El virus de la Botifarunner

La Botifarunner podria ser mítica pel sol fet de tenir el Recordman com a guanyador de la primera edició. Però malgrat ser un fet honorífic molt destacat, aquesta cursa ha esdevingut un referent per la farra còsmica que munten els germans Sella en una casa on mai saps tornar perquè marxes que no recordes ni com et dius.

Com sempre la idea era la d’exprimir la pota i per això el Koala i la Mireia es van inventar una duatló piratilla: bici des de Manresa i cursa. Per fer-ho bé, la nit abans van fer una escalfada de pota de l’Ametlla del Vallès a Manresa. Un passeig que la Mireia va superar sense problemes amb un Red Bull a les 20h. Conclusió: si no barreges el Red Bull am tequila no dorms.

A Manresa sopen i vinga litrones. Ambient festiu com en les grans ocasions. Al matí costa alçar-se però el Koala gentilment li prepara un cafè a la Mireia, que no ha dormit i no en pren mai. Pam! Mal de panxa, descomposició, fuita de pota, buidada mu2scular, etc. La bici es fa llarga malgrat la companyia de l’Enric i el Sergi que faran una ruta ciclista de tot el matí. El Koala acompanya a la Mireia amb la btt perquè va trinxar la llanta i la roda li toca al quadre. Un sapastre total!

Arriben a la Llacuna sense temps per a res i amb la Mireia superant moment èpics de defalliment que recorden a l’aventura del GR-92. El portet final no alçava la vista de terra perquè es marejava i patia per si perdia la verticalitat. El patiment es fa notar però la Rosa li lliura el pitrall. Toca córrer davant de cavalls (eren els escombres) i amb la claca garrafenca animant sense parar.

Faltaven les noies però calia la foto cervesera de la matinal

La cursa molt xula, excel·lentment organitzada i amb un entrepà final de luxe i cerveses per acompanyar-lo. Però el tema va ser la reunió de brètols a l’arribada: l’entrada a meta de la Rosa, que un any enrere es va engatar animant, saber que el Rastes va patir un defalliment i es va asseure a un arbre, la Mireia entrant desfeta però contenta i saber que esperava un gran tiberi.

El que va passar després us ho podeu imaginar. Aquest modest narrador ho va viure però no ho recorda al 100%. Tan sols sap que les cerveses no es van acabar, que el xai estava de p. mare, que al Sergi se li talla la maonesa  i que la performance entre el Mag Roc i el Jan va ser memorable.

Reservem la data per la propera edició.
Per cert, la Mireia no va patir ni per les litrones, ni pel Red Bull, ni per no dormir, ni pels 65km del vespre abans, ni pel cafè, ni per l’evaquada a la rotonda d’Igualada. Uns dies més tard va comprendre, que quan t’atrapa un virus no hi ha res a fer.
Això ens ha passat a nosaltres, ens ha entrat el virus de la Botifarunner
Fotos Botifarunner 2012 de Montse i Mans.