Joc de l’Oca: sis cabretes i un bou ferit

La canal del Joc de l’Oca bé podria ser “la Canal” de Montserrat. Però no, la Canal amb nom propi és la de Sant Jeroni. Allò del Joc de l’Oca és un divertiment collonut dissenyat per l’aigua amb les seves cordetes, les seves cadenetes, les punxes per on caminar sobre un pati de 10m, i un seguit d’atractius que la converteixen en un lloc especial.

Vídeo que va inspirar al Carletes

Trobada convocada pel Koaleta Carletes, a corredors.cat. Era l’únic que havia fet la canal i coneix més la zona que el mític Frai Garí, aquell que es va treballar les escales que baixen fins el bar de la Salut fa no sé quants segles. Vaig quedar amb en Pau per anar junts.  Estava tan destensat que em vaig llevar a l’hora que havíem quedat. Premi! Quan arribem ens truca en Clave: “Nanos, recolliu-me al Bruc que no penso pas córrer els dos km d’aproximació. Avui no toca córrer”. Al Bruc m’adono que només som 7. Em sobta però em diuen que pujarem per un lloc que comença a ser extrem. Ahhhhhh quina emoció! Croquis de la canal Part1, part2, part3

Fantàstica vista del bou atacant la canal (Galeria completa by Clave)

En Pau, com a home assenyat duia volls al cotxe i no vam perdonar i en dúiem tres a sobre per si ens entrava set. Val a dir que els temeraris érem els 7 fantàstics: a part dels ja citats, en Bodi (ultrafondistes Penedès ), l’Àlex i el tiet Pere, maresmencs i homes de bé. El bon ambient ho envaïa tot i allò era una festa! Pim-pam cordes amunt. Petits dubtes de’n Pau a l’inici i també del tiet Pere. Aquest darrer no va tenir problemes per pujar tot i la seva poca traça. Només tirava de braços el molt animal!

A la meitat del recorregut primer ensurt del Pau. A mitja alçada se li van obrir les mans! Caiguda sense conseqüències però primer avís. Allò va de debò. Solucions de tota mena com que es lligués el cap inferior de la corda a la cintura, o que pugés amb el peu inserit entre els nusos. Al final ho va fer per ous.

Primer ensurt i inici de les solucions psicotròpiques

Puja que pujaràs arribem a punts culminants. Passos on cal variar la trajectòria, apalancar-se amb el culet, i utilitzar altres tècniques més rústiques com l’agafada als troncs amb la cigala. Quatre cordes més i ho tenim. Ja debatíem per on tornaríem i quantes volls ens havíem guanyat quan va passar. Es parlava de set cabretes a Montserrat, però una veu autoritzada va dir: “No, són sis cabretes i una vaca!”. Dubtes de’n Pau a la corda i primeres llàgrimes . Llavors la fatalitat. Caiguda des d’una mica més que l’alçada d’un sostre a plom. En Clave, el Carles i jo estàvem a sota. Ells obrien els braços per aguantar-lo si queia. En Pau va baixar de pet i va picar amb el peu. Va notar que es trencava i va recuperar l’alè mentre la resta emblanquíem. Quin mal!

Per sort van aparèixer els rescatadors. Sí, aquells homes que t’ajuden en tot. Amb cordes i arnès per poder treure al Pau d’allà. No podia fer força amb una cama, però s’agafava amb tot a les cordes. La resta tibàvem amunt per poder sortir d’allà. En una pas compromès us clau va petar i la croda semblava que s’esqueixava. L’Àlex temia una fractura i va mirar d’immobilitzar. Però amb què? Si anàvem tots amb malletes i samarreta! Per una vegada la precarietat se’ns va girar en contra.

Gràcies per treure’ns d’allà nanos! (Galeria completa by Clave)

Acollonant el treball en equip. Tots tibant alhora fins que vam ser fora. Una vegada a dalt en Pau tan sols podia caminar en pla i amb dificultats. Però a la muntanya no s’abandona fins que s’arriba a baix. A dalt s’avisa que es vol plegar. Aquí no hi ha taxis ni metros. Aquí hi ha pota fins on calgui. I així va ser. Va fer el pas del senglar cercant tòfones i altres cosetes més mentre la resta anàvem comentant la vivència i recordant que pels pèls no vam trucar al 112…

La baixada va ser penosa perquè en Pau torçava la cara de dolor de tant en tant i arrossegava el culet per les pedres per no posar el peu. Tot i això mai va perdre el somriure. L’humor de tots va ser el millor del dia. Una autèntica canya! Trucades a casa per avisar del retard. Tot controlat excepte alguna bramada en rus. Però ara no ve al cas Jo per arreglar-ho, vaig passejar al Pau per Montserrat amb el cotxe i vaig veure atònit el pajaron que li va agafar al sortir de Monistrol. Cop de cap i esbufec generós…

El bou ferit amb trencament de peroné i lligament de turmell. És un crac

Una vegada a casa, la 3a es preguntava com venia tan ensangonat. Si l’hagueres vist reptar i fer el llimac…
Moralina, els bons també tenen accidents i contratemps, però porta sempre un equip de persones competent i entregat. Visca els recursos humans, la companyonia i la voll damm!

PS: si noteu que he parlat molt de’n Pau no és perquè li vulgui fer la rosca. És que la seva actitud i el seu patiment són dignes d’admirar. Em trec la barretina que no duia
Per cert, hi haurà crono-homenatge amb graellada i cerveses. Això ja sabeu que és la nostra especialitat. Informarem més endavant

Etiquetes: Carletes, kolala, montserrat, trencadissa total, voll