Koala's Team

Avui havien quedat l’Albertus, el Farreti i el Koala per fer el gamberrillo al gimnàs. El Farreti volia pàdel, però el paio està lesionat del tibial. Diu que només li molesta quan camina, però no quan corre o fa altres coses. Veure per creure…

Finalment només hi han anat el Koala i l’Albertus per malaltia comuna del Loco de la coleta. L’esparreguet ha anat a córrer 1h25m i ha arribat ben calent a la sala de màquines, on l’esperava l’animaló fent aquella collonada que sembla que corris i t’ajudes amb les mans. Crec que li diuen el·líptica

Cal passar per la piscina per anar al jacuzzi, però no s’hi han pas banyat

Han experimentat aquella tortura d’estar en un gimnàs universitari on les portes dels lavabos porten per dins la següent inscripció: “La més lletja per a mi”. Sobren els comentaris. Han baixat a la sala d’spinning amb aquell aire dels que s’han d’acabar la roda. Per res més lluny de la realitat. Han comfessat que eren nous i la monitora (que n’aprenguin!) ha estat molt per ells. Els ha vist en forma Han començat forts perquè la classe era de màxima intensitat. Eren els que estaven més vermells i més petats. L’Albertus va arribar a dir al Koala: “No pienso hincar la rodilla. Aunque reviente y caiga insconsciente sobre el manillar“. Tip de riure Han pensat en el Guido i els seus entrenaments i han dit que mai anirien a xupar-li roda a l’spinning.

Albertus recuperant després de córrer i fer spinning…

Al final ben petats i cap al jacuzzi amb uns suquets de civada que han comprat per allà tot suats i encara amb malles…
Quan vulgueu aviseu-los jejeje

Vagi per devant les felicitacions als dos fenòmens de l’organizació Carles i Pedro, i al Jaume, per la seva marca estratosfèrica de 4h34m. També recordaré que encara busca el Koala perquè no l’ha vist al passar el grup al km. 19
La marató Pirata i les condicions ambientals s’adapten perfectament als principis fundacionals del Koala’s Team: skyrunners i birres. Avui amb la boira semblava que estiguéssim corrent més amunt del cel i, de les birres, no cal que faci massa comentaris…

Cursa amb majúscules i pirata. No es pot demanar més. Un grup d’amics corrent sense complexes per Terra Santa. No pitralls, els organitzadors corrents i gresca a dojo! Què collons hem trobat a faltar de les curses de debò? Res! El Màrtox i jo anàvem en pilotes, sense res. Ni aigua. Però no calia! Si ell em diu que s’hi pot anar perquè els avituallamenst estan ben posats, jo hi vaig.

Màrtox en plan piratilla i encongidet de fred amb manguitos

La tripleta màgica del Koala’s Team anava al grup de subèlit. Per darrera, i una hora més tard només sortiria la crème de la crème. A la sortida alguns ens hem pintat l’ull, per allò de fer una mica d’ambient Ben pirates i pirats. Sempre marcant tendències. Hem anat tibats pel Carles tal i com havíem dit. Una xupada de roda en tota regla. El Guido ens ha passat al km 18, just sortir de l’avituallament de l’Albertus i el VTorres (bona tasca nois) i no ha dit res! Anava  a mort i amb el punyal entre les dents… Més tard a passat el Rül i el Farreti. He saltat davant el Farreti perquè a més de company i amic, em feia patir que anés solet i tan endarrerit. Els meus dubtes s’han confirnmat perquè anava lesionat del tibial. Pobre tiu! Li he marcat un ritme còmode fins a Santa Cecília però allà ha parat. Hem pres un suc de civada i he tirat amb el Sergi.

Llavors han començat els meus problemes. Principis de rampes i falsos llanos corrent amunt. M’has fulminat mamon! Al tercet avituallament, el de Can Maçana, he pres la 3a cervesa i m’ha passat fractura. He gaudit als avituallaments i m”he sentit com al bar, perquè tal i com arribava m’obrien la voll. Però potser he gaudit massa Durant la pujada al refugi de Vicenç Barbé he hagut de parar. Pajaron i borratxera amb majúscules. M’agrada mamar, però avui m’he sentit miserable perquè he patit massa. L’agafada a l’arbre mentre tot em voltava m’ha recordat els whiskis dobles amb gel del Menphis…

La baixada al Bruc lamentable i caminant a la pista entre excursionistes. He arribat per la sortida i només 5 minuts abans que el Màrtox, que anava sobrat de pota! El malparit anava per mi perquè sabia que estava a prop i comptava amb la meva pàjara. Com em coneix el mamonàs! A més el Farreti l’ha esperonat al tercer control i ja em devia veure tocadet.

Algun excursionista al·lucinava amb l’ull de vellut… (Foto: Pau)

El Manolito ha arribat enganxat al Carles i a molt poc minuts. Ja no controlava crono perquè estava naufragant entre volls. El dinar ha estat més del mateix. No parar de mamar l’un per l’altre i sobretot amb el Guido. El tiu hi va i es nota que coneixia allò de “Sant Hilari, Sant Hilari, fill de puta qui no se l’acabi!”. Llàstima no poder compartir cap de setmana amb ell a l’Espadan perquè ja anirà amb l’equip a competir. Però bé, aviat tindrà una entrevista de caràcter. No ens interessa com a corredor, sinó com a golfillo. Segur que ens explica coses bones

El Manolito va xupar roda del Carles fins el final! (Foto: Assumpta)

Molt xula la foto de famíla amb l’eufòria, la samarreta que ens ha regalat la organització i molts pirates amb l’ull tapat!
Esperem que ens uns mesos hi hagi versió semioficaial de la cursa!
Una abraçada al Malfieten que sembla ser que ha saltat a la palestra amb una entrevista dels Koala’s… i al Jan, que no dubto que serà un campió com el seu pare

Que n’aprenguin de la pirata colloooooooooooooooooooooooons!!!

Com diuen els tòpics, la infermeria està plena al Koala’s Team. En Farreti està reparant el motor i el tibial després de la trencadissa de Sant Llorenç. Explica que mentre pujava la Mola parafrasejava al Koala quan va sentenciar que la Mola era la muntnaya més dura de Catalunya… L’Albertus porta el king-kong a l’espatlla des que va decidir parar després de patir com un porc en zel envoltat de truges que no es deixen tocar a Barraques de Vinya. El trio format per Màrtox, Koala i Manolito encara s’està llepant les ferides de la darrera marató. Ho van donar tot. El Màrtox i el Manolito, per cert, faran tàndem a la Berga-Santpedor. Aparteu les criatures!
Però encara que el panorama sembli desolador, la moral està pels núvols! Ja se sap que pels Koala’s Team la pota comença en aquella màquina que ens guia i que ens fa veure noies despullades on no hi són.

Com que ningú entrena com cal, perquè tots tenen alguna cosa, s’han posat uns reptes al desembre per engrescar-se. Abans però, cap a Montserrat amb els tarats que munten la Marató Pirata. Els objectius de desembre són els següents:

• Maratón de Espadán 13/12/2009: Marató a Segorb (Castelló) on a la primera foto del web surt neu. El Farreti va enviar el mail abans de mirar el perfil. El torna boig la idea de lliscra i patir. Diuen que farà molt de fred. Divendres baixaran i s’engataran com marquen els cànons per a poder descansar bé la nit de dissabte.
• Buff Epic Race 20/12/2009: Cursa de deumil amb obstacles al Castell de Montjuïc. El Koala i en Farreti la correran amb barretina, set betes i boxers vermells. A pit descobert. Alguns manrussins ja han confirmat la seva presencia a l’esdeveniment. Memorable, sens dubte.
• Ultra Trail Ruta del Ter 28-30/12/2009: La cirereta a un any carregat de kilòmetres i aventures. 140 milles (225km. A partir de 80km -50 milles- el Màrtox parla en milles sempre). 3 etapes resseguint el Ter des del Pirineu fins a l’Estartit. Unes jornades inoblidables amb tot a sobre, que acabaran cada dia en algun bufet on poder recuperar la pota i l’esperit. Per cert, necessiten Pacers que els ajudin, i prometen no rebentar-los com fa el Kilian…

No us sembla acollonant tanta moral??? Per acabar-ho d’adobar, el Koala i en Màrtox ja s’han inscrit a la Costa Brava Xtrem Running. Que en quina modalitat? Si n’hi ha dues, la més llarga. O alguna vegada heu agafat el cubata menys ple, quan heu dubtat quin era el vostre?
Que n’aprenguin!

Fa no sé quants mesos, l’equip del Koala’s Team va decidir anar a córrer la Marató de Sant Llorenç. Va ser una d’aquelles decisions que mana la rauxa i que va fer que el Manolito corrés amb el pitrall 501 (1r inscrit), el Koala amb el 504 i el Màrtox amb el 509. Es veia que la tropa hi anava. El Farreti i l’Albertus no varen tenir tanta pressa, però també estaven a l’all.  El treball d’equip funciona entre els Koales!

Avui era el dia. l’Albertus estava en fase repòs dels excessos de les darreres setmanes i el Farreti dubtava per unes molèsties (bé, un mal de collons al tibial quan caminava). El trenet xu-xu format pels incombustibles Manolito, Màrtox i Koala estava motivat i amb ganes d’exprimir-se. A més, aquest grup havia de ser comandat pel Koaleta, que darrerament arrosegava una fama injusta de xuparodes.

El cotxe amb 5 tius calents no parava d’entelar-se. Hi havia foc a dins!

L’Albertus ha estat baixa de darrera hora malgrat dubtar fins la matinada i a Sant Llorenç s’ha presentat el Manolito i un cotxe carregat de brètols manresans amb el Màrtox al volant, el Koala, el Farreti, el Sergi78, i l’Ismafc. Pitralls i tret de sortida. El Farreti volia seguir al Guido i el Sergi al Farreti. Han quedat que quan es girés el saludaria… Els koaletes farien treball en equip, és a dir, quan un peta els altre se n’en foten i no el deixen plegar  :)

El Farreti anava a 4h i a passar als manrussians que fèien la mitja, mentre el trenet a 5h. El loco de la coleta ha xupat bona roda al Guido fins a dalt de la Mola, on el tibial li ha aconsellat plegar. Sorprenentment hi ha posat seny! La resta anava darrera comandats pel Koala que marcava un  ritme trempant t’empaito. Val a dir que el Manolito debutava en Marató malgrat les vomitades de Cavalls i l’ultra UAB-Montserrat. Però no eren maratons, oi?

Farreti kaputt per lesió (galeria completa Sr. Castells)

Han fet una cursa molt seriosa amb pocs contratemps i molta companyonia. Això sí, avituallaments ràpids i només amb un espolsat de sabates per part del Manolito. Avui segurament, els nanos han arribat al límit del que poden córrer. Tots han patit fatiga muscular i rampes. S’explicaria amb una equació molt senzilla. Han entrenat molt semblant l’últim més. Entre 110 i 120 kilòmetres casascú, però 80 a Cavalls, 10 a Barraques (comú) i una sortida o dues en solitari cada un. Si no han rebentat avui, probablement no ho faran mai… Bé, el Koaleta tibava fort i valent però a 1km de meta ha hagut de parar amb una bola al quadríceps que semblava una mamella de la talla 90!

El trenet koalil arribant enrampats fins els pebrots

A l’arribada (5h24m), festival d’entrepans i cerveses. La millor postcursa de Catalunya sense dubte Llavors dinar de 22 amb els amics de la mitja a Monistrol de Calders. Corrent mai serem bons, però menjant i mamant a veure qui s’atreveix a jugar-s’hi alguna cosa que li passen per sobre! Han pogut saludar a en Joan Vilana, guanyador a la II Barraques de Vinya, les noies del Xino-Xano no m’apretis i a en Raül Sales, que serà pare per tercera vegada. Que n’aprenguin!
La propera cursa per alguns serà la Bega-Santpedor i per tots, la Marató Pirata de Montserrat.
Avui i sempre, al límit.

Després de desbrossar alguns senders salvatges de la Cursa Barraques de Vinya tenia ganes de col·laborar amb el Màrtox. El nano pot amb tot, però mai rebutja un cop de mà Així que dissabte matinava i em plantava a Viladordis amb camisa i americana per començar a senyalitzar el traçat. El vestit de feina que duia eren uns pantalons d’ou per banda i una samarreta. Sort que en Màrtox és previsor i em va deixar la seva malla llarga i un polar, perquè m’estava glaçant!

Un cafè a Sant Fruitós (el Màrtox un pastisset Pantera Rosa “com quan era un xaiet a Manlleu”) i cap als corriols de River Parc. Sensacional matí amb fresca i solet i bones innovacions en l’art de marcar una cursa. Crec que hem deixat els processos optimitzats, tant de posar cintes com de visibilitat. Si ens hi poguéssim dedicar…

Entre cinta i cinta debatíem com fer el recorregut més atractiu. Duiem unes tisores d’aquelles de tallar cigales (també les utilitzen per esporgar crec) i encara obríem corriols. Total, 8h a la muntanya en plan camell: una napolitana, un troç de pa i una barreta cadascú, i 1l de Nestea i una coke a compartir. Així és clar que estem prims!

Cap de setmana disfruton fent allò que ens agrada (Galeria completa)

Diumenge a la matinada tot estava a punt per la cursa però calia reconèixer el terreny i comprovar que tot estigués a lloc. El Carles i el Tolo van fer un tram i en Màrtox i jo vàrem córrer la resta. Sensacional marcatge i recorregut immillorable. Gran salt de qualitat de la Barraques de Vinya. Arribem a Viladordis a quarts de 10. Tota la tropa, Farreti i Albertus amb els ulls petits de la gresca de la nit abans (van sortir per separat i van dormir una hora. Jo sé com mamen aquells dos), Manolito on fire, Turrensis i Bari, els fotògrafs amb la càmera a punt, Sergi Cots, Carles Martorell i Montse (un plaer coneixer-te), Malfieten, Isma, les noies del xino-xano no m’apretis i la tropa de Sant Fruitós amb el Tijeritas Manzaneque obrtint traça, que anaven a totes. Sensacional companyia diumenge al matí!

La tasca del Farreti i la meva era fer el segon avituallament. Jo no sabia on era perquè només hi havia anat corrent, però el Farreti era dels que desbroçaven els boscos a cops de gas amb trialeta i 4×4 i havia fet moltes rases a la zona… Van acompanyar-nos el Sergi i la Montse i la veritat és que va ser acollonant la gresqueta i el bon ambient que hi havia al km 10.5. Encoratjàvem a la topa i els oferíem volls, però estaven molt tímits. L’Albertus va passar desencaixat però el vàrem animar perquè seguís, però el Manolito… venia trencat i va agafar una llauneta. Allà es va quedar el mamonàs! Deia que havia vingut a fer pinya i va pirar de seguida amb el Farreti i una accidentada a meta. Diuen que allà, a part de cantar pitralls com el pequeño ruiseñor es va inflar de cerveses. I m’ho crec perquè duia uns ullets…

Les cerveses corrien més que els atletes a Viladordis (Galeria completa)

Els corredors ens varen agrair els ànims i una vegada tot recollit i el bosc net, cap a meta! Quina festa! No paràvem de saludar coneguts i prendre suquets de civada. En Màrtox somreia satisfet mentre l’Albertus agafava una pàlida de les que pillen els adolescents. Estava trencat pobre i va arribar sense pitrall. Sobren les paraules perquè quan arribes sense número és que vas moooolt petat. El Farreti tenia ullets de tita bullida i el koalteta, que sóc jo, es refrescava abundantment mentre convidava a tothom. Una canya!

Vàrem fer amb la cursa com fem amb els bars: tancar-la. Per sort no en feien cap altra perquè ja anàvem justos de pota. Massa suc duiem a sobre… Una vegada recollit l’arc de meta i amb les darreres bretolades, ens vàrem conjurar per liar-la a Sant Llorenç. Hi serem tots amb el suport de l’Albertus, i allà el Koala’s Team tornarà als corriols. Si mai podeu participar en una cursa des de l’altra banda, no ho desaprofiteu.

Per cert, diuen que en Guido repartia cerveses a meta. Això és un plagi d’una vella costum koalil. Ara bé, li perdonem si s’afegeix al nostre equip De fet, ja en parlarà amb en Farreti diumenge. Diu que a Sant Llorenç serà la seva ombra fins que rebenti!

Que n’aprenguin !!*!!

La cita era inel·ludible per a alguns. El cuquet d’anar a fer l’Ultra Trail del Montblanc estava apretant a més d’un. No resulta estrany sentir “no sé si hi aniré, però per si de cas”. Aquest ocellet cronista i trempador us assegura que es veuran moltes cares conegudes a Xamonix!

Els Koala’s Team es varen trovar a primera hora a Manresa. Faltava en Farreti, el salvatge de les muntanes, que estava apurant les vacances. En Màrtox complia amb els seus rituals i apareixia somrient i amb el pap fins les vores d’espaguetis. El Koala els duia a punt i el Manolito venia en boles. Compradeta de pizzetes i crosantets farcits i cap amunt!

Imatge bucòlica preultratrail amb l’Albertus fent dentetes

Camí de Bagà varen voler parar en una benzinera. Va ser impossible perquè estava tan atapeïda que era impossible prendre un sol cafè. Varen  fer gala dels seus recursos i van parar a un berenador en una obaga a esmorzar. Sort que les litrones estaven fredes i els varen permetre poder entrar en calor ràpidament

En Manolito ha après molt ràpidament els encants dels ultratrails

Una vegada a Bagà van saludar a alguns dels cracks d’aquest esport d’esperit com el Sergi 30 i en Xesc Teres. Allà es trobaran amb els Bichovoladores amb qui passarien una nit molt llarga… Recollida de pitralls amb la sorpresa que el Koaleta té el 12. Això és que torna a ser dels favorits a la victòria. Això no l’espanta i es prepara per a fer una bona cursa. Abans d’anar a la sortida, passen pel Bar Avenida a saludar a l’Uvidiu. Els diu que obra les 6h del matí i no descarten anar a fer el darrer gintònic allà.

Els nanos pletòrics i amb ganes de donar-ho tot a Bagà

A la línia de sortida molts coneguts els varen reconèixer. No saben si per les seves marques, les seves gestes, la seva ultra gràcia o simplement és que havien coincidit en algun bar o discoteca la nit abans… Tots anaven de vermell i en Màrtox portaria a roda al Koala i al Manolito. A l”Albertus li van deixar anar la cadena perquè corrés fins on li donessin les forces.

L’Albertus deia que els seus mugrons estaven durets com els del Rubens

La sortida va ser ràpida i en poca estona Bagà quedava ben enfonsat. La pujada era considerable però els desnivells assolits durant la temporada (passada o aquesta?) feien veure els camins més planers. Molt patiment acumulat duen algunes potes. Puja que pujaràs arribaren al Rebost. Avituallament ràpid però en Manolito es va despistar i no va poder menjar. On li podia entrar sorra a les sabates?

El Koala tenia ganes de jugar i trencar motor però per sort no va poder

A la pujada cap a Niu d’Àliga els temps previstos es varen anar recuperant. El ritme en general va afluixar i malgrat anar a la cua del grup, semblava que l’exel de 18h del Màrtox podia ser viable. L’entrenament previ la setmana anterior els va deixar clar que apretar a la primera pujada implicava pagar-ho més endavant.

Darrer tram cap al Niu. Diuen que aquí ja has fet 1/3 del desnivell…

Amb Penyes altes a l’horitzó en Màrtox va avisar que tindria problemes al tibial. Ja feia dies que avisava però aquesta vegada estava clar que enduriria la cursa d’allò més. A un ritme més viu del que tocaria, varen perdre alçada i enfilaven cap al refugi del Serrat de les Esposes. L’aproximació va ser per un lloc que ni en Màrtox coneixia. Semblava una petita variant del camí original que acabava amb pista trotadora on en Màrtox anava tant coix que semblava que emulés a Xiquito de la Calçada!

No perden el bon humor ni a les baixades més silvestres

Arribats aquest punt (5h30m), ja anaven fent la goma amb els Bicovoladores i la gana i la falta d’aliment els començava a preocupar. Esperaven que al pròxim refugi hi hagués alguna cosa sòlida perquè ja feia massa hores que anaven sense combustible! Als Cortals d’Ingla van tenir la bona notícia que l’Albertus estava fent una cursa molt sòlida. Els companys Marc, Sílvia i Massa els varen anima de valent al crit de visca els Koales!

Manolito compra’t unes botes fins al genoll a veure si no t’entra res

En Màrtox va ingerir un ibuprofè però va avisar. A vegades l’ha pres a traició i llavors no hi ha déu que el segueixi. Pujant el coll de Vimboca uns corredors varen reconèixer a l’equip i els van saludar. Arribant al coll, en Màrtox digué : “M’està entrant” i va passar als corredors literalment per sobre. En Manolito patia i allà va començar el seu calvari. Primer es va intentar alimentar (això és alimentar-se?) amb un gel coup de fouet, una barreta gegant i un ibuprofè, però el mal i la pàjara ja el rondaven feia estona…

Koala happy i Manolito intentant aturar la tempesta que li queia al damunt

Varen continuar amb el Koala marcant un ritmet interessant. Semblava que tot anava bé però es varen sentir uns sorolls molt estranys. Era en Manolito que no estava fent precisament una escala per escalfar la gola. Va fotre una vomitadeta i es va quedar tranquil. En Màrtox i el Koala li varen donar aigua i varen començar a patir per l’èxit de l’empresa. Només duien 7h. Feia una calor considerable i en Manolito anava a davant amb el paravent ben cordat. Estava clar que no anava fi… Als 10 minuts, patapam! Vomitada de rècord per quedar-se sec i sense res a la panxa. Els companys mai havien vist res semblant però no varen gosar fer-li fotos malgrat ell els ho va recriminar després…

Anava ko però va donar una lliçó de com s’arriba al límit sense passar-lo

Faltava només un refugi per a què pogueren menjar i prendre les cerveses i el vi de la bóta del Koala. Hi ha bones i sanes costums que no es poden perdre mai, com un bon suc de civada quan es va cascat. Varen poder arribar al refugi del Prat d’Aguiló sense frontal, tot i córrer una estona sota la lluna més grossa i bonica que hi pugui haver. A més, cantaven a Sabina a tot drap i gastant més energia de la que calia. Van caure Cuando era más joven, Pacto entre caballeros i Amor se llama el juego, entre d’altres. L’arribada va ser especial perquè ja havien arribat a la meitat dels kilòmetres i calia menjar i beure com déu mana!

Els quatre cantants després del gran tribut al mestre Sabina

Al refugi varen menjar i beure com animals. El Koala va comptar 5 entrepans. Estava famèlic però va començar a agafar fred i es va haver de canviar de roba i quedar-se en pilotes davant de tothom. Per sort, a més de la bóta havia posat una mica de roba llarga i eixuta. En Màrtox patia per si se li arquejava l’esquena però ho va resoldre amb solvència. En Manolito i els Bichovoladores varen ser més putes i es van aixoplugar al refugi per canviar-se.

Només tanquem els ulls per fer una bona abraçada i una bona cervesa

La resta semblava que havia de ser bufar i fer ampolles però res més lluny de la realitat… La pujada i la cresta varen ser dures pel fred i la baixada cap al refugi de Lluís Estasen molt ràpida. En Màrtox es va avançar i deia que ja l’atraparien. Però com tirava el malparit tot i estar lesionat… La pista del peu del Pedraforca se’ls va fer llarga i els temps començaven a esfumar-se. A les 23.05h, hora prevista per l’arribada al refugi d’Estasen, varen rebre la trucada de l’Alba que els recordava que anaven tard! La bona nova va ser que havien agafat a en Kilian Jornet a Berga fent autoestop amb la maleta dels USA després de la seva darrera animalada. Kilian agafa un taxi home!!! (amb tot el carinyu )

Trobar algú que et dóna suport sempre és una motivació extra

La baixada cap a Gresolet la varen fer tranquils perquè l’excel ja l’havien llençat. Relliscava com aquells terres de bar on han caigut molts litres de cervesa. Poc a poc i amb alguna caiguda van anar fent camí. Tots varen tastar la fredor del terra en la immensitat de la nit. La imatge era dantesca: cinc individus rondinant i de tant en tant rodolant!

Avituallament ràpid i a enfilar cap a Sant Jordi. Les forces els anaven justetes però calia un esforç final. La pujada es va fer llarga i per moments penosa. Es varen creuar amb alguns cadàvers que anaven molt justets. Fins i tot el César, dels Bichovoladores, va estar a punt de treure la manteta tapamorts…

El Koala sembla que mai en tingui prou perquè cada vegada pateix més

Aquest darrer avituallament el varen fer a dins del refugi i vora la llar de foc. Calia estar arrecerats perquè feia fred i vent i tots anaven ben destrempats. Un dels cadàvers que havien passat instants abans, va entrar vegetal al refugi i el varen estirar en un banc. Per la pinta que duia, el nanu encara deu ser allà dormint, pobre tio!

Tan sols quedava baixar xino-xano fins a Bagà. Tot pista i asfalt però no estava en les millors condicions. La pista era costeruda i l’asfalt ja sabem com és a aquelles alçades. Però ara ja sí que ho tenien! Després de 19h38h tornaven a entrar a Bagà. Ara, però, el poble estava fantasmagòric i feia un fred que pelava. Varen recollir les bosses i es varen estranyar novament que no hi hagués menjar…

Excepte en Màrtox i el Koala la resta debutaven i ho van fer amb nota!

La resta va ser l’hòstia. Primer, l’espectacle dels peus del Manolito: butllofa sensacional i ungla trencada (va caure el troç) després d’un cop de peu a una pedra, i llavors  Litrones de celebració al vestidor i esmorzar amb l‘Uvidiu. Les volls de l’Albertus i els gintònics que duia el Koala per celebrar el seu aniversari han quedat per a la propera gresqueta de l’equip.

L’única nota negativa de la sortideta va ser la lesió al tibial de’n Màrtox. Segueix adolorit i és dubte per la marató de Sant llorenç.

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Ens veiem el dia 18 d’octubre a Viladordis per fer la Barraques de Vinya!

Començarem destacant les coses bones de l’ultafons: companyonia, bon ambient, música a capela i patiment a dojo. No trobeu fantàstiques les hores d’esgotament i pàjara? Segurament l’addicció a aquest esport és la manera amb què se superen els mals moments, patint i patint.

Koala’s Team i Bichovoladores. Només faltava en Farreti

Els Koala’s Team no som ploramiques ni de queixar-nos a les curses, però l’alimentació de Cavalls en cursa ens va semblar mal gestionada. Va faltar un avituallament sòlid abans del sopar i s’haurien agraït alguns entrepans a l’arribada. Els que som lentets valorem molt no passar gana a la muntanya! A més, la falta d’aliment resta pota… tot i que reconeixem que sortir a les 11 hores ens va permetre esmorzar amb cervesa

La cursa pintava bé abans de les pàjaras i els pinxasitus…

L’expedició del koala’s Tem l’encapçalava l’Albertus, amb el bessó en dubtoses condicions i mitjonets de nenassa i talla s de bessó . La resta de l’equip anava a fer una volta i a recolzar al Manolito, que debutava en cursa llarga perquè la UAB-Montserrat no compta. Cal destacar també els membres de l’equip clònic dels Bichovoladores que també debutaven i van completar un ultra sense massa fisures.

Els nanos desorientats i amb ganes de prendre cervesa

De la resta destacar les dues vomitades del Manolito quan portàvem 7 hores (la segona amb un raig sensacional digne dels que prenen mitja dotzena de gintònics) que anava de politoxicòman: coup de fouet, barretes i ibuprofè…

Les drogues van fer petar la panxa del Manolito

Felicitem a l’organització perquè ens va portar una bossa mitja cursa. Allà hi duiem la bóta de vi i algunes cerveses per fer pujar la moral de tropa!

El Koala assedegat es converteix en una bèstia salvatge

Una vegada a Bagà tot varen ser somriures. La feina estava feta però abans d’anar a dormir hi va haver cerveses al vestuari i algunes al Bar Avenida. Records al mega crack de l’Uvidiu!!!

Visca els ultres, els koala’s i la mare que els va parir!!!

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Aviat farem la crònica completa i la que us devem de la UAB-Montserrat. Disculpeu als nanos que van una mica atrafegats darrerament. I com diu el mestre Sabina: “Ya vendrán tiempos peores”.
Que n’aprenguin !!*!!

Primera part de dues: Recepta de la UAB-Montserat: en una coctelera poseu 5 sonats al fons. Ompliu el que queda amb ¼ de Freestyle, ¼ de cervesa, ¼ de rialles i ¼ de no saber on pares. Tot remenat, però no batut, es serveix com un intent d’ultratrail confús i en condicions precàries, però del tot acollonant! Té un gust dolcet i suau però deixa la gola seca i amb ganes de fer un altre glop…

Baixant per l’Escola de Postgrau amb la Cívica al fons (galeria completa)

Aquesta és la clau del Koala’s Team. Afrontar cada repte i cada cursa com una festa. Una gresca memorable on hi ha de tot i més! Aquesta vegada tocava l’estrena de dos companys que debutaven en marató. La veritat és que encara no han fet una marató però ja compten amb un ultra. Suposo que serà com tastar el bacallà abans de menjar peres.

El Farreti mirava el mapa mentre l’Albertus l’assatjava sexualment

El Manolito i el Rubens (company dels Bichovoladores) van escollir el millor dia pel seu debut. Són individus valents, inconscients i dels que duen escrit “mai por” als ulls, a l’ànima. Per això varen venir amb els Koala’s Team. No oblidaran mai el seu debut, us ho asseguro!

Segons el Rubens la seva barba no enceta les cames, fa massatgets…

La sortida del que, ara ja sí, podem anomenar com l’Ultratrail més porc de la història, estava prevista a les 16h des de l’Escola de Postgrau de la UAB. 41 km (aproximadament) per davant amb final al monestir de Montserrat. Això és el que havia de ser i tots esperàvem. Això és el que el grandíssim guia de la jornada, l’inefable i incombustible Farreti, l’home més salvatge del Bages, va calcular fent servir el guguelmaps.

Els camins són confusos i molt difícils d’explicar, però aquest ocellet que va seguir la travessa us n’intentarà fer 5 cèntims.

Quines rialles a la sortida. Aquí ja es veia Montserrat (galeria completa)

El primer tram va transcórrer per Bellaterra i cap un parell d’urbanitzacions on ja es divisava Montserrat al fons. Els valents anaven engrescats i prenien suc de raïm de la bóta del Koala. Se sentien observats per Collserola i el Tibidabo que els intentaven atraure desafiants. Les pistes se succeïren fins a la primera pèrdua del dia: un trencall mal agafat els va fer baixar per un corriol i van sortir dels mapes que el Farreti duia a la ma! Sense més referències van arribar al tram dels Túnels de Vallvidrera que passa per Rubí. No va caler creuar l’autopista però més d’un en tenia ganes…

Entrant a Rubí per la porta gran, no pel corriolet (galeria completa)

Varen aparèixer a un polígon on van tenir la primera satisfacció de la jornada: bar El Rincón del Currante. La noia no se’n sabia avenir de veure cinc brètols en calça curta, barretina i descollonant-se de felicitat. Una voll i marejadets van enfilar el camí del polígon.

El Farreti estava pletòric, en su salsa, però en Rubens no ho veia tan clar

Allà es van trobar una dificultat remarcable. Calia travessar la via de no saben quin tren. Varen buscar algun pas soterrani per algun tub d’aquells plens de rates i amb aigua fins els turmells, però no hi era

El Koala i el Manolito aferrats a la tanca celebrant un gol i mirant la via

No va ser difícil: la primera tanca per sota i la segona per dalt. Mentre creuaven va aparèixer el tren en un dels moments més màgics de la travessa.

Llàstima que no van tenir temps d’abaixar-se els pantalons cap al tren

Els nanos anaven fent a bon ritme. En Rubens encara corria seriós i concentrat. Deia que anava cagat! Però no vegis com tirava el mamonàs. Salvada la via tocava pista fins a una altra urbanització. Mentre miraven el mapa bevien el vi pel broc gros, tal i com marquen els cànons de l’ultrafons. Per la seva sorpresa i alegria, a la meitat de la urbanització (que no saben quina era) hi havia una fleca amb litrones fredes. Van fer alguna compra i van berenar. Portaven gairebé tres horetes i malgrat no havien parat de veure, els dipòsits de la motxilla seguien plens…

Avituallament 100% Koala’s Team: suc de civada a dojo (galeria completa)

La urbanització tenia una pendent de collons. Però al final van arribar a una d’aquelles rotondes on sembla que s’acabi el món. Es van tirar per allà fins que es van topar amb una tanca que els avisava dels perills d’un ca. El Koala practicava el gest de Cocodrilo Dundee per amansir les feres, però els companys varen decidir voltar la finca. Cap problema si no s’haguessin topat amb una riera o torrentet ple de brossa i esbarzers fins al capdamunt!

Sobren les paraules quan et topes amb una riera amb aquestcarretó

Salvat aquest nou entrebanc, tornaven a una altra urbanització que els va conduir cap a unes pistes on varen poder observar de ben a prop un abocador molt maco. A part de la muntanya de merda van poder veure una màquina que la movia. Us imagineu els Koala’s Team pujant aquella muntanya??? No ho descarteu!

Els paisatges eren gairebé tan bucòlics com els dels poemes de Bécquer

Els cinc anaven sencers encara. L’Albertus volia córrer i el Koala i el Manolito tancaven el grup rient de tot i fent broma sobre el que els esperava encara. Sabien que aviat hi hauria un parell de canons (barrancs) que no serien fàcils de salvar. El Rubens ja anava menys tens i el Farreti inspeccionava els freestyle per saber si els humans hi podien passar.

Manolito el pecador amb un gel a la boca baixant el canó

El primer cononet va ser una mica cabró. No hi havia manera de baixar a la pista que es veia més enllà, i unes herbotes guarres més esmolades que les urpes d’una gata salvatge els van malmetre les potes. Val a dir que el Manolito va sortir més malparat que la resta. Anava depilat. Des de quan un ultrafondista es depila? Després de fer uns quants intents i amb les potes ben calentetes van recular i, per fi, trobaren el corriol bó, que en 30 segons els va baixar a la pista. Els havia costat uns 45 minuts ben bons, però…

De seguida enfilaven la pista amunt, sabent que havien de rodejar la casota que tenien davant. Es trobaren a la segona volta del camí amb un bonic camp de tomaqueres, i el Manolito i el Koala s’ho prenien amb calma mentre els altres tres pujaven vius, encara volent arribar a “la riera” abans que es fes fosc. Però entre les tomaqueres, tocant al camí, n’hi havia una que semblava adulterada, i es van ajuntar els cinc per valorar-la bé. Tenia fulles verdes i unes boles a la punta resinoses. La van mirar bé i no van trobar-ne el fruit, però van agafar-ne una branca per analitzar-la a casa.

Les males herbes i la flora silvestre creixen als marges (galeria completa)

Una vegada passat el soc i analitzat l’especímen vegetal no autòcton, van aparèixer a un restaurant on hi havia un conill amb barretina. No sabien ni quin terme municipal trepitjaven! Sort que no s’havien citat amb els batlles de les viles perquè segurament mai haurien arribat a la rebuda.

Les bótes del restaurant estaven seques. Quina malla llet collons!

Una pista els va conduir cap al Gran Canó. El Farreti ho sospitava quan va traçar la ruta i va marcar i remarcar aquest punt: allò era territori Freestyle del bó!! Van treure el nas per comprovar l’alçada de les parets i que no hi havia cap camí que creués. Era acollonant i calia entrar-hi de morros per poder passar a l’altra banda. La pista baixava fins a dins, s’hi enfonsava de ple. Van córrer uns 6 km per dintre d’un altre torrentot. Enfangat i lliscant fins on no se sabia però enfilant cap al tibidabo altra volta, en comptes de cap a la moreneta. Finalment, van aparèixer a un camp de pomers i van sortir a la carretera de Martorell a Olesa, on van prendre un altre suc de civada i van sopar. El simpàtic amo del local els deia que eren a Castellbisbal, i ells no s’hi acababen d’avenir.

Una altra ronda per allunyar els mals esperits i seguir ben atents

Cal destacar el sorprenent entrepà del Rubens: xapatota amb llibret infinit de vedella farcit de roquefort. Va donar-ne la meitat al Manolito, que per sort no es va menjar la barreta amb gel untat al damunt que tenia preparada. El nanu gairebé plorava i tot quan mossegà aquell entrepà tremendo!!

Deumil calories entre dos troços de pa. Que n’aprenguin dels nous!

Es va fer de nit i el senyor del restaurant els va dir que ho tenien xupat. Que en ¾ d’hora s’arribava a Olesa caminant, que la gent del poble ho feia sovint, que era “cap allà”. La mare que el va parir!!! Si a hores d’ara encara no han arribat a Olesa!

Rient com canalla perquè no sabien el què els esperava (galeria completa)

Ja era hora d’encendre els frontals i confirmar que l’aventura s’allargaria més del previst, ja que els més optimistes preveien encendre un ciri a les 23 hores. Creuant la carretera, unes marques verdes i blanques seguides d’un cartell, indicaven que estaven a l’itinerari Molins de Rei-Montserrat, cosa que els va fer veure la llum per moments. Ni es podien imaginar el què els esperava! Quilòmetres i quilòmetres de pista es succeiren amb pujades i baixades, i continuats cartells que indicaven de tot menys Montserrat. Que si Ullastrell, Riera de no se sap on, Rellinars, Olesa de Montserrat, etc. L’Albertus no entenia res però, finalment, un pal anunciava  l’esperat Montserrat: 24km. Es d’aquelles indicacions que no saps si esperonen o destrossen perquè les potes ja començaven a estar tocadetes…

Aquest era l’espit de la sortida: prohibits i salvatjades

Seguirà a la segona part amb les obres del quart cinturó, la maleïda carretera de Viladecavalls a Olesa, l’encigalada del Puigbentós i Sant Salvador de les Espases, el pal de l’Aeri sense camí, els pensaments impurs del Manolito i el rescat providencial del Màrtox de matinada!!!

La matinada de divendres no l’oblidarem mai. L’experiència va ser majestuosa, fascinant i de les que creen addicció. Cinc valents van sortir buscant Montserrat i mai van estar-hi a prop. Encara que sembli mentida, i després de 65 km van decidir aturar-se perquè la muntanya més simbòlica de Catalunya cada vegada se’ls allunyava més.

L’excursió anava dedicada al Màrtox que no els va poder acompanyar

La ruta traçada pel Farreti ho tenia tot: polígons, bars oberts, gats salvatges que els varen rascar les potes, canons i barrancs insalvables, fang i rieres, obres del quart cinturó i un poble omnipresent anomenat Olesa…

Hi havia mes bars dels previstos i això segur que els va passar factura

Al final una trucada salvadora de’n Màrtox (carregat de BigMacs) els va portar a Montserrat a les 4 de la matinada i van poder tornar a casa. Van tenir una bona gresca però no tal i com s’esperaven…

Les restes dels fantàstics bigmacs de’n Màrtox descansen als seus peus

Gràcies als que ens heu seguit i, sobretot, als que no ens heu acompanyat. Perquè s’ha de ser un autèntic Koala’s Team per sobreviure a l’aventura amb un sonriure i ja pensar en tornar-hi i tancar l’ultra trail més porc de la història.

Aviat la resta…

Començarem pel final: l’any vinent tornarem amb un grup més nodrit i serem els reis de la festa!!!

Va ser a finals del 2008 quan al blog del Xavier apareixia la primera informació sobre l’Ultra Trail Andorra (UTA) i l’Albertus i el Koala ja en parlaven. Semblava lluny i, sobretot, excessiu. L’Albertus ja havia tastat l’ultrafons i no ho veia clar per l’alçada, i el koaleta no havia fet cap tirada de més de 30km pel monte, estava massa verd.

El Xavier animava a la tropa però fins Pàsqua en Koala no es va decidir. L’Albertus va fer el pas a darrera hora i va aconseguir el pitrall pels pèls… (si em diu que ensenyant els pèls dels ous m’ho crec). Ja estàvem disposats, que no preparats

La pujada a Andorra no podia ser en bloc per qüestió d’horaris. El Xavier va adoptar el Koala i van fer camí cap Ordino. Allà recollirien els tres pitralls i els esperava el Luigi per afegir-se a la gresca. La tarda va ser mogudeta, alguna cervesa i tres tius estirats en dos llits. Semblava romàntic i tot… però no varen tancar els ulls!

Visca el bon ambient, la companyonia i la rosseta fresqueta!

A les 22h es varen trobar els 4 fantàstics a Ordino per pujar amb els acompanyants a la sortida. Abertus, Xavier, Koala i Luigi estaven disposats i il·lusionats com 4 nens a punt d’anar d’excursió. Llàstima que no fos precisament una passejada pel monte.

Sobre la cursa ja s’ha escrit molt. El Luigi recordava a les primeres baixades que un tal Jackson l’havia dinyat i les famílies del Xavier i l’Albertus els varen saludar per sorpresa abans de començar a pujar. Varen passar una tempesta a la primera cresteta i molt fred i pluja. Varis genolls van fer crec-crec i tots anaven tocats. Només era el principi però ja s’ensumava l’èpica.

Per coses sobre el recorregut podeu llegir i gaudir de la gran crònica del Luigi. El més destacable va ser la gresca nocturna que duien els 4 quan es veien al vagó de cua tot pujant el Comapedrosa. Tenien moltes víctimes que passar al davant, i pocs botxins que els atrapessin. El Xavier, home experimentat en empreses d’aquesta magnitud, deia: “Quina tartera tan guarra”. Va ser un fart de riure entre gaites i crits que els esperonaven.

El grup es va separar a l’avituallament de Coll de la Botella. En Luigi va posar el peu a terra després de 30km i una excursió ben xula. La resta es van posar guapos i cap amunt! Abans però varen desitjar sort al Sergi Cots i en Guillem i fe de déu que n’hi van donar! Nano, si t’ajuntes amb aquests foteràs les curses amb unes piles de ca l’ample.

L’Albertos i el Xavier posant-se macos al coll de la Botella

La resta seguien amb ganes pujant la pista d’esquí i el koala va parar a adobar els pins. Una escurçada i la volta a un bony va marcar la cursa. El recorregut era semi urbà i molt maco per passejar el gos, però gens recomanat per salvatges de muntanya. Val a dir que els atletes vàren passar per dins del túnel d’Andorra la Vella.

L’Albertus ja feia massa hores que patia del peuet i es plantejava abandonar. En Xavier anava com una moto, però els rumors de canvi del recorregut el desencoratjaven. El koala anava rebentat de tant córrer però estava convençut d’arribar a la meta. Quan seria més assolible que enguany?

Van dinar un pet d’arròs i es van acomiadar. El bon nom de l’equip quedava a les potetes del koala, que es va procurar uns bons aliats, en Sioux, en Jordi Papiol i en Joan. Poc a poc va avançar no sense penúries. Amb la barretina calada fins les orelles va suportar dues calamarssades i va patir un fred de collons. Sort de la capelina de 0.75€ comprada als xinos que li va salvar la vida.

Després de fer una marató en 12h calia menjar com búfals per poder seguir

El nano anava molt bé de pota, però el mal de peus l¡ impedia córrer. Es va canviar els mitjons i va adobar els pins de prat primer per segona vegada, però els peus no milloraven. Tocava caminar-ho tot. La darrera grimpada i la carretera d’Ordino li va fer pupeta, com la darrera baixada llarguíssima i amb el frontal al cap per segona nit…

Darrera grimpada just abans de la segona nit (foto: Jordi Papiol)

Sort que a l’arribada hi havia la colla, l’Alícia amb la Nàdia i l’Alba amb el Marc (un skyrunner latent). El koala es va emocionar. Petat com mai abans però satisfet. Les cares de felicitat de l’Albertus i el Xavier el reconfortaven. Llàstima que hi havia sucs de civada sense mambo. No saben que això no recupera? El koala es recordava que, quan s’havia alçat, feia ja 40h, sabia que era el dia de fer el seu debut en un ultra trail dels que surten a la tele.

Koala finisher i més rebentat que mai

El papi Xavier havia agafat una habitació per compartir amb el koala (no en tenien perquè comptaven trescar fins el migdia) i van poder fer la cervesa de la victòria ja al llitet. Al matí, ja parlaven de Carros de Foc, el proper repte. L’ànim estava al màxim i no es podien aturar. A més el Xavier notava que li faltava canya, no en va tenir prou amb 12h es veu.

Vàrem pujar a veure el lliurament de premis i en Sergi els va comentar el seu podi. Quina alegria! Allà també varen poder saludar a en Kilian, que com que llegeix el blog del Xavier li va demanar uns consells sobre el nou repte que correrà a USA.

El Kilian amb dos fenòmens de la natura escoltant els seus consells

Com heu llegit al principi, ens veiem a Andorra el 26 de juny i esperem portar l’equip al complet per fer més gresca

P.S.: Després de la gran temporada que ha fet, el koala anirà a Montserrat a fer una ofreneta. Aquesta vegada com les persones: pujant amb cotxe i amb un vestit (sense corbata) i els pitralls del triplet. Qui vulgui veure’l o acompanyar-lo que ho digui!!!