III Rialp-Matxicots 2012: la Berta se’n va al zoo

Categories:Destacat, Ultra Trails — Per Koalasteam 17 setembre, 2012 a les 10:58

Això mai serà un web seriós ni es podrà parlar de crònica. Més aviat de contracrònica o allò que l’ull no pot veure, és a dir, que està escrit amb el cul. Però una bona cursa mereix un reconeixement a la feina ben feta i volem felicitar als organitzadors. Realment espectacular el muntatge, marcatge i tracte humà. També cal mencionar al Recordman per la passada de cursa que va fer i a la Mireia per fotre-li bronca quan no li feia cas en plena competició :D

El cotxe de brètols va pujar divendres vespre amb un convidat d’excepció que va saber que correria aquell mateix matí. Un tiu preparat per a tot, dur de pelar i capaç de rebentar al millor escombra. Sí, és el Pau! L’acompanyava al cotxe el Rastes i el Koala amb el Rubén, un aspirant a ingressar a l’equip que debutava en ultra. A Rialp tenien cita amb l’Ander un Guipuskuà que respon a l’estereotip del Vasco, ¿qué vasco? el que te dejó el culo hecho un asco.

Al camp de futbol van acampar i l’Ander va dormir amb el Koala (pobre nano) mentre el Rastes estrenava cotxe familiar, patera i dormitori. Gran compra. Al matí preparar 4 merdes, recollir, tendes, sacs, matalassos i cap a l’UT. Just passar el control de material ¡pam! sortida amb la motxilla per tancar i la cursa en marxa. Gran inici on alguns tiren a mort com el Guido, altres modestament com el Rastes i el Rubén i la resta tanquen la cursa: Pau,  Santitant, Manolé i Koala.

El Manolé no supera els problemes d’esquena i ho va haver de deixar al primer control. La resta es va alegrar per ell perquè sabia el patiment que s’estalviava ;) Abans del primer cim un Mosso d’esquadra els va animar assenyalant el Pic de l’Orri i dient que per allà hi passarien. Diu que està lluny i que li agradaria fer la cursa en moto tot afegint que “una endurada de tant en tant caldria fer-la”. La canalla s’emociona.

En @Paucorrecat i en @Santitant són dues bèsties de la natura (Foto: Kako)

Els kilòmetres passen i les Volls arriben. La del km 20 està fresca com al bar i fa trempar la pota. El Santitant comença a patir per la mala tria de les Hoka i la resta va fent sense estridència. Als controls es parla que el primer arriba a tota llet i que una noia li prepara una taula i la cadira i fins i tot li fa massatges! Per cert, l’arròs que menjava devia ser biònic perquè va fer 82km +7000 a 7m57s el kilòmetre.

A l’alçada de la marató hi ha molts abandonaments per una calor infernal que fa fer figa als naps més durs com al Santitant que, enrabiat, ja pensa en la propera edició per tancar el tema. Aquesta és l’actitud! Però la lluita continua i les rampes segresten les potes al Rastes cap al km 50. Alguns se’l van trobar estirat a la pujada del bunkers amb tots els músculs de les cames en moviment. A aquelles alçades el Koala ja havia rebentat i tan sols el Rubén i el Pau mantenien el ritme (el Guido ja feia estona que estava al bar).

Per escurçar anirem al gra. Com que el Rastes anava rebentat el Rubén li demana la clau del cotxe (ho tenien tot a dins) i el cabró va i la perd! Passada la mitjanit truca al Koala angoixat demanant el núm. del Rastes “per anar movent el tema de l’assegurança i la 2a clau”. El Koala li va dir que esperés a veure’l a l’arribada. Els bombers van obrir el cotxe en un minut i van treure la bateria perquè callés la puta alarma. I la clau? Perquè com sol passar no existeix còpia… la clau va caure a mans del Rastes mentre es refeia en un avituallament i un nano li va dir que pobre tiu el que l’havia perdut! La cara del Rastes enrampat devia ser màgica…


El caníbal del Vallès a l’arribada. Se’l veu tan sec que devia perdre un 20% de massa corporal

Poc a poc van anar passant per meta camí del campament. Al migdia següent, i després de veure al Guido enfilat a dalt del podi i de fer un dinar com Déu mana (bé, algun mamut va dinar a la cursa i es va fer cuinar uns calamars per no sé què de les proteïnes marines), la guanyadora de l’ultra, na Berta Moreno els va demanar si la podíem baixar a Manresa. Evidentment que cap problema!

No saben què passava pel seu cap però entre el frikisme del Koala’s Team versió ampliada, un mamut, un àguila, un koala i un pulpazo allò semblava un zoo. Tan sols explicarem que la Berta va guanyar un cap de setmana a Port-Ainé amb forfaits inclosos però no esquia. El més prudent li va suggerir que el regalés i quedés bé però el pulpazo, el de de la variant occidental, es va oferir per acompanyar-la!!!

Quins collons. Ara i sempre que n’aprenguin!


Etiquetes: , , , , , , , ,

    1 comentari

  • miriam escrigué:

    sou molt grans!!!! Espero l’any que ve poder estar per allà per servir-vos unes Voll ben fredes i guardar les claus!
    Próxim repte?

 Deixa un comentari

Trackbacks

Leave a Trackback

Subscribe without commenting