han comprat per allà tot suats i encara amb malles…
Quan vulgueu aviseu-los jejeje

Vagi per devant les felicitacions als dos fenòmens de l’organizació Carles i Pedro, i al Jaume, per la seva marca estratosfèrica de 4h34m. També recordaré que encara busca el Koala perquè no l’ha vist al passar el grup al km. 19
La marató Pirata i les condicions ambientals s’adapten perfectament als principis fundacionals del Koala’s Team: skyrunners i birres. Avui amb la boira semblava que estiguéssim corrent més amunt del cel i, de les birres, no cal que faci massa comentaris…

Cursa amb majúscules i pirata. No es pot demanar més. Un grup d’amics corrent sense complexes per Terra Santa. No pitralls, els organitzadors corrents i gresca a dojo! Què collons hem trobat a faltar de les curses de debò? Res! El Màrtox i jo anàvem en pilotes, sense res. Ni aigua. Però no calia! Si ell em diu que s’hi pot anar perquè els avituallamenst estan ben posats, jo hi vaig.

Màrtox en plan piratilla i encongidet de fred amb manguitos

La tripleta màgica del Koala’s Team anava al grup de subèlit. Per darrera, i una hora més tard només sortiria la crème de la crème. A la sortida alguns ens hem pintat l’ull, per allò de fer una mica d’ambient Ben pirates i pirats. Sempre marcant tendències. Hem anat tibats pel Carles tal i com havíem dit. Una xupada de roda en tota regla. El Guido ens ha passat al km 18, just sortir de l’avituallament de l’Albertus i el VTorres (bona tasca nois) i no ha dit res! Anava  a mort i amb el punyal entre les dents… Més tard a passat el Rül i el Farreti. He saltat davant el Farreti perquè a més de company i amic, em feia patir que anés solet i tan endarrerit. Els meus dubtes s’han confirnmat perquè anava lesionat del tibial. Pobre tiu! Li he marcat un ritme còmode fins a Santa Cecília però allà ha parat. Hem pres un suc de civada i he tirat amb el Sergi.

Llavors han començat els meus problemes. Principis de rampes i falsos llanos corrent amunt. M’has fulminat mamon! Al tercet avituallament, el de Can Maçana, he pres la 3a cervesa i m’ha passat fractura. He gaudit als avituallaments i m”he sentit com al bar, perquè tal i com arribava m’obrien la voll. Però potser he gaudit massa Durant la pujada al refugi de Vicenç Barbé he hagut de parar. Pajaron i borratxera amb majúscules. M’agrada mamar, però avui m’he sentit miserable perquè he patit massa. L’agafada a l’arbre mentre tot em voltava m’ha recordat els whiskis dobles amb gel del Menphis…

La baixada al Bruc lamentable i caminant a la pista entre excursionistes. He arribat per la sortida i només 5 minuts abans que el Màrtox, que anava sobrat de pota! El malparit anava per mi perquè sabia que estava a prop i comptava amb la meva pàjara. Com em coneix el mamonàs! A més el Farreti l’ha esperonat al tercer control i ja em devia veure tocadet.

Algun excursionista al·lucinava amb l’ull de vellut… (Foto: Pau)

El Manolito ha arribat enganxat al Carles i a molt poc minuts. Ja no controlava crono perquè estava naufragant entre volls. El dinar ha estat més del mateix. No parar de mamar l’un per l’altre i sobretot amb el Guido. El tiu hi va i es nota que coneixia allò de “Sant Hilari, Sant Hilari, fill de puta qui no se l’acabi!”. Llàstima no poder compartir cap de setmana amb ell a l’Espadan perquè ja anirà amb l’equip a competir. Però bé, aviat tindrà una entrevista de caràcter. No ens interessa com a corredor, sinó com a golfillo. Segur que ens explica coses bones

El Manolito va xupar roda del Carles fins el final! (Foto: Assumpta)

Molt xula la foto de famíla amb l’eufòria, la samarreta que ens ha regalat la organització i molts pirates amb l’ull tapat!
Esperem que ens uns mesos hi hagi versió semioficaial de la cursa!
Una abraçada al Malfieten que sembla ser que ha saltat a la palestra amb una entrevista dels Koala’s… i al Jan, que no dubto que serà un campió com el seu pare

Que n’aprenguin de la pirata colloooooooooooooooooooooooons!!!

Des que era un marrec l’han anomenat Malfieten. No és que sigui de mala pasta, ans el contrari, és que el mot li escau. Sona bé, i amb aquesta fila de bon nen, primet i eixerit, direm que fa per a ell. En Malfieten quan vesteix de carrer repon al nom d’Albert Comaposada, però en aquesta secta de l’Skyrunning, ningú l’anomena així. Fa un any va debutar en cursa a Barraques de Vinya i ara que ja ha tastat l’ultrafons volem saber més de què sent quan es deixa la pell als corriols.

Koala’s Team - Si analitzem les teves curses del darrer any, veiem que has estat polivalent: curses rurals, de muntanya, asfalt, ultrafons. Quina disciplina et sedueix més?
Malfieten – El que em tira més son les curses de muntanya de mitja distància (20-30 km) m’hi trobo molt a gust. Últimament intento compaginar-ho amb coses més llargues, cada vegada m’hi sento millor. L’asfalt gairebé és anecdòtic…

Creus que la preparació per les curses és més dura que la mateixa prova, o ho veus diferent en llarga distància? Sóc molt indisciplinat en els entrenaments, així em va… surto a córrer perquè m’agrada fer-ho, depenent del temps de que disposo faig més o menys. Això sí, la gent que vol anar davant si que necessiten sacrifici.
Quin és el pitjor moment que has passat corrent? Els moments dolents s’obliden ràpid… Potser algun final de cursa ple de rampes a les cames on es feia impossible fins i tot caminar… recordo la Cursa de l’Alta Segarra o la Matagalls-Montserrat d’enguany.	Malfieten hidratant-se al peu del Taga
Has vessat alguna llàgrima en cursa? Tant com llàgrimes no… molts cops, però, he estat a punt. Això sí, la majoria de vegades de l’emoció en acabar una cursa, la família, etc… La sensació de buidor i dolor que se sent amb la pàjara, et fa gaudir o només penses en no tornar a reviure-ho? De moment les pàjares m’han respectat bastant. Pel que he vist per aquestes muntanyes, les meves són poc importants. Això sí, és un moment fotut, en gaudeixo ben poc en el moment, desprès recordant-ho potser sí. Som una mica massoques els que ens dediquem a això. Els mals moments formen part del joc. Quins reptes tens pel 2010? El repte principal és que les lesions no em castiguin gaire. La veritat és que em costa planificar una temporada sencera, vaig bastant a 1-2 mesos vista. Intentaré continuar el ritme d’aquesta última temporada i fer més incursions a la llarga distància : Cap de Rec, Cavalls del Vent, Vall del Congost, Matxos… també m’agradaria fer alguna cursa per Osca, tipus Penya Montanyesa. També tenim al cap pujar al Mont Olimp, a Grècia (la muntanya dels Deus) , tal com varem fer al Teide, des de nivell de mar. Aquest cop només 2917m de desnivell directe. Ara que coneixes una mica a la canalla (o els canalles) del Koala’s Team. Et sembla sa el seu lema Skyrunners i birres? I tant! Els que correm per muntanya ja patim prou, i el bon rotllo i ambient que generen els Koales no té preu. Jo de moment cerveseta al final… enmig d’una sortida em tomba. T’animaries a acompanyar-los en aquests reptes salvatges que preparen? Soc bastant de tocar de peus a terra. Crec que, de moment, soc menys agosarat que els koales. Ara bé, a veure que proposen… Si han estat capaços de fitxar en Xavier Martorell, no descarto acceptar una oferta. Parlant seriosament. Quina és la bogeria que t’agradaria córrer? Els del Koala’s volen més fites! Una pila, per exemple: el Challenge des 3000, la Hiru Haundiak, la Ultra-Trail Serra de Tramontana, i moltes més, tenim sort que no ens les acabarem pas! Si t’oferissin córrer amb ells, ho faries? Possiblement… tal com no he pogut rebutjar aquesta entrevista, crec que tampoc rebutjaria la oferta. El meu handicap és a més el compaginar les sortides amb la feina ( i els permisos de la family…). Quantes cerveses creus que calen per a recuperar-se d’un gran esforç i a partir de quina comença el vici? Les dosis son una cosa molt personal. Jo que normalment no bec i sóc petit, amb 2 cerveses vaig recuperadíssim, uns tiarros com els koales deuen necesitar almenys 2 pintes (per recuperar, eh?, més ja és vici…). Moltes gràcies Malfieten! Molts èxits i sempre que n’aprenguin. A la Marató Pirata de Montserrat ja parlarem de negocis

Mai havia tastat una caminada popular. Sempre havia estat fent el bèstia a roda del Màrtox i corrent fins a petar. Avui ha estat diferent. De fet, tampoc ha canviat massa perquè els serveis als caminarires sempre els aprofito. Menjo a tots els controls i m’encanten les butifarres en cursa!

La novetat d’avui era l’estrena de noves sabatilles de córrer : les set betes. Volia provar si eren aptes per caminar a la muntanya. Si aquí trempaven l’èxit a l’Èpic Run estava garantit. M’he endut una alegria perquè he arribat a córrer i tot sense sentir cap dolor ni molèstia. Farreti, els nostres bóxers vermells i la indumentària catalaneta causaran furor a Montjuïc el 20 de desembre!

Avui anava cofoi i xulín-xulan amb les set betes i barretina

Sortíem 7 amics (4 noies, rècord absolut) entre sendentaris i mig sedentaris. Jo era l’únic actiu del grup. No sabíem massa ni per on passaríem ni si faríem algun cim, però el sol fet de tornar per allà on tracen Pels camins dels Matxos ja m’esperonava. Aquelles fagedes magestuoses, els prats de la Suïssa catalana i els corriols amb la catifa de fulles. Quin fart de fullar mentre caminàvem…

La prova estava ben marcada i no hi ha faltat la butifarra i el vi amb porró a cada avituallament . A més, al segon control hi havia cafè i licors varis que hauran fet les delícies de més d’un. Jo he tingut un moment de dubte quan he vist el porró de mistela. La megapàjara dels Matxos m’ha vingut al cap. Recordava el defalliment que vaig tenir després de tastar un porró similar. He fet el cor fort i m’he decidit a passar pàgina. He entomat el porró i he mamat pel broc gros per tal de fer marxar els fantasmes que m’aturmentaven. Del calbot que m’han parit crec que he tornat a veure el Màrtox amb aquell sentiment de cremor estrenyent-li el coll (cal dir que intentava vomitar?) amb Torelló de fons.

El vi de les caminades sempre em porta de corcoll (galeria completa)

Una matinal fantàstica amb un terreny deliciós. El Farreti corria per allà, perquè a l’arribada els nois del control m’han donat records de part seva. No sé com m’hauran cegut… A més, crec que he enganyat al Ruggeri i el Kirsten que aviat debutaran en llarga distància sense haver fer cap cursa prèvia. Jo els tutoritzaré la carrera si volen. Suposo que no hi faltarà el Càdax, però avui no ha pogut venir. La meva millor abraçada és per ell.

Ara el cap ja es prepara per a la Marató Pirata de Montserrat. Prepara’t, Carles, perquè ampliaré el meu repertori d’acudits, collonades, bromes i frikades perquè aquelles horetes sobre pedra siguin inoblidables.
El Koala anirà pletòric.
Que n’aprenguin!

Fotos de la XVII Camina Popular Serragrenyada 2009

Els cracks del Koala’s Team tenen un cap de setmana una mica diferent. L’emoció pels projectes els fa perdre la realitat del dia a dia de vista. Entrenen poc i centren els seus esforços en pensar en el Ter i algunes bestieses per l’estil. Obliden que cal entrenar i trescar pels polígons sota la rosada. Resseguir el Cardener de nit per la vorera endureix l’esperit i desfà els genolls, però ara és el què toca! En Màrtox i el Koala van fer 56 minuts dijous i semblava que hi havien deixat la vida!

En Farreti està de tractament amb Dolo-voltarens. Diu que li ha recomant el físio però tothom crec que s’automedica. L’Albertus intenta arrencar el seu pla per la marató de Barcelona, però no acaba de trobar la data d’inici. El Manolito anirà amb els amics de corredors.cat a Aiguafreda. Allà faran festa grossa i cerveses a dojo. En Màrtox diu que descansa. Això diu, perquè potser us el trobeu pel Catllaràs enllaçant corriols…

El Koala és l’únic que va a algun lloc organitzat. Farà la Caminada popular Serragrenyada (la Vola). Caminant. Per un dia serà una persona normal. Li agradaria anar amb barretina i provar les 7 betes de cara a l’Èpic Race del 20 de desembre a Montjuïc. Cal saber si els peus aguanten 20 kilòmetres sobre espart. La putada és que li falta una espardenya. Entre la trompa d’ell i en Farreti a la Barraques de Vinya no saben qui la té. Si la troba, marcarà una nova tendència i causarà furor .

Bones curses a tots, i que n’aprenguin!

La matinada del diumenge, 8 de novembre de 2009, dos membres, sens dubte els més valents (i més masoques) del Koala’s Team, els Srs. Martox i Manel Manolito, es llevaren encara de nit amb un parell d’intencions bàsiques: apurar la darrera oportunitat de la temporada per “pillar” el puntet que faltava per a optar al Tour du Mont Blanc 2010, i, també, mmm… ejem… Bé, doncs sembla que només amb aquesta intenció! Els koales tenen una gran capacitat de priorització i definició d’objectius clars, ja se sap…

Aquesta darrera oportunitat la presentava la clàssica marxa Berga-Santpedor. 55 Kms de Berga fins a Santpedor (diuen que això ja es pot deduir pel nom de la travessa), passant per tot de pobles entranyables: Avià, Casserres, Viver, Sant Cugat del Racò… El percentatge de pistes i corriols és demoledor en favor de les pistes, els desnivells no són mai importants i, amb tot, la marxa és un d’aquells inferns de pistes interminables que s’han de córrer, i córrer i córrer.

El Manolito es llevà a les 4:15 de la nit, mentre que algunes fonts asseguren que el Martox no va haver de matinar tant: diuen que va trigar 8 minuts des de casa seva fins a Santpedor (avantatges de viure a Manresa, a tocar del Pirineu…) A les 6:45 es troben al punt d’agafada del bus que els portarà a Berga per a la sortida de la marxa. A Santpedor, deixant els vehicles, els termòmetres marcaven 3ºC. A Berga no van poder consultar aquesta dada, però no els va caler: el comentari era que fotia “un fred acollonant!!”.

Encara no eren les 7:00h, hora prevista per a l’inici de l’assumpte, que els nanus ja ho tenien tot fet (excepte la travessa en sí, és clar!): forfait a la ma, evacuació feta i sense contratemps, salutacions de rigor (amb especial menció, i atenció, a les ”famoses” Xinoxano).

Amb pantalonets curts ha costat entrar en calor. Dioooooos!!!

El recorregut, com era d’esperar i estava previst, ha transcorregut principalment per pistes (i pistes, i pistes, i pistes…), amb alguns trams de corriol, i també algun tram “tècnic”, d’aquells de dos carrils on passen cotxes… Un constant puja i baixa amb trams de “falsos llanos” sensacionals que feien molta pupeta. S’ha pogut constatar que, a més del Manolito, novatillo encara en això de passar hores i hores en curses i travesses, en general cada cop hi ha més taradetss als que els encanta això d’aixecar-se un diumenge de matinada, cagar-se de fred, passar-se unes quantes hores corre que corre amunt i avall. Què li passa a la gent?! On ha quedat allò dels diumenges en família, llegir el diari de cap a peus amb un bon cafetò, portar els nanus a veure el fútbol…??

Primers quilòmetres de la travessa… On deies que quedava Santpedor??

Avui, a diferència de als Cavalls del Vent, no hi han hagut indigestions ni contratemps estomacals remarcables. I, com va passar a la marató de Sant Llorenç, tampoc s’han sofert enrampes mortíferes, tot i que poquet ha faltat! Perquè els nanus han corregut la major part de la travessa, no han posat el fre en cap moment, han patit com els agrada!! Les forces s’han pogut anar mantenint on fire en gran mesura gràcies als avituallaments, un d’ells amb buti inclosa (han compartit una sola ració, diuen que “per no perdre xispa”… com es nota l’absència del Koala!!!) i la resta amb un bon assortiment de fruita, brou, coca (de la de menjar), “ibus” (nom col.loquial dels ibuprofens, vells amics dels ultrafondistes i matats diversos en aquest mundillu), gels, magnesi… tot el que un ultrafondita pot necessitar, vaja.

El sr. Martox arrivant a Viver

Corre que corre i puja que puja, i baixa que baixa van anar passant el quilòmetres. La cosa anava bé i els nanus no perdien embrancida ni trempera. En el  tram final, coincidint ja amb l’aparició de les btt’s, fins i tot han pogut recuperar alguna posició, que en aquestes curses ja se sap que són molt més importants que les “marques”. I, malgrat que l’objectiu primer de temps, que era baixar de 6 hores (si es podia, sense pressions, deien…), no s’ha pogut assolir (6h17′ finalment), els nanus han declarat que estan “molt contents per la cursa que hem fet”. Després, “off the record”, han confesat: “collons quin fart de córrer mare de déu nostro senyooooor!!!!”…

No podia faltar el darrer, i més important, avituallament

PD: a dia d’avui, tots els membres del Koala’s Team tenen els 4 puntets que es necessiten per a fer la preinscripció de “ja sabeu què”… POR SI ACASO!!!

A tope!!!

Com diuen els tòpics, la infermeria està plena al Koala’s Team. En Farreti està reparant el motor i el tibial després de la trencadissa de Sant Llorenç. Explica que mentre pujava la Mola parafrasejava al Koala quan va sentenciar que la Mola era la muntnaya més dura de Catalunya… L’Albertus porta el king-kong a l’espatlla des que va decidir parar després de patir com un porc en zel envoltat de truges que no es deixen tocar a Barraques de Vinya. El trio format per Màrtox, Koala i Manolito encara s’està llepant les ferides de la darrera marató. Ho van donar tot. El Màrtox i el Manolito, per cert, faran tàndem a la Berga-Santpedor. Aparteu les criatures!
Però encara que el panorama sembli desolador, la moral està pels núvols! Ja se sap que pels Koala’s Team la pota comença en aquella màquina que ens guia i que ens fa veure noies despullades on no hi són.

Com que ningú entrena com cal, perquè tots tenen alguna cosa, s’han posat uns reptes al desembre per engrescar-se. Abans però, cap a Montserrat amb els tarats que munten la Marató Pirata. Els objectius de desembre són els següents:

• Maratón de Espadán 13/12/2009: Marató a Segorb (Castelló) on a la primera foto del web surt neu. El Farreti va enviar el mail abans de mirar el perfil. El torna boig la idea de lliscra i patir. Diuen que farà molt de fred. Divendres baixaran i s’engataran com marquen els cànons per a poder descansar bé la nit de dissabte.
• Buff Epic Race 20/12/2009: Cursa de deumil amb obstacles al Castell de Montjuïc. El Koala i en Farreti la correran amb barretina, set betes i boxers vermells. A pit descobert. Alguns manrussins ja han confirmat la seva presencia a l’esdeveniment. Memorable, sens dubte.
• Ultra Trail Ruta del Ter 28-30/12/2009: La cirereta a un any carregat de kilòmetres i aventures. 140 milles (225km. A partir de 80km -50 milles- el Màrtox parla en milles sempre). 3 etapes resseguint el Ter des del Pirineu fins a l’Estartit. Unes jornades inoblidables amb tot a sobre, que acabaran cada dia en algun bufet on poder recuperar la pota i l’esperit. Per cert, necessiten Pacers que els ajudin, i prometen no rebentar-los com fa el Kilian…

No us sembla acollonant tanta moral??? Per acabar-ho d’adobar, el Koala i en Màrtox ja s’han inscrit a la Costa Brava Xtrem Running. Que en quina modalitat? Si n’hi ha dues, la més llarga. O alguna vegada heu agafat el cubata menys ple, quan heu dubtat quin era el vostre?
Que n’aprenguin!