Manresa-Sitges en precari i de bar en bar

D’entre tot el que s’ha publicat sobre els Koala’s, ens quedem amb dos moments: el reportge per ràdio dels amics del Tot Gira, i l’article del 9nou on deia que “Cadascú passa les vacances de Nadal com vol o com pot”. Doncs s’apropava Pasqua i en algun lloc vaig llegir que es publicava un llibre sobre la Ruta del Ter. Mail al Farreti per fer-la en 24h pedalant. Diu que l’spinning li deixa l’esquena feta pols, però que podríem sortir de Manresa en direcció Roses i caminar durant 30h. A veure on arribem.

Coneixent-lo, sabent com les gasta, i sent el Koala l’assenyat del grup, li proposo una sortida curteta de Manresa a Sitges. Podrem conèixer coses noves i fer allò que deien els brams d’anar “de Bar en bar, de bar en bar, de Manresa al mar!”.  Si no l’acompanyo, ho farà sol i prefereixo assegurar-me que està bé

Sortim diumenge després de la Cursa de Manresa. Saludem als manresans que corren per muntanya i a les xino-xano no m’apretis que darrerament a part de sopars també fan curses L’equipatge és el mínim i indispensable en aquests casos: una barra de pa als laterals de la motxilla, llaunes de sardines, bóta de vi, un frontal i un lot del segle XX, la roba posada, samarreta tèrmica i paravent, buff i barretina. Sortida de Manresa per la carretera vella de la Renfe cap a Castellgalí i Montserrat.

Refrigerant amb líquid un radar a la sortida de Manresa (Galeria completa)

La passejada fins a Montserrat es fa curta. Prenem cervesa al refugi de Sta. Cecília i al Monestir. Amb la que havíem pres a la Renfe ja començàvem a anar calents. Al berenador de les coves de Salnitre una altra rossa. Lleugers marejos i esperant no trobar bars en una bona estona. Començava el GR-5 i calia estar ben atents a les marques. No portàvem mapa ni en teníem cap referència. Ens podíem perdre en qualsevol moment.

Carretera, pistes amples, urbanitzacions, i tot allò que ens va fer marxar del cap el projecte TransCat del Màrtox. Les hores passaven sense bars. Ens anava bé per no deshidratar-nos a base de cervesa, però no teníem menjar! Ja pensàvem en trucar a alguna casa per demana pa quan a Can Parellada, que no sabem ni per on s’hi va en cotxe, hi havia un bar obert on feien el Madrid. Van caure dues birres, doritos familiars, llom amb formatge i braves. Calia menjar fort perquè segurament seria l’últim avituallament fins a Sitges! La senyora va al. lucinar amb la nostra aventura i ens va embolicar el pa que ens quedava amb film transparent. També ens va regalar llepolies

Ja no patíem i teníem Gelida a prop. Les marques eren bones però als pobles costava seguir-les. Baixàvem grans desnivells per remuntar urbanitzacions, creuar el TGV o l’AP-7. Vàrem tastar les rampes terribles del Montcau. Una pista mig tartera amb una trempera acollonant que seguia torres d’alta tensió. Una passada. Allà, el lot del Farreti va començar a fer figa. Cada minut la rodoneta lumínica era més groga i petita i es va quedar a les fosques. Més aventura i més gimcana per trobar les marques!

Olesa de Bonesvalls podria ser un poble encantador si no hi passés el GR-5. Fotia un fred de mil dimonis (5.5ºC deia un termòmetre) i vàrem entrar a un caixer per menjar quatre fruits secs. Amb tan mala sort que se’ns va vessar el vi. Esperem que al matí no pensessin que s’havia comès un assassinat…

Ganivetada al caixer (Galeria completa)

La darrera etapa va ser llarga i amb uns camins pedregosos infernals. Sens dubte els paisatges més bonics i el terreny més distret. Però a mida que et vas aproximant a les 20h de marxa només t’importa arribar. Sabíem que anàvem bé per les marques i els rètols, però estàvem ben desorientats. Fins i tot el Farreti no sabia on collons estava el mar. Apretada final fins el poble i entrepà després de lligar el transport amb l’Ernest. Una abraçada per tu perquè ens vas salvar de dues hores o més al tren molt doloroses i en un estat lamentable.

El rètol que marca l’inici de la ruta… o el final!

El balanç de danys va ser molt inferior al Ter. Com sempre, sense protecció als peus i amb butllofes i fregaments des de Montserrat i altres encetamentes més profundes. Queda clar que allò de les errades que tornarem a cometre podria ser el nostre manifest per afrontar una cursa o travessa llarga, perquè com diu el Malfieten no escarmentem! Estàvem tan petats que ni bany ni paella. A dinar a casa.

Com a coses bones he de destacar que el Farreti no tindrà problemes a l’UTMB. LA prova va ser molt positiva i certifico que córrer 100 milles en unes 30h no li destruirà la moral. És fort i valent. A més, el combinat d’ibuprofè i cafeïna funciona de meravella
Farem més travesses de nit per aprendre a patir i a saber capejar el temporal que et cau al damunt. Algú vol saber què se sent

Etiquetes: cracks, Farreti, koala, pajara, precari