Reflexions de la Mireia des de l’Ultrafons del seu cos

Categories:Destacat, Ultra Trails — Per Koalasteam 22 maig, 2012 a les 17:07

Ja fa 2 anys que tinc problemes continus als genolls . Durant molt de temps em vaig resignar a descansar i no córrer cap cursa ni entrenar, excepte sortides molt esporàdiques. No fa massa vaig descobrir la meva escapatòria amb la bici de carretera amb la que els genolls quasi be no em molesten .

Tot i així, durant la setmana, la feina (en plural, i afortunada!!) no em permet fer massa cosa, excepte anar al gimnàs 1 o 2 cops per setmana a fer spinning. I els caps de setmana…doncs quan puc surto amb la nova bicicleta . Aquest és el meu gran entrenament i amb el que em presento a les curses de llarga distància. No vull ser cap heroïna, només pretenc “normalitzar” relativament la meva situació.

Tot i que això de normalitzar és un dir, doncs quan vaig a curses que ja havia fet anteriorment, els temps són bastant superiors, però com a mínim aquesta mecànica em permet intentar acabar. Però, a quin preu? Doncs el preu és que durant la cursa la musculatura em fa mal des del km 1 fins al final, posant ja de sortida el pilot automàtic , i després de la cursa estic dues setmanes completament inservible fins que els meus genolls i la resta del cos tornen a la normalitat . Per enganyar al meu cap, intento no repetir cap cursa, així em motivo per conèixer llocs nous on no tinc cap temps de referència.

Per aquest motiu vaig escollir la CSP-115, a més de la bona publicitat que m’havien fet de la MiM, la qual, comparteix un tros del recorregut. Durant aquella setmana vaig tenir forces molèsties als genolls i així em vaig presentar a les 6:00 del matí a la Universitat Jaume I de Castelló quan donaven la sortida de la CSP-115.

Les primeres 3 hores van passar relativament be amb anti-inflamatori i unes quantes ruixades de reflex als genolls que em propinava el Jaume quan em veia, però força tranquil·la intentant que el meu cos s’acostumés a caminar-córrer. La calor era força intensa a primera hora del matí, però a partir de les 9:00 es va multiplicar . Quan vaig arribar a Les Useres (km 33), el panorama era dantesc. Hi havia desenes de corredors estirats pel terra sota l’ombra d’algun mur o d’algun arbre, o refrigerant-se en alguna de les fonts. El Jaume em comenta que està abandonant molta gent. Jo intento no passar massa estona allà aturada doncs no em vull contagiar de l’ambient de desesperació. Em refresco i m’avituallo be i endavant. A més, m’arriben les forces de tots els Koala’s mitjançant el Jaume .

A partir d’allà la cursa va ser un infern. A la pujada a la Serra de la Creu els corredors es donaven mitja volta per tornar al control anterior o molts s’asseien enmig del camí amb el cap baix i absolutament abstrets per les pedres del camí . A la baixada hi havia varis corredors estirats al terra queixant-se de rampes i gent de l’organització pujant en sentit contrari que els anava a buscar. Un d’ells reclamava cotxes per poder treure tota aquella gent . Jo tenia la sensació que tot allò era irreal…i continuava de forma automàtica. No parava de beure, tot i que l’aigua estava molt calenta, però quan me la tirava per sobre em feia impressió, com si hagués estat extreta de la nevera. En qualsevol cursa un hagués agraït passar d’una pista o carretera a un corriol, però en aquest cas era una tortura…no corria ni un mica d’aire i la calor pujava del terra com si fossin flamarades. A l’arribar a Sant Miquel de Torrecelles (km 43) el panorama era pitjor , la cara d’extenuació de molts corredors era descoratjadora… A tots els avituallaments, el Jaume procurava que mengés i begués força i que sortís ben carregada d’aigua, animant-me sense parar, tot i així em mirava amb cara de pena i deia…”ho se, fa molta calor”. La mateixa calitja, a més, provocava turmentes que no feien més que agreujar la xafogor .

Allà ens separen els de la MiM i els de la CSP-115, així que em trobo sola un bona estona. Em fa mal tot i em sento morir!!!! aleshores em vinc abaix completament preguntant-me si amb l’entrenament que porto és raonable aguantar tot aquell patiment…km 46…em poso a plorar desconsoladament i a cridar maleint el meu cos…ningú em sent, els trons, la pluja, el vent i la muntanya m’aïllen de tot i tothom. Quina puta merda!!!! Crido i crido fins acabar extenuada, m’assec una estona mentre la pluja m’enxopa tota… Apreto les dent…aguantaré com sigui, però em dic a mi mateixa que aquesta serà l’última UT fins que no estigui en unes mínimes condicions físiques per acabar-la. Arribo a Culla (km 68) molt tova física i moralment, però amb els mimos del Jaume agafo forces i continuo. Se’m fa de nit, però la calor continua, hi ha moments dins del bosc que no puc respirar…m’ofego…començo a hiperventilar i marejar-me, si no fos pels pals ja hauria caigut a terra . La pujada a Sant Bertomeu (km 78) se’m fa molt dura i estic sola i espantada…continuo com una autòmata fins el punt que quan el Jaume em ve a buscar abans del control tinc la impressió que ho estic somiant i no li dic res , fins que reacciono quan em pregunta: “que vols veure i menjar?”.

Li explico la situació i li dic que vull plegar, em fa molta ràbia, però no em trobo gens be, cada cop vaig més lenta i marejada, i tant dóna si menjo i bec molt, no és una simple pàjara i estic espantada anant sola. Em porta a Sant Joan de Penyagolosa on em dono una dutxa amb aigua semifreda i sembla que el meu cos revifa una mica, tot i que al cap d’una estona estic morta de fred i tremolant. El diumenge encara estava molt marejada i em vaig passar el 80% del temps dormint , quelcom que va evitar que pensés massa. Dilluns el meu cap treia fum…

Durant la meva vida he fet moltes coses…he fet alpinisme als Andes de Bolivia, Equador i Argentina, he pujat el Kilimanjaro i d’altres muntanyes de l’Àfrica a l’hivern i a l’estiu, he travessat amb bicicleta països com Mongòlia amb un simple mapa militar o Islàndia, he fet escalada, raids d’orientació, raids d’aventura, he viscut a l’estranger i he fet infinitat d’altres coses simplement per que em satisfeia fer-les amb una part de tossuderia i les vull seguir fent sense perdre la il·lusió…i qui sap si la propera serà descendir pel Llobregat amb barca . Les curses també les faig per que em satisfan i em fan il·lusió, però val la pena el patiment que visc últimament a les ultres simplement per tossuderia? No se, crec que aquest ha estat el meu últim UT per un bon temps…

    24 comentaris

  • Peusfree escrigué:

    Pam! si senyor. Quina reflexio. Si el problema son els genolls i el correr, potser no es hora de plegar sino de redisenyar la manera de correr. Forçant menys els genolls i rendibilitzant la capacitat corporal. I si t’agrada tafanejar per internet podries buscar sense que t’espantin les paraules “metodo pose”, “correr chi”, “minimalisme”, etc. Tot s’acava resumint en el que es diu (segons un amic INEF) “CORRER RODO”. Un canvi radical en la manera de correr. Si tens pensat deixar de correr…no ho probis, primer tafaneja una mica i troba els motius perque la gent canvia a aquesta manera de correr. Potser t’hi identifiques.
    Animus que ets dura com una roca!!!

  • david escrigué:

    Ànims Mireia!, quin relat més dur i sincer, això només diu de tu que ets una campiona com poques. El patiment per patiment, no porta enlloc.
    una abraçada

  • Enric escrigué:

    Mireia, si em permets opinar, siguem pràctics, si una cosa et fa patir molt més que no et satisfà, la decisió és evident. L’épica aquesta de primer patir exageradament per després estar content d’haver-ho acabat mai l’he entesa.
    Suposo que pel que dius, a tu el que et motiva no és el fet de córrer per se, sino el sortir, estar fent coses a l’exterior, veure paissatge i més paissatge …. Hi ha moltes maneres de continuar disfrutant-ne sense haver-te de trencar.

    Facis el que facis estarà bé, però jo en el teu lloc ho tindria clar.

  • Alba escrigué:

    Anims Mireia!!!!
    Les Ultres no ho són tot!!!! Hi han moltes més coses que segur que et faran patir però fins a límits “raonables”.
    Un petonàs campionaaaaa :)

  • massa escrigué:

    Ànims Mireia !!!
    Patir per patir= fer el gamarús i buscar i/o agreujar el mal.

    Si no gaudeixes fent el què fas,la solució és fer una reflexió com tu has fet i triar un camí que t’hi porti que n’hi ha i molts.

    No s’acaba tot en les ultres.

    Pots fer i enllaçar recorreguts per muntanya parant a dormir quan vulguis en un refugi.

    Pots fer el Tour des Oisans per etapes,la Chamonix Zermat per etapes,la Alta via de la Val d’Aosta per etapes i milers i milers de recorreguts que et satisfaran plenament.

    Jo amb la meva operació última de genoll i els meus 52 a.,també he vist que ha arribat el moment de dir adeu a les UT.

    Molts petons.

  • Juan Paredes escrigué:

    Hola Mireia, yo como tú, tambien hice la CSP115, bueno lo intente, a mi la calor y la cabeza me hundio, tu fuistes valiente llegaste al 78, pero yo me quede en el 43, estoy acustumbrado hacer caminadas de resistencia, pero las UT, no puede con ellas, me vengo abajo, solo saludarte, darte muchos animos,y este deporte no es facil, cuesta muchisimo y requiere muchas horas de sacrificio, pero si no disfrutas, si no estas motivada, como dicen varios compañeros hay muchas cosas que hacer en el mundo de la montaña
    un abrazo
    Juan

  • Xaume escrigué:

    ¡ Quina reflexió més acurada, Mireia !!
    Ara el que necesites son ànims, i tens els meus i els de moltíssima gent del món de les caminades.
    No sé quina, però segur que hi ha d´haber una manera per sol.lucionar aquests problemes que tens als genolls.
    ¡¡ No et donguis per vençuda !!
    Tens vitalitat i coratge per tornar a guanyar aquest repte.

    Una abraçada.

  • lilasdrummer escrigué:

    Subscric Les paraules de peusfree. prova El minimalisme (o al menys la seva tècnica de córrer). Jo tenia problemes similars als teus i em vaig convertir a aquesta tècnica. Després de 5 o 6 mesos puc córrer tant com vull (i puc) sense dolors.
    Jo NO faig ultres, però ara poc sortir a córrer cada dia sense problemes i abans NO podia sortir mes de Dos dies seguits sense haver de descansar entre mig.
    de perdidos Al río!

  • Xeix escrigué:

    Ànims Mireia!!!

    Escullis el que escullis sempre et farem costat. Hi han moltes alternatives, fins i tot ara n’hi ha forces “ultres” nedant (10-15 o més km) en btt, si no et carreguen els genolls. Tot això mentre no trobes remei als genolls, potser al combinar altres alternatives t’ajuda a troba-lo.

  • mireiads escrigué:

    Eii gràcies a tots!! Estic emocionada pels vostres comentaris… Gràcies de tot cor!!! De moment, malauradament, ni tan sols puc fer muntanya caminant :-( , però algun dia podré tornar a fer-ho…

    * Peusfree i lilasdrummer, ja em miraré aquest mètode que dieu. :-D
    * David, no sóc cap campiona, però gràcies pel teu suport.
    * Enric, no hi ha glòria sense patiment o esforç…be, això només és una frase, però el que motiva d’aquests reptes precisament es poder superar-se a un mateix, vèncer els mals moments… Hi ha gent que no sent aquesta necessitat i no ho entén, i els que ho sentim, no sabem explicar-ho. Però estic d’acord que hi ha moltes formes de gaudir sense trencar-se i estic en això. Tot i que trobaré a faltar…
    * Massa, espero veure’t aviat, i qui sap, potser els dos fent una UT.
    * Xaume, aviat et veuré en una UT :-) , encara que jo aquest cop només animant i fent de supporter.

  • Enric escrigué:

    Igual no m’he explicat bé, per mi el que importa és el paissatge, la sensació de que “formes part de la natura” que es té tant des de dalt d’un cim, com en un bosc, com en un polígon (més difícil però no impossible). Fer ultres serveix per arribar dalt de cims, passar per boscos, i també per superar els propis límits, però això últim per mi és un plus, no és l’objectiu principal, tot i que reconec que pot atrapar.

    Penso que de la tossuderia a la obsesió hi ha una línia molt fina. Tossuderia per arribar a dalt del cim si, però obsesió per arribar-hi peti que peti no. En fi, és parlar per parlar, ànims i pren-te un temps de reflexió.

    El que t’han dit de la tècnica és molt bona idea. Jo també et recomano (els altres no els he llegit) el llibre del “correr chi”. El vaig llegir fa forces anys, i sempre intento aplicar la tècnica que descriu.

    Per que un bon podòleg suposo que ja ho has provat ?

  • Paco ramos escrigué:

    Mireia, jo no soc el millor per donar consells: condromalacia rotuliana grau III al genoll dret, artosi (tambe III= protesi) al maluc dret i operat del maluc esqeurra també… La meva rutina d’entrenos, per la mateixa raó que tú, es molt identica (nomes que la bici es btt) i no he fet coses tan variades perquè, en la meva vida esportiva anterior, jugava a rugbi.

    I la veritat es que m’hauria de dedicar ala bicicleta que es menys agressiva per les articulacions. Però no sé que té (bé, si que ho se) això de caminar correr..sempre em dic que es el darrer que faig i sempre hi torno…

    Ningu millor que tu sap el mal que li fa i si compensa o no però como diuen els mestres, hi ha moltes coses a fer (btt, organitzar coses, sortides “tallaferres”) Allò important es gaudir de la natura i ser feliç.

    I que sapiguis que, per qualsevol cosa, estem al teu costat..et podem recomanar metges, fisios, podolegs, entrenadors… et podem acompanyar al proper (i no deixar que trotis ni una vegada!) no sé, el qeu vulguis. Perque això es el qeu té la muntanya, la gent que l’estima i que s’estima

    Una abraçada
    Paco Ramos

  • mia escrigué:

    Collons, collons

    Si el cap, o el cos, o els dos, et diuen prou, para.

    Qui sap, potser trobes una nova afició, o potser et cal un descans, però facis el què facis en el futur, encara que sigui patint i lluitant, el què si és imprescindible és que ho disfrutis, que de vida només n’hi ha una i de curta, i tu tens capacitats per moltes coses.

    Aims

  • Rosa escrigué:

    Mireia,

    Cap crònica que haguem llegit enlloc ens ha emocionat tant com aquesta (i mira que la teva perduda a l’Emmona ja ens va deixar amb la boca oberta!). Diu molt de tu.

    Nosaltres tampoc som ningú per donar consells. Cap ni un. Costa molt saber el que realment busquem. Es feina de tota una vida! I quan afortunadament ho trobem, potser que llavors no ens acompanyi el cos, o no tinguem els mitjans per fer-ho (econòmics o del tipus que siguin), o no puguem trencar amb la vida que tenim muntada…

    Tant se val. Quan el que et fa sentir-te viva és la teva parella, o la família, o els amics, o les muntanyes, o els viatges, o una barreja de tot plegat, hi ha mil maneres de disfrutar de tot això junt o per separat. Les trobaràs. Segur!

    Rosa i Jordi

  • lluislleida escrigué:

    Felicitats pel que vas fer, has fet i faras! I referent als ultres… Que son? Conec gent que fer 25 km els suposa tant esforç i entrega com a altres fer 100, tant fisica com psiqicament. Laventura la vivim cadascun en funcio de variables personal i totes guarden la mateixa esencia: voluntat de superacio.

  • Jorsi escrigué:

    Mireia tots els que hem fet caminades de resistència – ultres sabem del que parles. El més important és el cap, que és el que ens permet patir i gaudir a la vegada. A vegades hem de parar perquè el físic es posa en contra del cap, però no pateixis que amb paciència tot va tornant a la normalitat. I la normalitat pot ser una passejada, una marxa o una ultra. Depèn del que en aquell moment ens vingui de gust.
    Força Mireia ! !

  • Carletes escrigué:

    Collons Mireia sabia que t’havia anat malament pel que em va comentar el Jaume, però com jo estava amb lo meu no vaig estar gaire per cap altre cosa

    Anims que de tot se’n surt campiona

  • abuelo escrigué:

    Ostres Mireia, deunidó dona. Res, endavant amb les atxes, però amb paciencia, jo des de que em varen operar de l’esquena, he tingut d’esperar 6 anys per anar una mica be, però quan no es un all, es una ceba. El mes important de tot es disfrutar del que estas fent, si no es axis, es millor plegar i esperar a la propera. Salut i recuperat aviat. Avia’m si ens trobem i fem unes birracas, que segur que si et sentaran be. Cuida’t.
    Toni!!

  • Mireia escrigué:

    * Juan, si algun dia vuelvo, me ves y te estas hundiendo, dime algo, seguro que nos animamos uno al otro!!!
    * Alba, moltes gracies guapissima. Ja m’han dit que estas molt forta :)
    * Mia, felicitats per Menorca!!! Ets un diesel mooooolt potent. Gracies pel teu suport
    * Rosa i Jordi, aquest any i el vinent segur que us ho passareu en gran amb els plans que teniu :P . Petonets i ens veiem dissabte!
    * Xeix, amb la btt de moment no puc i nedant…bufff hauria d’entrenar molt…jejeje pero es un repte. Ja m’han dit que a la marxa del Montseny vas anar molt be, felicitats
    *

  • Mireia escrigué:

    Gràcies lluislleida i Jorsi, afortunadament el meu company Jaume i els meus amics de Koala’s Team no deixen que deixi de gaudir amb l’esport, ja sigui amb el que en diem una pedalada popular o amb l’excursionisme esportiu :-D

    Abuelo, quien tuvo retuvo!!!! Així que et vull veure a tope!!! Ens veiem molt aviat i la Voll asegurada!!!

    Carletes, quin cap de semana!!! Era per preguntar-se, “que hago yo en un sitio como este”…

  • Armen escrigué:

    Noia, he llegit la teva crònica i he quedat acollonit, la veritat és que mentre llegia m’imaginava el panorama “dantesc” que descrius i m’has fet patir de debò. Sobre els teus malmesos genolls suposo que tots et podem donar molts consells sobre tècniques, fisios, metges, remeis, plantilles…però el mal te’l sents tu i és molt dur córrer amb mal. Jo penso que fer un punt i a part, reposar, esperar que tornin a venir ganes i trobar alguna cosa per disfrutar de la muntanya (o del que sigui) i poc a poc tornar-hi és bo i fins i tot potser necessari. I la solució segur que no vindrà sola però la trobaràs!!. Salut!!!

  • Cristian"corredor escombra" escrigué:

    Hola! només vull donar-te molts ànims i dir-te que fagis el que et dicti el teu cor, doncs l´important es disfrutar de la vida. Jo sóc un corredor “molt popular” que esstà intentant traspassar els seus límits, sé que es molt dificl ( no vaig poguer acabar la marató pirata de Montserrat amb el grup dels koalas i vaig tindre que abandonar al km. 48 de la marxa del cap de creus ), peró intento disfrutar quant surto a còrrer per Montserrat i si a la pròxima cursa o marxa en la que participi no aconsegueixo acabar-la, em quedaré amb els bon moments que hagi tingut surant la cursa…..doncs si m´apunto a aquestes “bogeries” es degut a llegir les “aventures” de gent com tú, com dels “koalas” o com les dels “kilians” de les montanyes….Una abraçada..:)

  • mireiads escrigué:

    *Gràcies Paco, …i tu també cuida’t.

    *Armen, moltes gràcies pel ànims, segur que la trobaré!! Ens veiem molt aviat.

    *Cristian, et vull veure en una de les properes convocatòries dels Koalas, encara que sigui per acompanyar-nos un trocet!!!

  • Pau escrigué:

    Ànims Miraia!!!

    Per molts de nosaltres patir i gaudir es confonen i es barrejen quan fem Ultres, però veig que tu t’has passat de la ratlla del patiment límit i per fi te n’adones, i veus que no val la pena. Ben fet!

    Ara a buscar on i com gaudir. Hi ha moltes formes i la gent positiva no pot evitar de trovar-les fàcilment ;)

    Però… sincerament, sento dir-t’ho però crec que “no és un adeu per sempre.. ” i trovaràs la manera de tornar-hi. Mira que ets tossuda, jajaja.

    Sort!

 Deixa un comentari

Trackbacks

Leave a Trackback

Subscribe without commenting