GR-92: Sitges, enlloc com a casa

Després de l’etapa de la Reina semblava que tot estava fet. Però només ho semblava perquè no havíem arribat encara a la meitat dels kilòmetres ni del país. Però el fet d’alçar-se escoltant una expremedora de  taronges i sentint l’olor d’un espresso que encara degota a la cafetera és una motivació més que notable. A banda, el fet de posar-se la mateixa roba per tercer dia consecutiu, però aquesta vegada neta, és d’una trempera irrefutable.

L’Àngela ens segueix deixant bocabadats i més encara quan ens continua animant i engrescant mentre ens ensenya el tinglado que té muntat pel ciclocross ciutat de Mataró. Fem una foto de comiat i el cabronàs del Koala arranca un nan de jardí que tenia coure al lloc dels intestins i una bombeta a la mà. Fantàstic moment per donar calor a un matí gèlid!

El Polvorilla carretejant equipatge extra (Galeria completa i comentada)

La fresqueta i els dolors de cul no convidaven a passejar en bicicleta però alguns fets van anar fent caliu. Per començar, la visita del Pedro a Montcada. Sempre és una motivació extra veure un amic i més quan és dels que prenen cervesa. Què seria d’un entrepà de truita sense el seu suc que l’acompanyi? Gràcies benparit! D’altra banda teníem les sorpreses que sempre acompanyen una pedalada per una carretera tan bonica com la de la Roca…

Encara que no ho cregueu és un espectacle veure el Guido i el Polvorilla increpar i perseguir un camió que avança quan i com li surt dels pebrots. Però encara més brutal és veure un triatleta fent sèries a tota llet i veure el mateix parell com li donen relleu amb btt, motxilla i equipatge. Una vacil·lada a l’abast de pocs! Què cabrons són aquests tíos.

L’aproximació a la capital i a l’equador del repte va ser una mica accidentada. Res greu, però el Guido va trencar el seu portaequipatges nou en un ressalt dels que posen als cotxes perquè no corrin. Sorpresos per la trinxamenta de l’aparell va agafar el pes el Koala i se’l va repartir llavors amb el Polvorilla (vegeu foto anterior).

Visita del mestre Ferran al camí de les Aigües. Com hi anava amb la minibici

El Passeig de les Aigües estava ple d’esportistes ocasionals que vestien roba bona i selecta. Més o menys com nosaltres (no fèiem pudor) i el Ferran, que ens va passar a saludar ben suat de fotre anar els pedals de la Brompton a 500 rpm . Una vegada fora de la city l’objectiu era dinar a Cal Polvorilla, a la ciutat de Catalunya en Miniatura. La casa mola però està penjada en una urbanització a +150m del poble. Una putada quasi tant gran com prendre Shandy amb l’entrepà.

Pugem a Begues i contactem amb els germans Sella. En Mans i el Jordi no ens coneixen de res però es van oferir a acollir-nos. Només trobar-nos entre Begues i el temple budista ens treuen la nevera i ens ofereixen cervesa. Sembla un somni però és real. Tan real com quan el Koala accepta la invitació i els companys diuen que esperen a Sitges. Què cabrons! Però val la pena esperar perquè el millor està per arribar.

El Jordi arrossega una pubàlgia i pilota un vehicle escombra per si de cas mentre en Mans s’ha cenyit les vestimentes de ciclista. Quin parell de sonats. Mil aventures sota la llum raquítica d’un parell de frontals que no foten més que emprenyar. Experiències que ens uneixen i ens permeten confraternitzar com si fóssim vells coneguts.

En Jordi serveix el sopar mentre en Mans beneeix la taula (abans d’agafar el calze)

Com podeu imaginar ni la rebuda ni el sopar van ser normals. Mil anècdotes i viatges es van explicar en aquella taula. El vi corria com la pólvora a les Falles i el cava deia Rosa de Codorniu. Fora l’Anna També vam saber que les dolències del Guido provocades per la lentitud del ritme venien donades pel Tendon del Tello i vam poder veure l’àlbum de fotos familiar amb un Mans transvestit que semblava tret de la saga de Porkys. Una passada!

La sobretaula va donar per molt. Per compartir projectes (4a etapa del GR-92 per la muntanya), cronoescalada arran de mar amb barbacoa i gintònics a l’arribada, projecte gresca en veler amb l’excusa de córrer a Sóller, IronKoala, i ni se sap quantes coses més.

Però la festa no va acabar a la taula, perquè dos autòctons i un individu amb malles i barretina es van passejar per Sitges per acabar la nit amb un gintònic dels que anestesiarien un elefant (sempre s’ha dit que les barreges són explosives. Per això ens agrada prendre més d’un brevatge). Una rebuda que mai oblidarem.

Algú es recordava que havíem fet 116km amb no massa desnivell?? … I el que és més important: algú era conscient que encara quedaven dues etapes???

Gràcies família. Entre l’Àngela i els germans Sella vam veure que com a casa no s’està enlloc.

Etiquetes: gr92, Guido, koala, mireia