Aquest any es van alinear els planetes de manera que vaig aconseguir el primer torn de vacances de Nadal i això, em deixava lliure la data. Això passava unes tres setmanes abans del dia 17, així que preparació específica res de res. Quan li comento a la Montse la resposta és molt clara: “Tú no puedes hacer cosas normales?” clar que ja està acostumada a les meves animalades i diu que endavant però, que no em faci mal.

Així que dues setmanes abans del 17 faig uns quants kms a la cinta del gimnàs, no per entrenar les cames sinó per acostumar al coco a fer coses monòtones i un entreno de 36kms donant voltes a un polígon per donar-me un xic de moral.

Ja que mai havia afrontat una d’aquestes, tots els consells són bons i un que tinc molt en compte és el de l’amic Bodi: “abrigat, que la nit és molt freda”, doncs dues bosses plenes de roba per canviar-me i abrigar-me.

Arriba el dia i anem tota la família cap a Can Dragó. He dormit poc, no pas pels nervis que hi eren com sempre, sinó per que el dia abans havíem fet el sopar de l’equip, i tot i que no vaig mamar gaire dormir sis hores el dia abans de fer 24h d’atletisme no era el més recomanable però no hi podia pas faltar. Com ja he dit som a Can Dragó i arribem just a l’hora del briefing, aquest any és important ja que a la prova li han donat la qualificació de Silver label per la IAU, cosa que li dona prestigi internacional i això es nota en la llista d’inscrits. Tot i això conec a més d’un participant i no dubto a saludar-los. També em truca el Bodi per desitjar-me sort i donar-me algun consell.

Després de la primera impressió i ja col.locat a lloc, vaig mirant la professionalitat dels corredors, collons tots porten un fotimer de material per la cursa tot ordenat en uns mostradors que l’organització ha disposat per l’ocasió: aigua, menjar, isotònic… i jo amb els meus dos entrepans de pernil dolç, però el que no m’he deixat són els COLLONS per aguantar el que faci falta.

Poc abans de la presentació dels corredors i de la sortida, petons a la Montse i al Marc i a córrer. La estratègia, si se’n pot dir així, és trotar cinc voltes i caminar-ne una, objectiu? Doncs com a mínim 140/150kms tot i que no he amagat mai que em faria molta il.lusió fer 100milles (160kms).

Les primeres hores passen molt ràpid, ja sigui per la frescor física o pels ànims continus de la Montse i el Marc o simplement de veure corredors passar i passar a uns ritmes que a mi em semblen impossible de suportar amb tot el que ens queda. Ja m’he menjat un dels dos entrepans i la Montse em porta un entrepà calent amb la seva coke, les seves patates i un cafetó que també entra de conya.

Poc després la Montse i el Marc marxen i em quedo sol (això es un dir) donant voltes i voltes a una pista que serà l’únic que veuré durant moltes hores. Les voltes van passant, igual que les hores i contràriament al que podia imaginar, no m’avorreixo !!! em trobo bé i de moment els números quadren i els amics van venint per animar, Manolito i Toñi , Jaume i Mireia, molts coneguts de la família correcat sempre animant i que sempre ajuden i empenyen per fer kms. Ja portem més de 8h de cursa i he superat els 60kms, objectiu aconseguit, ara només falten 2/3 de cursa. La següent hora augmento una mica el ritme per provar al cos i aquest respon prou bé, faig la volta més ràpida en aquesta hora, però poc abans de les 10h hi ha quelcom al meu estómac que no va fi, he intentat hidratar-me i menjar bé, però l’estómac no xuta i fins que no trec no descanso… merda amb lo bé que anava hòstia, ara toca caminar i esperar que la panxa es posi bé ja que quant corro tot va amunt i avall i el menjar no vol entrar, no puc fer el tonto amb el beure si no puc patir una bona deshidratació. Ja que no puc córrer tot el que vull per l’estómac, em dedico a córrer alguna volteta i caminar tot lo més ràpid que puc les altres, cosa que em dóna temps per anar “analitzant” a la resta de corredors. Hi ha gent molt professional, sobretot el grup d’alemanys i holandesos que no paren de córrer per res i tenen als “ajudants” contínuament al seu servei donant-los avituallament. Es espectacular el ritme que porten encara que la representació nacional tampoc estar malament: Ricard Verge, Paris Canals, Jose Luis Posado (plusmarquista nacional) i d’altres.

Ja fa estona que el Pedro (que participa per equips), Bodi, Koala, Àngela, Pau… que han vingut a veure’m una estoneta, m’animen amb el seu bon humor. Jo vaig fent kilòmetres i la meva sorpresa és que ara sóc jo el que vaig doblant corredors tot i quasi només caminar, suposo que hi ha gent que paga l’esforç fet fins llavors. Ara que n’hi ha que no paren mai per res com són els alemanys i holandesos, és amb una holandesa que la faig petar una mica (Wilma Dierx), la paia te una pota que fot por i porta corrent des de l’inici de la prova. En un principi es creia que era australià… jajaja… al veure’m la samarreta del koala’s team, però amb l’ajuda del Massa li faig entendre que d’australià res de res. També comentem quantes proves ha fet d’aquest tipus (una millor marca de 201kms en tres proves) i jo li dic que és la meva primera vegada, cosa que fa que m’animi a no rendir-me i que vagi fent. Més tard l’hauré d’acompanyar al seu punt d’avituallament amb un bon ocellot, tot i així va acabar la prova amb més de 177kms i en segona posició de les 12h i cinquena de les 24h (categoria femenina)

Les hores passen i arriba un moment crític de son, molta son, que solucionem amb el Siux fent-nos companyia unes poques voltes, ell tenia problemes en un peu per una bona butllofa rebentada i a tots dos ens va bé fer-nos companyia. La cosa dura el que dura i el Siux em deixa per descansar una estoneta, jo no he parat gens per res, a banda de alguna xerradeta amb algun company a l’arribada.

Ja fa estona que he superat el meu màxim kilometratge en cursa (83kms) i he fet 100kms cosa que no havia fet mai (13h50’) i això encara que tingui l’estomac fet pols, motiva. Un altre cosa que també motiva molt, son totes les proves paral.leles que es van fent durant la tarda/nit i en la que participen coneguts i fent podi, com son el David Carrasco 3er classificat en les 6h i Xavier Alcalde 3er en la marató de mitjanit.

Ja fa més de 16h que la cosa dura i les cames es noten, no tant com m’imaginava per sorpresa meva però, tot i això ara toca tirar de coco i cada hora és un nou objectiu de kilòmetres, sumar i sumar kilòmetres sense defallir i sense parar, la nit es freda però el caliu de la gent que hi ha a la pista és extraordinari, però el de la gent de l’avituallament i voluntaris és de pel.lícula, en tot moment cuidant que no ens falti de res i animant-nos. I que dir del matrimoni de la botiga de skinfit, les 24h al peu del canó animant a tots els corredors sense parar.

Les últimes hores nocturnes passen fent petar la xerrada amb un i altre, el ritme ho permet, i escoltes mil històries; aquell senyor de Madrid de 71 any, l’altre anglès casat amb una malaguenya i que havia treballat a Olesa, la Wilma que ja no pot més després de donar-ho tot i el córrer dels primers… collons com corren, sembla que el primer i segon lloc masculí ja estan decidits, però pel que fa al tercer i quart es donaran pals fins el final, i quin final. Pel que fa a la categoria femenina la primera posició se l’han anat disputant dues corredores: Heike Christ i Jen Salter , la primera molt més simpàtica que no pas la segona (al meu parer esclar) i anant de menys a més al final li fot bona kilometrada.

Ja s’ha fet de dia i em truca la Montse per preguntar-me com va la cosa, li passo el parte i li dic que no cal que vinguin molt d’hora, que fa fred, cap a les onze ja estarà bé. Ja només tinc una cosa al cap, poder acabar les 24h i poder entrar amb el Marc a coll és el que més il.lusió em fa, només de pensar-ho ja s’humitegen els ulls però això em dona força per seguir endavant tot i que, ja fa estona que tinc la cama dreta carregada, sobretot la part del darrera del genoll, encara que per plegar, m’haurien de treure d’allà en llitera, jo no plego ni borratxo.

Tot i el mal a la cama, no afluixo el ritme i vaig sumant els meus kilòmetres tot animant als que van tocats i felicitant als primers/res, collons encara corren i n’hi ha que corren com dimonis. Quant em passa la primera dona li faig entendre la meva admiració pel que està fent i a mode de conya li pregunto que què ha sopat per córrer tant, cosa que li fa molta gràcia i a partir de llavors cada cop que em dobla o m’anima ella o l’animo jo. Pel que fa als homes les, hòsties se les donen pel tercer i quart lloc i a falta de poc menys de mitja hora el quart passa al tercer, canviant així el podi en l’últim moment.

La meva última hora ja es plena totalment, després de les visites del Caco i el Tomàs pel matí, la Montse ja ha arribat amb el Marc i em salten les llàgrimes de l’emoció, em sereno i segueixo a tope, no puc anar més despresa però no afluixo. Poc després arriben el Jordi i la Queralt per veure’m acabar també.

La megafonia anuncia els últims minuts, ja tenim la tarja amb el número de pitrall per deixar a terra quan soni la botzina que marcarà la fi de la prova. Li dic a la Montse que es prepari per quan això passi per donar-me al Marc, ja que un cop soni, tots els corredors podran entrar a meta completant la darrera volta, per rebre l’aplaudiment del públic. Apuro l’última volta al màxim, la Montse em segueix per fora de la pista amb el cotxet del Marc i la porto ofegada a la pobre, sona al botzina a la recta final de pista, agafo al Marc allò ja es un mar de llàgrimes, l’emoció no la puc ni descriure, arribo a meta ens abracem amb la Montse, ho he aconseguit…24h non stop amb 156,202kms i 38 de la general.

Vaig a meta per felicitar als campions i la primera dona s’abraça a mi tot plorant (no m’estranya ja que a les 12h la que ha quedat segona li treia 11kms, remuntada espectacular) tot és molt emocionant, tothom plora i s’abraça amb els familiars i coneguts…ha sigut brutal

Jo decideixo continuar, per la platja del Castell, el cap Roig i cap a Tamariu, em sento bé (he deixat la meitat de coses al Jordi) i corro fàcil, inclús per la platja. A Tamariu m’esperen l’Emi i el Jordi amb dues birres i un entrepà, deixo la motxilla i surto amb una ronyonera doble, només em queden 2 horetes i aquí jugo a casa (em conec el tram de Tamariu a Begur bastant). Acabo l’etapa a bon ritme, paro a Sa Tuna i em venen a buscar, aquesta nit dormim i mengem bé!

Dimecres sortim corrent del poble de Begur, baixem la riera d’Aiguafreda i des d’allí enganxem camí de ronda barrejat amb corriols varis i freestyle sobre les roques per no allunyar-nos més de 10 metres del mar fins deixar enrere la reserva de les Negres, Sa Riera i arribar a la Platja de Pals (aquest tros també el conec bé). Comencem a fer la platja corrent pel passeig, després per la sorra, i quan la desembocadura del Ter ens obliga a descalçar-nos (i passar rambo style!) ja no ens calcem més i avancem vora l’aigua descalços.

Arribem a l’Estartit i malgrat ser a mitja etapa, no mengem res i tirem. Seguim els camins de costa que voregen el cap i porten cap a l’Escala. La calor passa factura i aquí no hi ha un p… arbre, només matolls! Pugem i baixem a tres caletes (les muntanyes només fan 200 m+, però tres acumulades i amb aquesta calor… Començo a anar molt pajarón, vaig fent esperar el Jordi per un final de pistarraques infernals, al final veiem Cala Montjoi, per fi! Costa arribar-hi…. Arribem i ens fotem de cap en una pizzeria, demanem cocacola, pizza, birra i aigua! Dieta mediterrània!

La hidratació cervesera és clau al camí de Ronda, a Andorra i a la Xina popular!

Sortim i ara tinc la panxa plena, vaig trotant lent, i fent esperar el Jordi altre cop. No ens queda gaire i poc a poc, passem l’escala i arribem a St. Martí d’Empúries. Avui havíem de dormir a St. Martí d’Empúries però la relativa poca distància amb Begur (30’ min) en cotxe, juntament amb la bona predisposició del nostre staff (merci Emi!) i la mala experiència de la primera nit. Ens fan tornar a Begur a dormir, demà al matí vindrem amb cotxe i reprendrem l’aventura on l’hem deixada.

Finalment dijous decidim començar l’etapa a St. Pere Pescador, hem calculat que retallem una part de la badia de Roses, per arribar d’horeta a Roses, seguir cap a Cadaqués i intentar arribar a Port de la Selva a dormir, d’aquesta forma ens menjaríem mitja etapa de demà i ens quedaria un dia molt tranquil per gaudir i no patir pel tren. Sortim de St Pere i seguim el Fluvià cap a la badia de Roses, arribem una mica més enrere de mitja badia, anem avançant penosament per la platja fins que ens cansem.

Productes substitutius de la droga clàssica. Tot s’hi val

Veiem que més endavant haurem de tornar a entrar terra endins per passar la magnífica (ironic mode on) urbanització d’Empuriabrava així que decidim tirar endins i trobar alguna pista per on avançar sigui més ràpid i fem més feina. La trobem i la anem seguint una bona estona, no sé com però, tornem al mar i hem de tornar a tirar enrere, donem algunes voltes per pistes infernals i polingonos de Roses, finalment arribem a Roses en 4hores i més de 20km, ens ha sortit el tiro per la culata!

Carreguem menjar, aigua i coke a Roses i cap a Cadaqués. Aquest és un dels trossos més bonics del recorregut, resseguint la badia de Montjoi anem passant cales i caps encara verges, amb alguna residència ben dissimulada entremig. Anem fent i arribem a Cala Pelosa, on comprem coke i birra i dinem (el Bulli estava tancat, sinó dinàvem allà!), també cau un banyet! Estem al peu del Cap de Norfeu i s’acosta la segona liada, volem deixar el camí principal i agafar un camí secundari que envolta tot el cap, ja hem descartat l’opció d’arribar a Port de la Selva i tenim temps per arribar a Cadaqués. Ens sembla trobar-lo.

Poc a poc el camí es va perdent fins que veiem que baixa arran de mar i no envolta el cap com pensàvem, mentre tornem endarrere algun il•luminat (si, va ser idea meva….) proposa tirar recte amunt i tallar, al principi per una tartera que es va convertint en un espès bosc de matolls amb una propensió molt alta a punxar. Cal dir que 2 hores abans el mateix il•luminat havia comentat –collons, és estrany, no es hem rascat gaire…- No comments… Al final, després de molta estona de lluitar amb les branques i intentar salvar els pantalons i la motxilla (jo ja vaig arrencar el botellero de la Raidlight al rogaining, prefereixo rascar-me les cames!) arribem al camí.

Donem la volta al cap de Norfeu i arribem a cala Jòncols. Ja només una muntanyeta ens separa de Cadaqués. Amb les presses i les ganes d’arribar ve la tercera gran cagada… Altre cop equivoquem el camí i ens costa una bona estona i un altre grapat d’esgarrinxades arribar a Cadaqués. Finalment arribem quan el sòl es pon i força trinxats. Les dues últimes pèrdues ens han deixat marques a les cames i una bona dosi de cansament, segur que ho heu patit i sabeu de q parlo!

Fotos Camí de Ronda de S’agaró a Sa Tuna
Fotos Camí de Ronda Begur a Sant Martí d’Empúries
Fotos Camí de Ronda Sant Pere Pescador a Cadaqués

La cosa feia temps que voltava pels nostres caps i a la darrera reunió de Barraques de Vinya entre el Koala i el Farreti teníem un dilema: seguir Cavalls o fer l’Aneto. El vi i la cervesa ens van fer decantar pel sostre dels Pirineus. El debut estava servit però volien un soci especial, algun superhome que fos maratonià, ultrafondista i triatleta.  El teníem i es diu Luki Striki Camelo.

El Luki no havia fet cap cim de més de 3000m però va confiar la seva sort a nosaltres que havíem fet la Pica per la banda francesa fent la Porta del Cel. Els amics de Viladordis ens van fer quatre indicacions i ens van deixar els grampons i un mapa. Ja estava tot a punt.

Sortida de Manresa a les 4h amb destí a Benasque i algun carajillet pel camí. Pista amunt per Vallibierna fins el refu que va camí de Coronas i tarterota cap el cel! El Farreti es posa radiosalil al coll i trenca l’entrepà amb les mans brutes. El pa té un aroma que acollona.
Ritme a tota llet i sumant desnivell. El Luki debuta amb bastons i es deixa les mans i les dents intentant apretar-los per la part fixa. No sabia que es girava el bastó per collar-se… Un súperhome amb poques nocions de muntanya.

Vista del llac de Coronas i dos dels ganàpies (Galeria completa)

Superats els llacs de Coronas se sent el Luki demanant clemència. Amb el coco voltant per aquelles muntanyes i la por al defalliment demana un reagrupament i es fot un pet que mareja la tropa. Superada la dificultat falta grimpar i sortir a la gelera.

El primer tram el fem sense grampons per evitar posar-nos-els. Uns excursionistes ens recomanen que els posem i debutem en grampons. Malgrat les indicacions de posar la corretja cap a l’exterior, aquesta és tan llarga que s’embolica. Deixem una litrona per la baixada i flipem de com agafen els claus al gel. Un cop a dalt ens falta el pas de Mahoma camí de la creu. És un pas aeri però gens complicat i fem un vídeo. A la tornada ens adonem que som els únics brètols que van a dalt amb motxilla. En algun punt molesta.

Click here to view the embedded video.

De tornada esmorzem fent una ampolleta de vi blanc i ens trinquem la litrona al llac de Coronas (2700m) i ens fem un parell de remullades. Glòria per la musculatura i l’esperit. La baixada fins el refu no és llarga però és un pedregar impressionant que ens carrega els genolls.

Baixem a Benasque i dinem la carnaca amb arròs que el Farreti ha preparat i escorem les darreres litrones. Matinal fantàstica en el nostre debut com a pirineistes de ple dret.
Ara, que tremoli el Montblanc!

Fotos de la jornada
Track del passeig militar a l’Aneto

Ara als nanos els ha entrat al cap fer la cursa del Llop. Ja l’explicarem un altre dia però una prova de sis etapes de les més dures i on se suposo que cal una certa preparació. Encara queda un any però val la pena començar a tocar el kayac i la bici… Per això el Koala, gràcies a la invitació de kayacs Riumar i els Racons del Bandoler va fer la seva estrena en la disciplina.

Que el debut fos amb aquesta colla no va ser casualitat. Tot va començar amb el cop de mà que Kayacs Riumar i els Bandolers ens van donar a l’IronKoala i allà vam parlar d’una prova innovadora d’orientació amb kayac: els Racons del Bandoler. Una barreja de palar, grimpar i córrer que tindrà lloc a l’embassament de Sau el 15 d’octubre.

Click here to view the embedded video.

El Koala ens explica com ho va viure:
La trobada va ser al port de l’Estartit i l’excusa era seguir uns nedadors que feien una marató (42km nedant). Els Bandolers David i Anna em van cedir un dels kayacs de Riumar i em van ensenyar les coses bàsiques: col·locar pedals (no sabia que en tenia), palar amb normalitat, ajustar el cubre, posar les cerveses al casc de l’embarcació i com girar.

El mar estava mogudet per la tramuntana  i la idea era arribar a cala Montgó (l’Escala) per provar-ho. Tot i la formació express em sentia confiat i, sobretot, ben acompanyat. Palant els braços se’m carregaven i la meva rigidesa era evident però no sabia com resoldre-ho. Total, sabia que rebentaria! A la primera pedra que vam apurar el Kayac se’m va descontrolar i vaig rascar paret amb l’espatlla. Pensava que era mala llet però només era un senyal més de la meva poca traça.

Seguint vam passar per la roca foradada i sota uns penya-segats realment bells. Gaudia de valent però anava petat. Llavors el culet va començar a fer-me mal. No sé perquè però era una petita tortura. Bolcar no em feia por perquè em van dir que era gairebé impossible i que els rescats eren molt xulos. A més, entre el David i l’Anna porten dues volcades (ell) des que fan kayac per pal·liar mals d’esquena.

El Koala remullat i el kayac a l’inrevés (Galeria completa de Racons del Bandoler)

Parem a trucar els nedadors (bé, els qui els seguien) i de cop i volta em trobo a l’inrevés però encara no ho entenc. Riem una micona però cal girar el kayac, pujar i entrar-hi i bombar l’aigua. Tela marinera! Una vegada rescatat tocava esmorzar i fer la litrona a cala Montgó. és un plaer poder esmorzar a llocs on no hi arriba ningú. Calia agafar forces per tornar. Ja se sap que amb kayac és impossible que et recullin enmig del mar.

El mar s’esverava i els meus bracets no podien. La mala tècnica em fulminava i el David i l’Anna gaudient veien un peix lluna. Els nedadors també anaven exhausts però jo patia per si no arribava a port. Per sort una parada tècnica i quatre fruits secs em van donar els braços per arribar a l’Estartit.

El quinto al port va ser d’un  altre món
I de cara al Llop només dir que la il·lusió es manté intacta malgrat vaig fer les mateixos 16km del kayac de mar de Tortosa però en el doble de temps…

Gràcies a Riumar i a Racons del Bandoler. Ens trobarem a Sau el 15 d’octubre

El Guido corria i capitanejava l’equip guanyador mentre la Mireia i el Koala els feien d’assistència. Com a coses destacades de tan bonica jornada ens quedem amb el petit defalliment del Guido a Sant Llorenç Savall i les rampes que duia gràcies a la voll proveïda per l’Avi Mena.

Bé, no ens volem allargar massa perquè només us volíem regalar aquest reportatge que han preparat els amics de Canal Taronja.  Enhorabona als quatre campions Guido, Eiger, Rül i Oriol i donar les gràcies al Jordi Papiol i la Mireia per aguantar el puto Koala tot el dia .

Que n’aprenguin!

Click here to view the embedded video.

Sempre intentem ser constructius i aquesta vegada no serà diferent. Senyors de la llibreria: com munten un acte d’aquesta mena i amb aquest auditori i no disposen de barra de bar? No us imagineu com hauria lluït la presentació si tothom l’hagués gaudit amb una cervesa a la mà…

L’acte es va iniciar amb una breu presentació de l’editorial ARA llibres seguida d’una lloança justificada a la figura de Kilian Jornet per part del periodista Jordibaste. Nosaltres compartim aquesta admiració i creiem que mereix més reconeixement, però creiem que el públic era suficientment especialitzat com per encarar el parlament en una altra direcció. Més que res perquè 3/4 parts dels assistents eren skyrunners.

La intervenció de Kilian Jornet va ser breu i, després d’uns agraïments a l’editorial i d’explicar els seus sentiments, es va iniciar el torn de preguntes. Algunes van ser variades com quan se li va demanar la seva opinió sobre el dopatge o el material obligatori, i d’altres més freqüents com la inclusió de l’esquí de muntanya com a disciplina olímpica. Però la pregunta estrella no sortia: què faria en una marató d’asfalt? Al final va caure!!!
Crònica de Xavier Alcalde (futur koala) formal i seriosa

Regal del Koala’s Team al Farreti Jr. Ell podrà amb el Kilian (vídeo Kilian Cavalls del Vent)

Al final va ser el torn per la signatura de llibres i petites converses amb el campió. Per nosaltres, sense cap mena de dubte, és el millor. La seva humilitat i empatia són insuperables. Enhorabona Kilian.
Que n’aprenguin!
Fotos de la presentació del llibre Córrer o morir.

Nota: tots els noms que apareixen al primer paràgraf són usuaris de twitter que formarien una llista imaginària que podríem anomenar corredors pirats. Seguiu-los!

Us deixem amb gran part de les paraules de Jordi Basté (qualitat imatge i so Koala’s Team: pèssima).

Click here to view the embedded video.

La triple canal estava plena de Patidors® i de patidors amb peülles. Sis individus sense seny amb ganes de rebentar-se els quàdriceps. Ganes de patir, fam de gresca i una set de cervesa increïble. La triple canal de Sant Jeroni havia de ser la llavor de la pentacanal que farem aviat. L’ordre va ser pujada al coll, la 2a fins l’antena i la 3a al cim.

Cada vegada que baixàvem hi havia premi en forma d’escumosa. Bé, i a dalt també en vam pujar alguna. Combinar les vistes des d’on fer el salt base i les cabretes ens van animar i donar pota. Sí, encara més pota que no ens va sobrar perquè a la tercera canal ja ens demanava clemència. No està malament 9km i +1600m, oi?

Un koala assetja un patidor. El vici de muntanya és el millor

Però la festa no s’havia acabat. Encara faltaven els Farra i acció que van venir a fer la Teresina amb una ressaca important fruit del sopar mexicà de la nit abans. Quins ullets que paria en Bones tardes. I quin bigoti d’empaitanens…
Tampoc ens podem oblidar dels Cadax i el Javito. Dos manresans que van a la muntanya a quarts de 10. L’hora dels senyors Menció especial també pels cracks que gairebé a l’últim quart de la canal es van adonar que la cruïlla de la Teresina estava 10m més avall.

Vam quedar contents i en volíem més. Però anàvem justets, no ho negarem. Ara, a la propera ens carregarem de cerveses i cauran cinc canals. Que a banda dels quàdriceps ens rebentis els glutis i els bessons!

Vídeo Rami
Fotos Patidors
Vídeo Presi

Per això dissabte ens trobarem a Sant Cecília amb ganes de fer cim. Hi ha diverses propostes i cadascú es pot amotllar a la que li interessi:
- Triple canal a peu -> skyrunning. 7 del matí
- La Teresina -> via ferrada
- Canal i tornada pel camí de l’arrel -> caminada

Els que farem la triple canal ens trobarem a les 7h però és evident que anirem baixant cada vegada (per si no en voleu tantes). A més, aprofitarem per hidratar-nos com cal. Els de la ferrada segurament vindran de Sitges i no en sabem l’hora exacta però en qualsevol cas ens podeu quedar amb ells via comentaris. Qui vulgui caminar que vingui i si no ho coneix li prepararem una ruta que li encantarà.

Ah, i se m’oblidava. Visitarem l’antena perquè és el punt de partida de l’última obsessió: el salt base a Montserrat.
Que n’aprenguin!

Click here to view the embedded video.

Però som una estirp sense cap ni peus. Només pota. La nostra rauxa ha de perdurar pels segles dels segles. Per això som capaços d’anar a Montserrat al vespre, a pujar canals erncordades, amb cerveses al sarró i desafiant la nit. Veure un parell de llums pujant el Gorro Frigi deu ser fascinant des del Monestir. A veure si mai ho podem veure des de sota i no som els que hi pugem…

El Gorro Frigi de nit després de la canal del Cavall (Galeria completa)

Però no patiu, que no deixarem de fotre l’índiu i de convidar-vos. Però cal fer lloc als joves. Crear escola. Per això, a part d’alguna canalla que vindrà amb un koala de peluix a sota el braç, volem fer pedrera. Com els grans equips. Per això encetem l’era dels baby koales. Petits monstres de muntanya sense por a res. No som cap exemple, però sí que podem servir com a font d’inspiració.

En Jerome, el petit Tità, ens segueix i parla de nosaltres. El Jan, el petit Coti, es llança amb la bici cap avall sense saber ni dir on es fa mal quan cau. Seran bons, si és que no ho són ja. Però n’hi ha un, que cal fitxar-lo ja. Aquest no se’ns pot escapar. És de sitges i fill de pares aventurers. A més, el tiet és un tal Mans…

Click here to view the embedded video.

Salut i rauxa i a seguir trencant-ho tot. Reserveu el 26 de febrer per la triple canal de Sant Jeroni i el 2 d’abril pel temut IronKoala del Catllaràs. Com diu l’eslògan: el Catllaràs, te’l trobaràs! (gràcies @urifoc)

Les fites a vegades es troben bé i altres no tant. Depèn de la perícia amb la què interpretis el mapa: atacar per una vaguada (si la saps trobar) pot ser la clau de l’èxit. Val a dir que les fites situades en límits de vegetació i clarianes són mooolt xungues sense oblidar les ruïnes. Les millors, arbres aïllats o cabanes.

La nostra cursa va consistir en caminar i caminar en un circuit de 90km². Sembla poc però és un quadrat de 9.5km per costat amb cosetes a dins. Aquí vam penalitzar perquè teniem uns 30m de fita a fita més l’assalt i trobar-la. L’organització permetia tenir una bossa al Hash House (la casa del haixix) on hi havia menjar i es podia descansar durant la nit.

Seguint les instruccions del Martox de “menja i beu” no vaig parar. Entrepans, fruites deshidratades (gràcies Àngela perquè eren de casa teva), barretes i gels. Però malgrat tot, i segurament pel fred, mals moments. Ben tiesu sense piular i seguint la Mireia amb dificultats. Ni mirava mapa ni entenia on anàvem. I ella vinga a empaitar fites! Quan decidim anar a sopar estem a 4 valls de la Hash House  i jo vaig rebentat. Patim fred a les valls fondes (diuen que a l’Espluga -12ºC) i la Mireia s’escalfa els guants amb l’al·lè. No estaria sol allà ni que em paguessin bé.

No em direu que la punxa de la dreta no sembla el cap de Creus i el tros blanc el mar

Arribem a la HH a les 6 del matí amb 18h de caminar. No hem parat gens per por al fred i tenim els peus tocats. Ens ajuntem amb el Polvorilla que ha plegat i han desqualificat als nois. Clar, el Guido és tant competitiu que surt a rebentar els seus propis companys!!! Sopem com déu mana i a la mateixa taula, i amb un dels imperdibles del pitrall, la Mireia es peta les butllofes . No tinc paraules. Li demano clemència i descans i em dóna mitja hora! No en tinc prou i pactem una hora que acaben sent dues. La sala de dormir està a tope i estem com torronets.

Al matí s’afegeix a nosaltres el Polvorilla i som 3 excursionistes fent free styles. Jo demostro el meu amateurisme i surto sense mapa. L’he perdut o l’he oblidat i la Mireia no s’ho explica. El Polvorilla orienta com el cul perquè sempre l’han portat a córrer a mort i mai ha pogut mirar el mapa per aprendre’n. Una errada a la sortida ens costa 45m i només fem una fita en 4h i patim per arribar a meta dins del temps.

Al final ens reagrupem i fem una cervesa i el gran dinar de la matança del porc. Boníssim. Jo encara creia que podríem fer alguna cosa al Campionat de Catalunya però quan miro la classificació hem quedat els 16 de 17 mixtes (comptant els internacionals), perquè uns han estat desqualificats.

L’experiència ha valgut la pena i ens hi tornareu a trobar. És més, he explicat això al Farreti i ja m’ha dit que podríem muntar la nostra pròpia trobada d’orientació. És que no ha vist el mapa. Quan el tingui a les mans, fliparà!