Petita incursió a l’olla del Catllaràs

Fa un parell de dissabtes el Màrtox em va portar a veure aquell indret tan peculiar i misterós que és el Catllaràs. Ja me n’havia parlat moltes vegades, perquè sempre m’explicava faules màgiques quan tornàvem de cada ultratrail dels que hem comparit enguany. Sempre quedava meravellat per aquells corriols que em dibuixava plens de fulles, els prats perfectes on els follets reien perquè l’herba els rascava els pebrots i les vaques cagaven en fila per fer un mosaic i atraure més visitants. Jo pensava que delirava fruit de l’esforç i el cansament però es veu que anava de debò!

La sortida va ser com les que li agraden al mestre. Express, sense pernsar-s’ho. Dissabte a les 14h pujàvem al Castell de l’Areny, passàvem pel berenador i ens plantàvem al refugi de Sant Romà de la Clusa. En Màrtox volia conèixer un corriol nou que els del refugi havien recuperat, i que permetria estalviar un parell de kilòmetres de pista a la seva maquiavèlica volta pel Catllaràs i el Picancel. Una passada, perquè semblava ajardinat i amb una pujada intermitent però força constant per un torrent ben dibuixat que va taponar les vies respiratòries a més d’un

Corriols magnífics durant milles i milles al Catllaràs (Galeria completa)

Una vegada a dalt als Rasos de Clarent les vistes sobre la serra eren magestuosoes. Tot trotant en Màrtox va decidir que era un bon dia per tocar el sostre del Catllaràs. Puja que puja i alternant prat i corriol, vèiem l’esquena al Cadí, que reflectia les darreres llums del sol, i ens semblava un gegant irreductible fins que recordàvem que l’havíem conquerit feia tot just un mes Com que part de la ruta era nova, en Màrtox va ficar la mà a la motxilla per treure el mapa reglamentari. No havia vist abans un mapa tan ronyós i petat. Però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que ja era el segon que tenia! Mirava els topònims i m’intentava ensenyar les clau per llegir-lo, però crec que va comprovar de nou que la orientació no és una de les virtuts del Koala.

El Padró és el segon punt més alt del Catllaràs i té unes vistes genials

Vàrem enllaçar tres cims corrent sobre una catifa verda que semblava que havien estès per a nosaltres. Uns entrepans de cal Màrtox ens varen permetre una bona baixada, però que va quedar un xic deslluida. Un pastor ens va increpar perquè deia que li espantàvem el bestiar! Si nosaltres som uns animalons bons…

Ja de nou al refugi, una conversa agradable amb la gent de la zona sempre et fa veure les diferències entre la muntanya i la ciutat. La cervesa ben fresqueta que ens vàren servir manté l’encanteri que el Catllaràs regala a tothom qui ho visita. El lloc em va fascinar i ja friso per tornar-hi…