Relat de Guido:
Un reconeixement al traçat de la Mitja Marató de Vilamaniscle ens va fer decidir a córrer-la però dijous, a tres dies de la cursa i per problemes amb un propietari van haver de canviar el recorregut. La méteo abans de la sortida ja feia preveure que patiríem mes del normal i així va ser.

Per mi ha estat la cursa més rara que he corregut mai. De sortida, la cosa ja pujava i ens quedem al capdavant 5 tios…. al 1,5km aproximadament, ens desvien de la pista per perdre desnivell i per endinsar-nos a corriols. Què dic corriols!!! per mig de matolls i cactus, total, per tornar a la mateixa pista de sortida.

Aquí m ‘adono que els cordons de les sabates se m’han descordat. Penso: “més endavant, quan tornem a agafar un corriol ja me les cordaré”. Ja només quedem 3 al capdavant. Quan agafem un corriol paro i intento cordar-me les putes sabates. Merda!!! no tinc sensibilitat a les mans! No puc. Aixeco el cap i veig que els altres dos s’escapen… a la merda els cordons!!!

Els torno a agafar. El temps va empitjorant. Cada vegada més fred, més vent i més neu, junt amb molta boira. De cop agafem un corriol bastant dret i em poso al davant dels dos per provar-los. Comencen a despenjar-se quan de cop perdo les cintes. Collons, amb la neu que està caient, els matolls i arbres blancs i buscant cintes blanques.

Al parar-me m’agafen els altres dos nanos. Comencem a buscar i veiem que les cintes estan més avall, jo havia tirat pel dret en una pujada perquè no hi havia corriol ni res!!! Tot l’estona per sobre de matolls.

Tornem a incorporar-nos al trajecte correcte i ens ajuntem 6 al davant. El desnivell del corriol ens torna a deixar els 3 d’abans al cap de cursa. Arribem a una pista totalment plana… collons quin fred, quin vent! Estava trepitjant més neu que si hagués anat al trail de Font Romeu!

En aquest tram pateixo molt pel fred. El cervell m’explotarà. Al final d’aquest pla ens hem de desviar altre cop barranc avall. Vaig al capdavant solament amb un altre, quan de cop volo pels aires. Merda! m’he menjat el filat de les vaques. Tallet a l’alçada de la tíbia.

M’aixeco i avall que fa baixada. Tota la baixada amb els cordons a lo loco, intento no trepitjar-me’ls i així vaig seguint als altres dos. Quan el corriol puja, em paro per intentar amagar-los dins del peu, però no tinc força. I així tota la cursa!!! Saltant per sobre els matolls en algun d’aquests corriols extrems em quedaré descalç.

Després d’uns kilòmetres per aquests corriols, tenim un tros de pista bastant pla on ens agafa un altre noi, un xicot rus. Collons, tinc sensacions molt estranyes. Em noto sobrat de pota, però entre els esprints que faig després d’intentar amagar els cordons i el fred, no sé que passa, però no puc apretar més, no hi ha manera que pugi de pulsacions.

Encarem la pista que ens portarà al poble. El rus va molt bé, és ràpid. Els altres 3 patim per seguir-lo. Un d’ells es despenja i l’altre comença a fer la goma. Penso en jugar-me-la i donar-ho tot baixant, fins rebentar. O el rus o jo. Menys mal que no ho aplico. De cop, desviament de la pista i matolls avall

Ens torna a agafar el nano que feia la goma, en tot aquest tram anem els tres juntets. Sortim al capdamunt del poble. Un carrer en baixada força empinat decideix la cursa, amb un ciment mullat que feia por. El rus es tira sense pensar-ho i li perdem roda. Tot baixada fins l’arribada, impossible remuntar-li els metres perduts. Li pregunto al que anava amb mi si volia fer segon… apa, doncs per tu!

Quan arribo, busco la dona de l’Abuelo, que tenia les claus del nostre cotxe. Merda! no hi és. Començo a agafar fred, fins i tot prenc una manta que hi havia allà dels de la Creu Roja. Estic tremolant com un cabrón. Finalment, em porten a dins l’ambulància. Moment gloriós quan em duen un got de brou i amb la tremolor me’l tiro tot per sobre.

Una vegada em puc canviar, molt millor. A esperar la Mireia, que finalment fa podi, sí senyor, 2ona darrere l’Olga Manko.

El Guido i la Mireia amb els altres corredors que vanf er podi (fotos: Diversport)

Havíem pensat en fer una triatló i adaptar les mides a la mesura Ironkoala (4km nedant per la platja de Roses, 160 milles en btt pel Cap de Creus i l’Albera i la marató de 50km del Cap de Creus) però seria fàcil acabar-ho sense limitació de temps i en un cap de setmana.

Per això proposem aquest nou format: Bici de muntanya i córrer. Ara bé, per a ser un Koala de ferro tan sols hi ha una restricció: fer-ho en 24h nonstop. Acabar dins el temps creiem que només està a l’abast dels atletes més golfos. Aquells que abans de fer esport dominaven la nit com si fos el dia. Els que no dormien i veien el rellotge fent voltes sense parar.

La setmana vinent us explicarem les dues parts per separat perquè ja tenim els tracks traçats. De moment, tan sols un dels nostres ha fet les dues parts. No és que estigui més fort que la resta sinó que era lúnic que va poder ser-hi els dos dies: el rei de la pota de plastilina, el puto Koala.

Perquè us pugueu fer una idea aquestes són les dades tècniques i els temps del marcatge:
- 100 milles BTT Cap de Creus i l’Albera: 160km +4512m (19h30m)
- Marató Cap de Creus: 50km +2200m (8h50m)

Probablement el repte sigui a l’octubre i a Roses. Us ho perdreu?

La tercera part, la recta final.
Em trobo la Queralt tota sola i quina alegria de veure-la perquè ja sóc a Cornet. Allà mateix em truca en Lluís Torra (ens haviem conegut a Barraques) i el Krlos, que no el conec però que s’assabenta de l’aventura per l´enrenou que ha liat el Koala a la xarxa, i em diuen que m’acompanyen un tros! No m´ho puc creure!

Li comento a la Queralt tot emocionat i els dic que m’esperin a Cabrianes. M’acomiado tot eufòric i començo a còrrer i a rebre trucades de tots els koales un per un preguntant com estava. La veritat és que entre una cosa i l’altre em van donar l’energia que necessitava per seguir corrent. Quan arribo a Cabrianes amb 3,5h corrents sense parar, estic destrossat però content; saludo al Lluis, em presento amb el Krlos, allà mateix m”esperen també el meu pare, ma germana i la Queralt que no em van deixar fins al final.

Comencem a còrrer uns quants km i m’adono de seguida que el Krlos és dels que van lleugers i al cap de l’estona els hi dic que no m’aguanto i hauré d’anar trampejant de còrrer i caminar a les pujades per que la pota està  justeta. Arribem a Navarcles i ens desviem pel mig del poble per equivocació, com si no portés km a les cames, parlant i parlant arribem al Pont de Vilomara on ens hem d´esperar 10 minuts que arribi l’avituallament perquè encara estaven dinant! je je

Comencem a pujar i al cap de l’estona ens deixa el Krlos que es quedava a casa, la veritat va ser un plaer haver coincidit i haver-nos conegut. Em quedo amb el Lluís i anem pujant. Com pujava el tio! Em portava a tope fins que arribem a Vallhonesta i en lloc de tirar cap a la dreta tirem a l’esquerra fent 2km de pista avall. Aquí ens colem, parim un parell de trucades i veiem que no anem bé, vinga cap amunt altra vegada a retrobar el camí ral, un corriol molt xulo que baixa fins a St Vicenç de Castellet. Allà m’acomiado del Lluís (un tio ben parit).

A partir de St Vicenç ja em planto de còrrer per dolors en un tendó al tormell. Em comenta la meva germana que m’acompanyarà fins al final, no podia demanar res més! Xino-xano amb una boira que no ens hi veiem a dos pams anem avançant fins que ens plantem a St Cristòfol. Allà s’ajunta de nou el Koala vestit de carrer que ja s’havia fotut la pallissa el dia abans i ens intenta orientar perduts a Mas Enric. Ens costa 3/4h sortir de l’urbanització però finalment encarem la pujada fins que a sta Cecília.

Reagrupament familiar i tot un desplegament de bombers que ens comuniquen que estan baixant un escalador mort ben bé pel camí de l’arrel per on hem de passar. La meva germana s’atura i continuo amb el Koala fins al final. Sincerament ja no m’aguantava però gràcies al Koala que no deixava que pensés amb res perquè em distreia amb qualsevol conversa fins que vam començar a baixar escales.

Ho tenia a tocar i em va començar a pujar la febre i totes les emocions! Estàvem al Monestir i el Koala m´anava repetint ho has fet tio ho has fet, 100milles, jo emocionat i pensava per dins almenys n’he parit unes quantes més de 100 milles amb les pèrdues… ens vam fotre una abraçada de les guapes i amb tota la meva família. Va ser extraordinari! Ja estava fet amb 11h més del previst però amb una aventura més a la butxaca.
Total 40hores 50 minuts.
A veure qui és el valent que intenta baixar el temps
Que n’aprenguin!

Galeria de fotos completa – GR-4 Punk Trail

VISCA EL PUNKTRAIL !!!!!

Per cert, us ensenyo l’armilla de finisher que m’he fet jejeje

]]> http://www.koalasteam.com/2012/01/17/gr-4-100-milles-de-punk-trail-sense-dormir-33/feed/ 1 http://www.koalasteam.com/2012/01/10/gr-4-100-milles-de-punk-trail-sense-dormir-23/ http://www.koalasteam.com/2012/01/10/gr-4-100-milles-de-punk-trail-sense-dormir-23/#comments Tue, 10 Jan 2012 18:05:26 +0000 Koalasteam http://www.koalasteam.com/?p=4759 La segona part la titularia la nit negre, només sortir de Sagàs entre boira i confusió, pensant que collons estava fent allà, passo per una casa on em surt disparat contra mi un gos ferotge lladran i com si em volgués mossegar, jo tot boig cridant perquè em surtís de sobre i veig que treuen el cap els de la casa que era plena de gent a dins, que em miren amb cara d´espantats pensant que collons ens vol fer aquest paio. No trobo el camí, vaig i torno com uns 15 minuts vorejant la casa, un altre cop la merda de gos hòstia santa, començo a ficar-me de mala llet fins que al final em tranquilitzo m´acosto tranquilament a la casa la passo i tot seguit hi trobo les marques en un camí al darrera de la casa i allà em tiro a còrrer com si no hagués passat res.

La segona part la titularia la nit negre.
Només sortir de Sagàs entre boira i confusió, pensant què collons estava fent allà, passo per una casa on surt disparat contra mi un gos ferotge bordant i amb intenció de mossegar-me. Jo tot boig cridant perquè pirés i veig que treuen el cap els de la casa que era plena de gent. A més em miren amb cara d’espantats pensant que collons ens vol fer aquest paio.

No trobo el camí. Vaig i torno com uns 15 minuts vorejant la casa i un altre cop la merda de gos. Hòstia santa! Començo a ficar-me de mala llet fins que al final em tranquil·litzo i m’acosto tranquilament a la casa, la passo i tot seguit hi trobo les marques en un camí al darrera i allà em foto a còrrer com si no hagués passat res.

Vaig baixant el camí fins que em despisto i acabo a la carretera entre Prats i Sta Maria de Merlès on havia de girar cap a la dreta. Fent cas a la meva magnífica orientació tiro cap a l’esquerra fins al creuament de Gironella-Prats. Premi! de puta mare he estat corrent 2 km per carretera en sentit oposat amb una rasca que t’hi cagues per a res. Giro en sentit contrari i a còrrer altra vegada, la cara que s’em queda ja no era la mateixa que el principi. Qualsevol de vosaltres pagaria per veure-la.

Vaig corrent cap a Sta Maria de Merlès per la carretera i quan arribo al poble no trobo les marques! Començo a desesperar-me em capfico amb que les marques han d’estar abans del poble i fins hi tot torno al camí que vaig sortir cap a la carretera 1 km enllà i pujo a veure on m´havia colat. Tot pujant pàjaro m´en adono que que Collons estic fent!!!

Tiro avall altra vegada per la carretera i a pendre pel cul! Penso que a partir de Sta Maria de Merlès havia de trobar les marques sí o sí, arribo després de quasi 3h d´haver sortit de Sagàs amb només 7 o 8 km, està bé el començament, no?

Per sortir de Sta Maria de Merlès veig marques just abans d’un pont i el travesso, merda! Hi ha 4 posibles camins però sense marques, res de res. Potser vaig estar 3/4h voltant per allà i finalment no puc més, no tinc ni aigua ni forces, truco a la Queralt perquè eren les 3:45 i li comento que em llegeixi el tros del llibre que em va deixar el Martox del GR4. Em diu que ull, que no travessi el pont, que hi ha el camí just a la dreta abans d’arribar-hi. Mare meva portava quasi 4h per fer 8km, a veure qui ho supera!!!

A partir d’aquí va començar a ser una altra cosa, em vaig tranquil·litzar quan la Queralt em va dir que vindria a Pinós a avituallar-me i vaig començar a animar-me. No paro de còrrer fins a Pinós quan allà veig la Queralt i el meu pare i vaig pensar que estava salvat, em fico a dins el cotxe quasi sense dir res, menjo, bec i agafo forces amb els seus ànims. També em diuen que hi ha una liada per Internet que tinc missatges de molta gent que ni conec i això em dóna la motivació que necesitava!

Cap a Cornet aquest tram va ser especialment dur per la boira i les cases amb els gossos que sortien a lladrar. No veia a dos pams i em moria de son. Semblava que havia de caure al terra fins que finalment arribo a les 8:00 a Cornet tot fent-se de dia i el cos es transforma…

Galeria de fotos completa – GR-4 Punk Trail

A Chamonix, tot esperant la UTMB, vem veure un tríptic d’un UT anomenat Transmartinique que ens permetria córrer amb l’excusa fer uns dies de vacances al Carib. Mirat així, semblava quelcom molt romàntic, però quan miraves al detall la cursa de 133 km amb poc més de +5000m el romanticisme es convertia en un pot de preguntes: Com és que els participants tarden tant en acabar la cursa? 50 hores de límit? Què es fa a pota coixa? El procés natural va ser buscar informació per Internet i vem trobar alguns vídeos que ens donarien certes explicacions… zones molt humides amb terreny relliscós i trams llargs de platja i aiguamolls que alenteixen la marxa. La cursa es presentava distreta!!!

Un cop arribats a la Martinique fem reconeixement de terreny i ens adonem que la paraula “distreta” es pot substituir per “flipant”. Primer pugem la montagne Pelée, el volca mes alt de l’illa amb 1395 metres que és el primer que ascendirem en cursa. Després de fer l’aproximació amb un Hunday Getz per uns pujadots que ni el nostre amic Polvorilla amb una btt motoritzada les faria, agafem el corriol que ascendeix, en alguns trams quasi verticals, per un terreny amb roca relliscosa, ens mengem +700m de desnivell en un no res.  I la baixada?… de riure, i jo a sobre fent el gamarús amb unes sandàlies de passeig.  A l’últim tram ens cau un diluvi on el Jaume llueix els seus excel·lents pectorals.

Al dia següent el Jaume volia estirar pota, així que desprès de l’experiència amb el volca decidim fer pla. Anem a reconèixer un tram de platja que corresponen als últims 35 km de la cursa, i si amb el volcà vem flipar, amb aquest tram ens vem quedar en estat de xoc. Sortim junts del pàrking a 30ºC i una humitat del 98% i anem a trobar el corriol que ressegueix la cursa i un cop allà, el Jaume em diu: “Vinga, ens veiem” . I tant que ens veiem!!! Al cap d’una estona m’estava esperant al mig del corriol amb un somriure a la boca: “Nena, vamos a flipar”.

El corriol començava bé, entre bosc caribeny al costat de platges tremendes, però de seguida es convertia en un Ethernal Running. Al final veient la gimcana que ens queia a sobre, decidim anar junts els 16 km que fem mig trotant-caminant, pèro sobretot patinant… això quan no hi ha sorra de platja o aiguamolls amb aigua fins el genoll. Un cop al cotxe ben suats, el Jaume em pregunta amb cara de consternació: “quantes hores tenim per fer la cursa abans d’agafar l’avió?” “ummm doncs unes 36” li dic jo (tot i que en donen 50, però el nostre vol marxa abans) … “Ufff la cosa està justa”, diu el Jaume. En vista de l’èxit, els dies següents decidim fer el turista però les turmentes tropicals diàries segur que no ajuden a millorar el terreny.

Arriba el dia de la cursa, cadascú al seu ritme però molt tranquils i conscients de que cal menjar, però sobretot beure molt amb la calorada que fa. La pujada a la montagne Pelée és el primer tram i correspon al major desnivell. Trobo que se’m fa curta i que tot xino-xano avanço gent. El Jaume s’ajunta amb un amic a mitja pujada i corona el desè. El primer tram de baixada és tècnic, però desprès és més corrible.

Fins el km 20 la cursa passa bé i molt més ràpida del que esperava. Comença a ploure de valent i del km 20 al 32 trobem una mica de fang que ens alenteix el ritme però res desesperant. Allà el Jaume s’adona de l’error que ha comès al deixar-se els bastons!!! Tot i així, arriba al km 45 al cap de 8 hores en 7a posició mentre jo em començo a barallar al km 32 amb la pasterada que s’ha format amb la pluja. Algunes baixades estan preparades amb cordes, però ja de poc serveixen tal com està el terreny, el millor en alguns casos és fer culen-bajen. Del km 32 a 35 tardo 50 minuts!!!! En aquell moment penso que ja millorarà als propers kms, però del 35 al 37 tardo 1 hora!!! Tal com anàvem els primers km, pensava que arribaria a l’avituallament gran del km 45 amb llum, però ja veig que serà impossible, així que em paro a treure el frontal al costat d’un francès que està fent el mateix. L’home només fa que riure i va dient: “he tardat 1 hora en fer 2 kms!!”… doncs sí, noi, i ara ens cau la nit.

Arribo al km 45 amb 13 hores molt sencera, però feta un porquet. Allà tant el Jaume com jo (tot i que ell unes quantes hores abans) ens dutxem, fem canvi de bambes i roba, i reposem de menjar. Els meus peus estan blancs com el paper i arrugats com una pansa. Sortim animats pensant que el pitjor ha passat, doncs ja hem fet el 80% del desnivell positiu de la cursa, així que ara corrent recuperarem el temps perdut… res d’això, fang, fang i més fang… cada cop es torna més complicat avançar. En un parell d’ocasions les bambes se’m queden soterrades en el fang i haig de tornar enrere per recuperar-les. I alguna pujada es fa interminable doncs rellisques tornant enrere tot el que havies avançat. Allà el Jaume es deixa les forces, jo decideixo recollir unes quantes canyes i clavar-les al terra per poder pujar!!

Entrant al km 60, rebo un missatge del Jaume que està al km 75 dient-me que està destrossat, que no te forces… jo l’animo, li dic que descansi una mica i que desprès segueixi. Durant una bona estona no en sé res més. A partir del 60 ja em començo a desesperar, el terreny es pla però no hi ha manera d’avançar, passem pel costat de granges i la pudor em fa pensar que ja no sé massa bé el que trepitjo. A més, cal travessar zona urbana fins el 90 on entrem a la platja fins el final i em resulta força avorrit. En aquell moment vaig acompanyat d’un noi de la Martinique que m’explica que ell ha fet totes les edicions, però que és el primer any que s’ho troba tant malament. Em diu que en altres ocasions l’ha fet en menys de 30 hores… però aquest pas, anem cap a les 40! Li pregunto si hi ha esperances de que millori, i ell em diu que sabent el que queda, vàries plantacions de plataners i aiguamolls, probablement estigui igual o pitjor. Pitjor? Com pot estar pitjor!!!! Mare meva!!!!

En aquell moment em trobo bé físicament, però estic avorrida de ni tan sols poder caminar! Segueixo simplement per que el Jaume segueix en cursa, doncs ni tan sols tinc la motivació de ser finisher, el vol marxarà abans de que la pugui acabar!!! Al cap d’una estona el Jaume m’informa que ho deixa al 90, que ja no li queden forces i que ara em ve a fer seguiment. Seguiment??? Apa va, a cagar!! li dic que em passi a buscar al km 70 que la meva cursa ja ha acabat, estic fins el cul de tant de fang!!! El Jaume ha tardat 18 hores en fer 90km i jo 21 hores per fer 70km!!!

Un cop els dos junts, el Jaume m’explica que els 20 km següent són terribles!!! Fang per variar, combinat amb urbanitzacions amb pendents superiors al 30% i una baixada suïcida!!! Ufff que bé he fet!!! El Jaume diu que ho ha deixat pel coco que els últims kms caminava com un robot.

Quan li dic a l’organització que abandono em pregunten per què, i els hi dic que estic fastiguejada de tant de fang. Em pregunten si vindré a fer-la un altre any doncs no sempre hi ha tant de fang… bufff em sembla que no tornaré per comprovar-ho… però mai se sap!!!!!

El Carib, amics, també pot ser in infern!

Aquest any es van alinear els planetes de manera que vaig aconseguir el primer torn de vacances de Nadal i això, em deixava lliure la data. Això passava unes tres setmanes abans del dia 17, així que preparació específica res de res. Quan li comento a la Montse la resposta és molt clara: “Tú no puedes hacer cosas normales?” clar que ja està acostumada a les meves animalades i diu que endavant però, que no em faci mal.

Així que dues setmanes abans del 17 faig uns quants kms a la cinta del gimnàs, no per entrenar les cames sinó per acostumar al coco a fer coses monòtones i un entreno de 36kms donant voltes a un polígon per donar-me un xic de moral.

Ja que mai havia afrontat una d’aquestes, tots els consells són bons i un que tinc molt en compte és el de l’amic Bodi: “abrigat, que la nit és molt freda”, doncs dues bosses plenes de roba per canviar-me i abrigar-me.

Arriba el dia i anem tota la família cap a Can Dragó. He dormit poc, no pas pels nervis que hi eren com sempre, sinó per que el dia abans havíem fet el sopar de l’equip, i tot i que no vaig mamar gaire dormir sis hores el dia abans de fer 24h d’atletisme no era el més recomanable però no hi podia pas faltar. Com ja he dit som a Can Dragó i arribem just a l’hora del briefing, aquest any és important ja que a la prova li han donat la qualificació de Silver label per la IAU, cosa que li dona prestigi internacional i això es nota en la llista d’inscrits. Tot i això conec a més d’un participant i no dubto a saludar-los. També em truca el Bodi per desitjar-me sort i donar-me algun consell.

Després de la primera impressió i ja col.locat a lloc, vaig mirant la professionalitat dels corredors, collons tots porten un fotimer de material per la cursa tot ordenat en uns mostradors que l’organització ha disposat per l’ocasió: aigua, menjar, isotònic… i jo amb els meus dos entrepans de pernil dolç, però el que no m’he deixat són els COLLONS per aguantar el que faci falta.

Poc abans de la presentació dels corredors i de la sortida, petons a la Montse i al Marc i a córrer. La estratègia, si se’n pot dir així, és trotar cinc voltes i caminar-ne una, objectiu? Doncs com a mínim 140/150kms tot i que no he amagat mai que em faria molta il.lusió fer 100milles (160kms).

Les primeres hores passen molt ràpid, ja sigui per la frescor física o pels ànims continus de la Montse i el Marc o simplement de veure corredors passar i passar a uns ritmes que a mi em semblen impossible de suportar amb tot el que ens queda. Ja m’he menjat un dels dos entrepans i la Montse em porta un entrepà calent amb la seva coke, les seves patates i un cafetó que també entra de conya.

Poc després la Montse i el Marc marxen i em quedo sol (això es un dir) donant voltes i voltes a una pista que serà l’únic que veuré durant moltes hores. Les voltes van passant, igual que les hores i contràriament al que podia imaginar, no m’avorreixo !!! em trobo bé i de moment els números quadren i els amics van venint per animar, Manolito i Toñi , Jaume i Mireia, molts coneguts de la família correcat sempre animant i que sempre ajuden i empenyen per fer kms. Ja portem més de 8h de cursa i he superat els 60kms, objectiu aconseguit, ara només falten 2/3 de cursa. La següent hora augmento una mica el ritme per provar al cos i aquest respon prou bé, faig la volta més ràpida en aquesta hora, però poc abans de les 10h hi ha quelcom al meu estómac que no va fi, he intentat hidratar-me i menjar bé, però l’estómac no xuta i fins que no trec no descanso… merda amb lo bé que anava hòstia, ara toca caminar i esperar que la panxa es posi bé ja que quant corro tot va amunt i avall i el menjar no vol entrar, no puc fer el tonto amb el beure si no puc patir una bona deshidratació. Ja que no puc córrer tot el que vull per l’estómac, em dedico a córrer alguna volteta i caminar tot lo més ràpid que puc les altres, cosa que em dóna temps per anar “analitzant” a la resta de corredors. Hi ha gent molt professional, sobretot el grup d’alemanys i holandesos que no paren de córrer per res i tenen als “ajudants” contínuament al seu servei donant-los avituallament. Es espectacular el ritme que porten encara que la representació nacional tampoc estar malament: Ricard Verge, Paris Canals, Jose Luis Posado (plusmarquista nacional) i d’altres.

Ja fa estona que el Pedro (que participa per equips), Bodi, Koala, Àngela, Pau… que han vingut a veure’m una estoneta, m’animen amb el seu bon humor. Jo vaig fent kilòmetres i la meva sorpresa és que ara sóc jo el que vaig doblant corredors tot i quasi només caminar, suposo que hi ha gent que paga l’esforç fet fins llavors. Ara que n’hi ha que no paren mai per res com són els alemanys i holandesos, és amb una holandesa que la faig petar una mica (Wilma Dierx), la paia te una pota que fot por i porta corrent des de l’inici de la prova. En un principi es creia que era australià… jajaja… al veure’m la samarreta del koala’s team, però amb l’ajuda del Massa li faig entendre que d’australià res de res. També comentem quantes proves ha fet d’aquest tipus (una millor marca de 201kms en tres proves) i jo li dic que és la meva primera vegada, cosa que fa que m’animi a no rendir-me i que vagi fent. Més tard l’hauré d’acompanyar al seu punt d’avituallament amb un bon ocellot, tot i així va acabar la prova amb més de 177kms i en segona posició de les 12h i cinquena de les 24h (categoria femenina)

Les hores passen i arriba un moment crític de son, molta son, que solucionem amb el Siux fent-nos companyia unes poques voltes, ell tenia problemes en un peu per una bona butllofa rebentada i a tots dos ens va bé fer-nos companyia. La cosa dura el que dura i el Siux em deixa per descansar una estoneta, jo no he parat gens per res, a banda de alguna xerradeta amb algun company a l’arribada.

Ja fa estona que he superat el meu màxim kilometratge en cursa (83kms) i he fet 100kms cosa que no havia fet mai (13h50’) i això encara que tingui l’estomac fet pols, motiva. Un altre cosa que també motiva molt, son totes les proves paral.leles que es van fent durant la tarda/nit i en la que participen coneguts i fent podi, com son el David Carrasco 3er classificat en les 6h i Xavier Alcalde 3er en la marató de mitjanit.

Ja fa més de 16h que la cosa dura i les cames es noten, no tant com m’imaginava per sorpresa meva però, tot i això ara toca tirar de coco i cada hora és un nou objectiu de kilòmetres, sumar i sumar kilòmetres sense defallir i sense parar, la nit es freda però el caliu de la gent que hi ha a la pista és extraordinari, però el de la gent de l’avituallament i voluntaris és de pel.lícula, en tot moment cuidant que no ens falti de res i animant-nos. I que dir del matrimoni de la botiga de skinfit, les 24h al peu del canó animant a tots els corredors sense parar.

Les últimes hores nocturnes passen fent petar la xerrada amb un i altre, el ritme ho permet, i escoltes mil històries; aquell senyor de Madrid de 71 any, l’altre anglès casat amb una malaguenya i que havia treballat a Olesa, la Wilma que ja no pot més després de donar-ho tot i el córrer dels primers… collons com corren, sembla que el primer i segon lloc masculí ja estan decidits, però pel que fa al tercer i quart es donaran pals fins el final, i quin final. Pel que fa a la categoria femenina la primera posició se l’han anat disputant dues corredores: Heike Christ i Jen Salter , la primera molt més simpàtica que no pas la segona (al meu parer esclar) i anant de menys a més al final li fot bona kilometrada.

Ja s’ha fet de dia i em truca la Montse per preguntar-me com va la cosa, li passo el parte i li dic que no cal que vinguin molt d’hora, que fa fred, cap a les onze ja estarà bé. Ja només tinc una cosa al cap, poder acabar les 24h i poder entrar amb el Marc a coll és el que més il.lusió em fa, només de pensar-ho ja s’humitegen els ulls però això em dona força per seguir endavant tot i que, ja fa estona que tinc la cama dreta carregada, sobretot la part del darrera del genoll, encara que per plegar, m’haurien de treure d’allà en llitera, jo no plego ni borratxo.

Tot i el mal a la cama, no afluixo el ritme i vaig sumant els meus kilòmetres tot animant als que van tocats i felicitant als primers/res, collons encara corren i n’hi ha que corren com dimonis. Quant em passa la primera dona li faig entendre la meva admiració pel que està fent i a mode de conya li pregunto que què ha sopat per córrer tant, cosa que li fa molta gràcia i a partir de llavors cada cop que em dobla o m’anima ella o l’animo jo. Pel que fa als homes les, hòsties se les donen pel tercer i quart lloc i a falta de poc menys de mitja hora el quart passa al tercer, canviant així el podi en l’últim moment.

La meva última hora ja es plena totalment, després de les visites del Caco i el Tomàs pel matí, la Montse ja ha arribat amb el Marc i em salten les llàgrimes de l’emoció, em sereno i segueixo a tope, no puc anar més despresa però no afluixo. Poc després arriben el Jordi i la Queralt per veure’m acabar també.

La megafonia anuncia els últims minuts, ja tenim la tarja amb el número de pitrall per deixar a terra quan soni la botzina que marcarà la fi de la prova. Li dic a la Montse que es prepari per quan això passi per donar-me al Marc, ja que un cop soni, tots els corredors podran entrar a meta completant la darrera volta, per rebre l’aplaudiment del públic. Apuro l’última volta al màxim, la Montse em segueix per fora de la pista amb el cotxet del Marc i la porto ofegada a la pobre, sona al botzina a la recta final de pista, agafo al Marc allò ja es un mar de llàgrimes, l’emoció no la puc ni descriure, arribo a meta ens abracem amb la Montse, ho he aconseguit…24h non stop amb 156,202kms i 38 de la general.

Vaig a meta per felicitar als campions i la primera dona s’abraça a mi tot plorant (no m’estranya ja que a les 12h la que ha quedat segona li treia 11kms, remuntada espectacular) tot és molt emocionant, tothom plora i s’abraça amb els familiars i coneguts…ha sigut brutal

Vaig avançant i cada cop estic mes liat, de cop i volta sento un crit i veig el Jordi a l’altre banda d’una riera plena d’esbarzers… Coll….. –Com has arribat tu aquí? EL Jordi m’intenta indicar per on sortir, finalment surto tirant recte amunt i cap endarrere, agafo la carretera i trobo el Jordi ja a l’entrada de Portlligat, 2 km – 2 hores, una suada del copón i unes quantes esgarrinxades més. Sóc un crack de les dreceres, seguiu-me sempre! Ja som a Portlligat, anem seguint un camí preciós entre terrasses d’oliveres que ens porta cap al Cap de Creus, d’allà enfilem cap a Port de la Selva.

Després de deixar enrere la punta del Cap de Creus el camí circula una mica allunyat de la Costa, per un llarga pista a ple sol. Ens anem quedant sense aigua i sen’s nota el cansament dels altres dies, finalment comencem a maleir per veure Port de la Selva al fons. Quan hi arribem parem al super, barra de pa, paquet de pernil, paquet de formatge, 3 cokes, un redbull, 3l d’aigua i espera, que després de dinar tornem a entrar a buscar més aigua per carregar les ampolles!

Una calavera recorda als primers que van intentar fer el camí de Ronda en ple agost

Seguim el camí que va vorejant la badia de Roses fins a Llancà, una part molt agradable també. El sol comença a escalfar molt i tinc ja els turmells destroçats i el genoll queixant-se, un ibu ajuda, el segon remata la feina! Finalment arribem a Culera i veiem el muntanyot que ens separa de Portbou, quasi 300m+! Pos vale! Ja no queda res, pugem a bon ritme, arribem a dalt, veiem Portbou al fons (força lletjot per cert) i cap abaix a gas, que ja no fa mal res! Banyet i birra ràpid a la platja de Portbou i cap al tren, que l’últim surt a les 7 i hem de tornar a casa!!

Jo baixo a Flaçà i em venen a buscar desde Begur, al Jordi encara li queda baixar a Maçanet, agafar el tren a Blanes, caminar ¾ d’hora per trobar el cotxe i conduir cap a Sallent, que no te passe ná!!
Com ja he dit abans és un camí molt recomanable i amb molts paratges magnífics, tot i que hi ha moments que un no deixa de preguntar-se que collons li hem fet a la nostra pobre costa… Les fotos evidentment no ho reflecteixen (espero! Jeje).

Per últim, per si algú té curiositat, el material:
-Roger: motxilla Raidlight Endurance i bambes Brooks Cascadia amb quasi 2000 km a sobre, llises de sola i ben adaptades al peu! Pantanlons Raidlight i samarreta Salomon sense manigues.
-Jordi: motxilla Salomon XA 10+3, bambes Asics d’asfalt (!!!!). Malles Skins i samarreta Salomon.
Dins de les motxilles: Sac de dormir, tovallola, calçotets i mitjons de recanvi, samarreta llarga i pantaló de recanvi, frontal, farmaciola, 1.5-2 l d’aigua, algo de menjar (cacauets bàsicament), uns quants gels, raspall de dents (ulleres i lentilles també en el meu cas), esterilla (el Jordi), chancletas, i no sé que més… Però pesaven un colló!

Fotos camí de Ronda: Cadaqués – Portbou

La idea de fer el Camí de Ronda va sortir, com tantes altres tonteries, en una conversa tot fent Cavalls amb el Jordi el cap de setmana següent d’Andorra. La cursa no havia anat gaire bé per cap dels dos, el Jordi va haver de plegar al km 80 i jo vaig plegar en menys de 30 km i sense tan sols poder arribar a patir la duresa que tant ens agrada de les ultres i que al final, és el que ens enganxa. Estàvem fent Cavalls per treure’ns alguna espina que ens havia quedat a Andorra, però teníem ganes de més!

Xerrant, xerrant vam parlar de fer alguna cosa més grossa, de varis dies… Després de discutir vàries opcions, la del Camí de Ronda prenia força, una ruta amb moltes facilitats (avituallaments, sense els riscos de l’alta muntanya, …) i que oferia l’al·licient de recórrer tot el litoral nord de Catalunya.

Vam definir la ruta en 5 etapes que anirien de Blanes fins a Portbou sota una única consigna (que en algun moment vam pagar cara!) que era anar sempre el més a la vora del mar possible.
Finalment el recorregut va ser el següent:
• Etapa 1: Blanes-S’agaró 52 km i uns 1500 m+
• Etapa 2: S’Agaró-Sa Tuna 39 km i uns 1800 m+
• Etapa 3: Begur-Aigüafreda-St. Martí d’Empúries 42 km i un 1400 m+
• Etapa 4: St. Pere Pescador-Cadaqués 47 km i uns 1200 m+
• Etapa 5: Cadaqués-Portbou 44 km i uns 1600 m+

Intentant passar desapercebuts entre turistes i menjanaps

Per un total de 224 km i +7500 m, cal dir que aquesta dada pot variar de forma considerable segons els camins que s’agafin, ja que sempre hi ha la possibilitat de retallar caps de mar.
Dit i fet, després de molts preparatius sortíem el dilluns de Blanes, per la primera part de l’etapa, de Blanes a Tossa, comptaríem amb un guia de luxe: el Manolé ens acompanyaria fins a mitja etapa. La veritat és que la primera part de l’etapa va transcórrer còmodament, teníem guia i no havíem de treure el mapa i decidir camins, a més estàvem frescos i no anàvem a un ritme gaire alt, sens dubte es notava el pes de la motxilla al que no estem acostumats, però vam arribar a Tossa força bé.

Reavituallament a base d’entrepà de botifarra i dues canyes i a córrer! Sortint de Tossa el Manel ens va recomanar sortir per darrere i agafar al GR q ens enfilaria ràpid cap a les muntanyes que porten a St. Feliu. Però hi havia un camí seguint la costa un tros, que després, enllaçava amb el GR, cap allà que anem! Ens perdem una mica, retrobem el camí, arribem al final i agafem el trencall que ens portarà al GR, una pujada de 400+ a ple sol per una pista sorrosa infernal!

Comencem a anar malament, avancem poc i lent, fa molta calor i al Jordi li comencen a agafar rampes i a passar factura haver passat un mal cap de setmana. Aquí hi van haver un parell d’escenes dignes de ser gravades i no aptes per a menors, el quadre del Jordi estirat a terra, amb l’alien als bessons (recordeu Jaume&Mireia el dia del rogaining? molt pitjor!) mentre intentava estirar amb la meva pobre ajuda era per veure’l… Finalment, el Jordi es va recuperar i vam tornar a caminar i després a córrer.

Els aliens van aparèixer de dins els bessons del Jordi i no cardaven el camp!

Tot baixada cap a St. Feliu entrant per equivocació en una casa on vam preguntar si hi havia una font a prop, ens van dir que no, i de la cara que ens van veure ens van dir que baixéssim a omplir de l’aixeta! Vam arribar a St. Feliu, banyet, pizza, birra i, ja amb chancletas xino-xano cap a S’Agaró, al final d’on ens semblava veure una platja per dormir. Arribem a la platja passades les 12 de la nit, i quan ja estem quasi bé preparats per clapar, apareix la màquina de netejar la platja! Cagun…… Desmuntem el campament i pugem a una pineda que hi havia darrere infestada de mosquits… Entre els mosquits (10 picades en una cama en un moment!), nanus a la platja fent xivarri i jugant amb un laser, la màquina, etc…. menys de 3 hores de son!

Fotos 1r dia del Camí de Ronda Blanes-S’Agaró

Continuarà

La nit va ser llarga o curta segons el prisma però el que està clar és que ni a la prèvia ni a la marató va faltar de res. Els col·laboradors i amics van donar-ho tot i no ens n’oblidem. L’Emi es va destapar com a cuinera i avitualladora, l’Vtorres, en Massa i en Pacoramos van proveir de volls a la tropa i les tres pirates catalanes ens van posar a prova de la millor manera: rient. Gràcies Mireia, Dolo i Assumpta.

Tampoc ens oblidem del Pedro i aquells beures de l’arribada ni dels amics que també han col·laborat com en Toni Botifoll, en Cristian Pons, l’Enriccb, en Dafont, en Jordi Papiol, en Josep Artigues, el Quim Latras, l’Àngela, el Tronja i els amics de Rialp. A banda de les curses: Barraques de Vinya, Marató del Montseny i la Cursa de la Campana de Vacarisses; i Nutriland, que sempre ens fa costat

A tots aquests i al centenar de trompes i tarambanes que vau participar us volem dedicar aquesta trobada d’amics.
Esperem poder fer-ho millor l’any vinent!
Que n’aprenguin!

Click here to view the embedded video.

Premsa
La Jornada

Cròniques
Corredors.cat
Ultramonos
Salva Vilalta
Patillades
Yaktrail
Bulderban
Rotterdam
Marc Elena
Cristian Corredor Escombra
Xulius

Fotos III Marató Pirata de Montserrat 2011
Emi
Jordi Ballesta
Massa
Avi Mena
VTorres
Assumpta
Xeix
Rotterdam
Kako
Mireia
Jorge Pierns
Patidors
Tronja
Pacoramos
Orzo

“Ens trobem al Turó de l’Home el Mans i la Montse, que dormirien a la seva furgo, i l’Iñaki, l’Esther, el Jaume i jo mateixa, que dormiríem els 4 a l’autocaravana (gràcies als organitzadors!!). El sopar va ser fantàstic i ple d’alcohol, molt adient en especial pel Jaume que corria la marató. Durant la nit no vaig poder fotre ull, el vent movia de tal forma l’autocaravana que pensava que en algun moment o altre la tombaria. Vaig estar tota la nit pensant si havia posat be el fre de ma (no se’m va ocórrer llevar-me per comprovar-ho, però …)

Vitualles pels avitualladors. Més Fotos del Turó de l’Home

A 2/4 de 6 ens llevem els quatre que dormíem a l’autocaravana, el Jaume es posa a esmorzar i la resta buidem la C8 de l’Iñaki de begudes i menjar per poder posar els 3 gossos a dins i que el Jaume es pugués endur el nostre cotxe. Li comento al Jaume que avisi a l’organització que dalt al Turó tenim tempesta… Torno a la piltra i ara sí, m’adormo una mica fins que em desperta el Koala amb un sms. Només llevar-me truco a l’organització doncs no m’han dit res de si canviaran l’itinerari o què. Parlo amb l’Albert i li torno a explicar que les condicions aquí dalt són molt dures: vent, fred, boira, pluja … amb sensació tèrmica clarament sota zero. La comunicació es talla continuament i només puc entendre que no els faran pujar els 200 metres del Turó. Ok… doncs a veure com ens ho fem aquí…

Testimoni en vídeo de moments abans del caos, comentant la jugada:

Click here to view the embedded video.

Muntem els cotxes de forma que els corredors quedin arrasserats i intentem muntar la carpa … IMPOSSIBLE!!! … Res, on collons posem les begudes i el menjar? Hi ha gent que diu de fer-ho igualment fora, però al final decideixo que ho fem tot dins, alguns estaran fora organitzant i demanant dorsals i d’altres preparant i repartint menjar i beguda des de dins. No cal dir res més, tots funcionem a la una: Iñaki, Mans, Àngela, Montse, Esther, Emi i Roger. Mentrestant, el Martox, el Jardinero, l’Avi Mena i un parell d’espontanis dirigeixen als corredors a l’autocaravana i els assiteixen a la carena.

Ningú no sap com va aguantar 3 hores amb aquestes pintes, ni per què duia un aspecte tan lamentable d’entrada…

Al principi tot bé, però a partir de cert moment comencem a tenir overbooking de gent amb hipotèrmia … entre tots els ajudem com podem, els emboliquem amb els sacs de dormir i els posem davant la calefacció a tope de l’autocaravana. Alguns decideixen continuar, d’altres estan tan malament que els portem a l’ambulància (després de discutir-me amb els “ambulancieros”, que no se’ls volien emportar i deien que els mantinguèssim allà dins… però si ja no hi cabia una agulla!!!). En alguns moments èrem 15 persones dins l’autocaravana.

Veig passar a molta gent coneguda, entre ells els Koales (Jaume, Carles, Jordi), però alguns no tinc temps ni de saludar-los. Moltes felicitats a tots!!! Un record per l’altre Koala en cursa, el Sergi, que es va haver de retirar: et comprarem una collonera nova campió!!

Ambiente ambiente!!!

Al final la cosa es va tranquilitzant però la imatge fora de l’autocaravana és dantesca. Llàstima que tinguem documents gràfics del panorama, el Koala, absent per negocis, hauria anat trempat tot el dia de veure tant de patiment extrem.

Vídeo post-destruction:

Click here to view the embedded video.

Els Koalas som els millors en moments de desorganització. Moltes gràcies a tots!!!! Martox, ets un crack.”

Gràcies a tu pel relat Mireia!!!

Galeria Fotos Marató del Montseny 2011, Turó de l’Home, by Koala’s Team
Galeria Fotos Marató del Montseny 2011, Turó de l’Home, by Mans Sella del Koala’s Team