He anat amb el Joanra le pompier fou i hem aprofitat per parlar de Zegama on compartirem allotjament i cerveses. ës un tiu com déu mana amb el que ens havíem fotut algunes garrotades a la pubertat en els derbis de futbol sala entre la Joviat i el Sagrat Cor. A més, varem compartir estones de classe i hores de bar a la universitat. Per cert, també corre en la clandestinitat sota els colors del Guimba cims. Li proposaré una fusió i parlarem d’unes samarretes amb estelada per Zegama ja que no tenim uniforme oficial.

Mentre anàvem cap a Berga he inventat una nova tècnica koalil. És plantejar-se les setmanes a l’anglesa. Que comencin diumenge. Pensava, la setmana passada van sortit 52 km (22 a Ripoll i 30 a l’Obac) i podia fer tabula rasa. Els moderns n’hi dieu reset. Així no tenia excusa ni podia fer el plomariques si trencava motor.

Patint de valent després d’una pujada (Foto: nq42km)

He decidit agafar la roda  del Joanra perquè sé que hi va molt i tinc referències que diuen que baixa com un salvatge. Té un estil semblant al meu ja que odia el pla. Ara bé, és el primer tiu que veig que corre més en pujada que en pla. Veure per creure. He pogut xupar roda al Joanra i al Toni de Rocafort (2n de veterans l’any passat a Berga però menys fi enguany) fins el km 14 on ha tirat i m’ha deixat enrera.

El grupet entre branques (Foto: nq42km)

He patit entre la neu pujant a Rasos però no volia deixar d’apretar. Mai havia clavat el peu fins el genoll i és una sensació especial. He passat moments difícils i he pogut agafar la roda del Marc (Engarrista). Em sentia pitjor que l’Escartín al tour…

He fet Rasos en la posició 98 però ja tenia les maleides descàrregues als bessons i els quadríceps. A la baixada més difícil anava gairebé bufant al clatell del Joanra altra volta però l’he trobat esterrecat amb un esquinç de turmell. He parat i m’ha demanat que seguís. Anava darrera un altre company i se m’ha fotut de lloros a la cara. M’ha fet patir per la revolada i els cops a les pedres. Creia que s’havia picat al cap i he caminat una estona amb ell. Sembla que no estava gaire malament perquè m’ha anat trepitjat el talons fins el final!

Els troços plans (no n’hi havia massa) eren duríssims. Corria com un mamut amb la grip porcina però quan picava avall feia la baixada del Koala. Crec que al meu nivell (del 30 al 50% per muntanya) no hi ha massa tius que es llancin així

Passant pel km 21 m’he adonat que fa temps que va deixar de ser un objectiu i tan sols és el km que hi ha entre el 20 i el 22. Llavors ja feia l’aproximació cap a la Figuerassa i donava les gràcies  tots els que ens animen a les curses. Som uns matats però ens agrada el caliu de l’afició…

Això és gaudir com un porquet per la muntanya

La darrera baixada l’he encarat enrampat dels bessons a l’escrot. No sabia si podria apretar fins a baix. En alguns moments corria amb dos pals enlloc de cames perquè tenia els bessons al clatell. He fet una baixada prou digna i encara he pogut passar a 10 corredors. L’arribada ha estat un moment  genial. Mentre enfilava la darrera recta han cridat el meu nom i el del meu club. Reconec que se m’ha posat la pell de gallina i l’emoció m’ha embriagat. He arribat eufòric i agafant-me la samarreta mentre em picava el pit. L’esforç tenia dedicatòria! A la fi, lloc 71 amb 4.15h i força ganes de plorar. Senyal de donar-ho gairebé tot! Recordeu que l’última gota i la darrera rampa cl reservar-les pel llit!!!

Una vegada a meta, m’he avituallat com l’any passat: entrepans a dojo i algunes cervesetes. Que seria del Koala’s Team sense aquestes arribades???

Els guimba Cims i els Koala’s Team estem units pel mateix