Equip TDS a la Cavalls del Vent

Amb la major part dels Koales aparcats per diferents lesions i el Cotsito recuperant-se de la gesta del UTAndorra, sols quedaven el Manolito i el Martox per intentar mantenir el pavelló Kola ben alt. El tema aquest cop era la Cavalls del Vent i servia com a excusa per anar entrenant per la TDS a Xamonix el proper Agost.

Alguns petits detalls s’alineaven en contra però no els van fer arronsar. El Manolito tant sols feia dos dies que havia tornat recent casat del Caribe, anava encara amb la polsereta que li havia donat accés a desenes de Cocolocos, el jetlag l’estava matant i en el darrer mes no havia corregut res, ummm, preparació Koala interessant.

La idea que tenien era fer al voltant de 17 hores i practicar el veure i l’alimentació regular per conservar la pota moltes hores. També calia fer anar els pals, provar la nova motxilla, tastar el revolucionari sistema d’alimentació basat en mini-entrepanets i gastar desenes de sobres de Recuperation. Massa cosa nova per a uns Koales ? Que ens ho expliquin ells.

Sortida del Rebost a les 4 del matí sense dormir ni una hora, com es ronca a la muntanya ! Als 10’ de pujada ja és evident que fot una xafogor i una calda de nassos, caldrà vigilar molt amb l’aigua, nit clara amb una magnífica sortida de sol des de la Tossa d’Alp.

Des de la Tossa comencem a córrer, tot espantant isards. Anem a bon ritme, a Penyes Altes ja apreta la gana i en els prats del Moixeró cau sobre la marxa el nostre primer mini-entrepanet de pa super-sucat amb tomaquet, oli a tope i pernil salat. Es col•loca de nassos. Baixada tiesa per el tram de la Salomon Cavalls del Vent, arribats a la pista apurem falso llano, i fins al Serrat a on ens fotem la primera Coke, aquí ens atrapa el Xavi que intenta un sub14 i ha sortit del Rebost una hora més tard. Maquina !

Anem ja justos d’aigua (ens hem fotut quasi 2 litres ja !). Apurem corrents quasi tota l’asfalt en falso llano, uff quina moral, no ho haviem fet mai, el solet comença a apretar. Una altre Coke als Cortals, omplim aigua a tope i cap a Vimboca, a on el Manolito reclama revenja dels seu pajarón monumental a la cursa Salomon el passat Octubre. Avui Vimboca fa riure, però ja no tant La Muga a on arribem justets, la xafogor és intensa.

Segon entrepanet i semi-pajoron del Martox, mitja horeta per anar recuperant i millor ja, correm avall cap a Prat d’Aguiló amb molta calor la part final que torna a xafar força al Martox. Ai, ai. Marquem ràpid, Coke i cap a la font a omplir dos litres més d’aigua, estem bevent com animals.

El Manlito es posa a marcar pas i permet superar al Martox Gosolans mig decentment. A partir d’aquí els parcials ja son més cars, o sigui que correm pràcticament tot fins a Estasen, menys els maleïts falsos llanos de la pista final, com pica. Pujada al refu, Coke (anem ja amb les pupiles ultradilatades i res de son), fem dos mini-entrepanets i tot seguit encarem la temuda baixada a Gresolet que… sorprenentment ens la trobem en perfecte estat, quasi seca ! Aprofitem el regal i baixem molt ràpid, just al final comença a ploure, salvats ! Tempesta de pluja i calamarsa que ens impedeix córrer el tram final fins Gresolet. Malgrat això fem un molt bon parcial.

Marquem i sense parar pràcticament encarem el coll de la Bauma sota la pluja, els peus del Manel que fins ara han anat aguantant, aquí comencen a fer figa, la pluja no hi ajuda gens. Para la pluja i iniciem la baixada a Can Cerdanyola, aquest és sens dubte el tram més agradable de córrer, corriol llarg, perfecte, gens tècnic, genial !

Pujada a Sant Jordi que ja costa, sempre es fa llarga, però avui molt llarga, mare meva ! Els peus del Manel tenen una pinta xunga de veritat, fa estona que ha entrat en mode via-crucis. Al Sant Jordi fem caure un Aquarius per variar i tirem avall encara a bon ritme, Coll d’Escriu cau sorprenentment ràpid i recuperem quasi 15’ en aquest curt tram des de Sant Jordi. Ara a la pista a Gréixer el Manel ja no pot córrer amb forta pendent, posa voluntat, ho prova i s’hi deixa la pell. Quin Koala ! Quan la pendent afluixa podem trotar decentment fins a la carretera. El Manel reclama el Sub18, que encara el tenim a ma. Quina voluntat el nanu.

En el dur tram final al Rebost perdem tota oportunitat, anem lents, no podem trotar als corriols plans i a la pista i fem una mica de pena asseguts a la tanca de la carretera, apurant existències de gels i amb molt poques ganes de tornar a obrir el frontal. Darrer tram agònic en la foscor i trobada amb la gent de la Nuria-Berga, que amablement ens adverteixen que anem equivocats, que anem al revés ! Noooor, anem bé i volem acabar ja, gràcies ! Finalment 18:26 i molt satisfets per haver sigut constants amb veure, menjar i arribar amb les potes molt decents.