Transmartinique: Koala’s al Carib!

Farà un parell d’anys el Jaume i jo ens vem apropar a França per fer el Trail de Citadelles i des d’aleshores, pensàvem que havíem descobert el  paradís del fang…realment impressionant!! Però vés per on, l’Edèn encara havia d’arribar.

A Chamonix, tot esperant la UTMB, vem veure un tríptic d’un UT anomenat Transmartinique que ens permetria córrer amb l’excusa fer uns dies de vacances al Carib. Mirat així, semblava quelcom molt romàntic, però quan miraves al detall la cursa de 133 km amb poc més de +5000m el romanticisme es convertia en un pot de preguntes: Com és que els participants tarden tant en acabar la cursa? 50 hores de límit? Què es fa a pota coixa? El procés natural va ser buscar informació per Internet i vem trobar alguns vídeos que ens donarien certes explicacions… zones molt humides amb terreny relliscós i trams llargs de platja i aiguamolls que alenteixen la marxa. La cursa es presentava distreta!!!

Un cop arribats a la Martinique fem reconeixement de terreny i ens adonem que la paraula “distreta” es pot substituir per “flipant”. Primer pugem la montagne Pelée, el volca mes alt de l’illa amb 1395 metres que és el primer que ascendirem en cursa. Després de fer l’aproximació amb un Hunday Getz per uns pujadots que ni el nostre amic Polvorilla amb una btt motoritzada les faria, agafem el corriol que ascendeix, en alguns trams quasi verticals, per un terreny amb roca relliscosa, ens mengem +700m de desnivell en un no res.  I la baixada?… de riure, i jo a sobre fent el gamarús amb unes sandàlies de passeig.  A l’últim tram ens cau un diluvi on el Jaume llueix els seus excel·lents pectorals.

Al dia següent el Jaume volia estirar pota, així que desprès de l’experiència amb el volca decidim fer pla. Anem a reconèixer un tram de platja que corresponen als últims 35 km de la cursa, i si amb el volcà vem flipar, amb aquest tram ens vem quedar en estat de xoc. Sortim junts del pàrking a 30ºC i una humitat del 98% i anem a trobar el corriol que ressegueix la cursa i un cop allà, el Jaume em diu: “Vinga, ens veiem” . I tant que ens veiem!!! Al cap d’una estona m’estava esperant al mig del corriol amb un somriure a la boca: “Nena, vamos a flipar”.

El corriol començava bé, entre bosc caribeny al costat de platges tremendes, però de seguida es convertia en un Ethernal Running. Al final veient la gimcana que ens queia a sobre, decidim anar junts els 16 km que fem mig trotant-caminant, pèro sobretot patinant… això quan no hi ha sorra de platja o aiguamolls amb aigua fins el genoll. Un cop al cotxe ben suats, el Jaume em pregunta amb cara de consternació: “quantes hores tenim per fer la cursa abans d’agafar l’avió?” “ummm doncs unes 36” li dic jo (tot i que en donen 50, però el nostre vol marxa abans) … “Ufff la cosa està justa”, diu el Jaume. En vista de l’èxit, els dies següents decidim fer el turista però les turmentes tropicals diàries segur que no ajuden a millorar el terreny.

Arriba el dia de la cursa, cadascú al seu ritme però molt tranquils i conscients de que cal menjar, però sobretot beure molt amb la calorada que fa. La pujada a la montagne Pelée és el primer tram i correspon al major desnivell. Trobo que se’m fa curta i que tot xino-xano avanço gent. El Jaume s’ajunta amb un amic a mitja pujada i corona el desè. El primer tram de baixada és tècnic, però desprès és més corrible.

Fins el km 20 la cursa passa bé i molt més ràpida del que esperava. Comença a ploure de valent i del km 20 al 32 trobem una mica de fang que ens alenteix el ritme però res desesperant. Allà el Jaume s’adona de l’error que ha comès al deixar-se els bastons!!! Tot i així, arriba al km 45 al cap de 8 hores en 7a posició mentre jo em començo a barallar al km 32 amb la pasterada que s’ha format amb la pluja. Algunes baixades estan preparades amb cordes, però ja de poc serveixen tal com està el terreny, el millor en alguns casos és fer culen-bajen. Del km 32 a 35 tardo 50 minuts!!!! En aquell moment penso que ja millorarà als propers kms, però del 35 al 37 tardo 1 hora!!! Tal com anàvem els primers km, pensava que arribaria a l’avituallament gran del km 45 amb llum, però ja veig que serà impossible, així que em paro a treure el frontal al costat d’un francès que està fent el mateix. L’home només fa que riure i va dient: “he tardat 1 hora en fer 2 kms!!”… doncs sí, noi, i ara ens cau la nit.

Arribo al km 45 amb 13 hores molt sencera, però feta un porquet. Allà tant el Jaume com jo (tot i que ell unes quantes hores abans) ens dutxem, fem canvi de bambes i roba, i reposem de menjar. Els meus peus estan blancs com el paper i arrugats com una pansa. Sortim animats pensant que el pitjor ha passat, doncs ja hem fet el 80% del desnivell positiu de la cursa, així que ara corrent recuperarem el temps perdut… res d’això, fang, fang i més fang… cada cop es torna més complicat avançar. En un parell d’ocasions les bambes se’m queden soterrades en el fang i haig de tornar enrere per recuperar-les. I alguna pujada es fa interminable doncs rellisques tornant enrere tot el que havies avançat. Allà el Jaume es deixa les forces, jo decideixo recollir unes quantes canyes i clavar-les al terra per poder pujar!!

Entrant al km 60, rebo un missatge del Jaume que està al km 75 dient-me que està destrossat, que no te forces… jo l’animo, li dic que descansi una mica i que desprès segueixi. Durant una bona estona no en sé res més. A partir del 60 ja em començo a desesperar, el terreny es pla però no hi ha manera d’avançar, passem pel costat de granges i la pudor em fa pensar que ja no sé massa bé el que trepitjo. A més, cal travessar zona urbana fins el 90 on entrem a la platja fins el final i em resulta força avorrit. En aquell moment vaig acompanyat d’un noi de la Martinique que m’explica que ell ha fet totes les edicions, però que és el primer any que s’ho troba tant malament. Em diu que en altres ocasions l’ha fet en menys de 30 hores… però aquest pas, anem cap a les 40! Li pregunto si hi ha esperances de que millori, i ell em diu que sabent el que queda, vàries plantacions de plataners i aiguamolls, probablement estigui igual o pitjor. Pitjor? Com pot estar pitjor!!!! Mare meva!!!!

En aquell moment em trobo bé físicament, però estic avorrida de ni tan sols poder caminar! Segueixo simplement per que el Jaume segueix en cursa, doncs ni tan sols tinc la motivació de ser finisher, el vol marxarà abans de que la pugui acabar!!! Al cap d’una estona el Jaume m’informa que ho deixa al 90, que ja no li queden forces i que ara em ve a fer seguiment. Seguiment??? Apa va, a cagar!! li dic que em passi a buscar al km 70 que la meva cursa ja ha acabat, estic fins el cul de tant de fang!!! El Jaume ha tardat 18 hores en fer 90km i jo 21 hores per fer 70km!!!

Un cop els dos junts, el Jaume m’explica que els 20 km següent són terribles!!! Fang per variar, combinat amb urbanitzacions amb pendents superiors al 30% i una baixada suïcida!!! Ufff que bé he fet!!! El Jaume diu que ho ha deixat pel coco que els últims kms caminava com un robot.

Quan li dic a l’organització que abandono em pregunten per què, i els hi dic que estic fastiguejada de tant de fang. Em pregunten si vindré a fer-la un altre any doncs no sempre hi ha tant de fang… bufff em sembla que no tornaré per comprovar-ho… però mai se sap!!!!!

El Carib, amics, també pot ser in infern!