Per un koala comença a ser normal i dóna pota que algun tarat de l’ultrafons com el Clave et saludi i t’esperoni. Ara bé, que un grup de caminaires  de més de 60 t’aturin a Bagà, et confonguin amb el mestre Martox i et felicitin per com de bé s’ho han passat llegint una crònica del bloc, et deixa acollonit.

Click here to view the embedded video.

A la línia de sortida ens vàrem posar darrere de cracks mundials com el Kilian, Heras, Bes, Simonds, etc. amb la intenció de xupar una mica de càmera i que el logo de l’equip aparegui qui sap on. Amb el tret inicial em col·loco a roda dels favorits fins a arribar al primer corriol on aquells kabrons s’escapen perquè ho corren tot.

Tot i que el ritme és rapidet, no acuso les cerveses i el cava de la presentació de Barraques de Vinya la nit abans. Em sento molt bé i còmode, i arribo 13è a Rebost. Primer gran error: amb l’emoció del moment no paro ni un segon a l’avituallament i amunt cap a Tossa d’Alp.

Em segueixo sorprenent de no sentir dolors i de com respon el cos. No afluixo i sento que corro com un boig. Que vaig passat (em temo que va ser el segon gran error). Però clar, a cada lloc on hi ha gent algú crida “vinga Koala” i no us podeu ni imaginar la pota que dóna. Quan arribo a l’alçada de la Mireia i el Jaume, ell m’aconsella que acceleri (encara més) i segueixi el qui em precedeix. Diu que corrien junts… Penso: no et pots fotre a roda d’un corredor d’un nivell semblant al del Guido però, tercer gran error, apreto les dents i em situo a una 15 metres d’ell.

Quan anava més excitat, a la carena de les dolines tot es gira quan noto dues fortes punxades al tendó d’aquiles i apareixen les primeres rampes als bessons tot apurant el falso llanete. Com que sempre s’ha de donar tot, aposto per un cop de fuet + ibu. Arribo al refu el 15è de la classificació general, menjo una mica i avall que fa baixada. Les rampes no m’abandonen i no em puc deixar anar muntanya avall. Opto pel segon ibu. A veure com reacciona el cos!!!!!

Farreti on fire abans de les punxades (Foto: Isaac Vilalta)

La resta de la cursa fins al quilòmetre 34 no té cap mena de gràcia perquè és un patiment constant, parant cada 500 metres a estirar bessons i tendó, cauen 2 ibus més i no gaudeixo ni un segon. Els únics moments reconfortants són els ànims de la gent, a destacar els del Pau i el Jordi, el germà del Sergi.

Camí de Cortals em passa el Gerard, quin record quan va trencar a Matxos 2010. Per cert, enhorabona pel top-10 a Cavalls. Quin crack!!!!!!!!! Ja tinc decidit que abandonaré al famós coll de Vimvoca on m’hi espera el Martox i l’Alba i, sense saber-ho encara, l’anècdota de la jornada encara no havia succeït.

Arribo a Cortals i el Massa m’ofereix una voll. Com que ja ho havia fet tot no dubto ni un segon i mentre faig els primers glops veig al Kilian. Conversem uns minuts de la seva lesió, del meu taló i em recomana que em prengui sals per les rampes. Jo li explico uns truquets (amb la birra a la mà tinc una credibilitat acollonant)

Segueixo el meu camí cap a Vimvoca i abans d’arribar em passa el Mia, el senyor de la Pota. La pujada se’m fa duríssima i me’n recordo del Manolito i la seva pàjara de l’any anterior. Un dels moments de glòria d’aquest equip. Per fi veig al Martox, m’assento, m’hidrato i fi de cursa. Aquí el Tronja ens reconeix i ens demana una foto!

L’any vinent ens tornarem a veure (Fotos Cavalls del vent 2010)

Molta ràbia acumulada però suposo que el quart gran error va ser l’excés de quilòmetres de l’últim mes. Em consolo buscant bolets tot baixant amb l’Alba i el Martox i els explico tota la gent que m’ha animat i l’ambientarro d’una cursa que segur que repetiré l’any vinent amb la mateixa mentalitat: sempre Total Destruction !!!

Un últim comentari pel Sergi que va patir una caiguda i té un fort cop al genoll. Una autèntica llàstima perquè anaves de conya company!!!!!!!!
Però no us preocupeu que el tio ja està recuperat després d’un parell de drenatges i ja pensa en noves aventures….
Que n’aprenguin!

Començarem dient que aquell gloriós divendres uns individus amb traje i que cobren força pasta havien previst la fi del món amb aigua, vent, llampecs i altres agents meteorològics que no venen al cas. Com a bons Koales, els nanus sortiren igualment de casa, amb la moral alta i disposats a mullar-se de valent. Els hi semblava (com sempre, sense cap mena de criteri) que tenien alguna possibilitat, i que el refugi d’Estasen era el millor lloc de sortida per tal d’evitar ‘la tempesta perfecta’.

Estimem les teves imperfeccions!

A Estasen els reben amb els braços oberts. Són els únics visitants d’un dijous vespre ben rúfol a on comença a ploure de valent. Sopar senzillet, ben d’hora i, després de preparar les cosetes, se’n van a la llitera a les 22:30h amb un ploure a fora que fa basarda. Ummm, això sembla que promet!! … Quina hora serà la millor per sortir? Perquè… s’ha de sortir, no???

Droga legal amb regust a receptes casolanes. La pota té un límit!

A les 0:30h l’insomni els fa detectar que fa una bona estona que no plou. Serà la finestra de bon temps que invocaven? Cal aprofitar-ho! Treuen la poteta fora i resulta que fa un vent de mil dimonis però es comencen a veure estels. Bé!! A la 1:25h de la matinada ja està tot a punt per sortir: el Martox es fot el primer gel i comencen a córrer avall.

El Farreti, el pacer de la coleta,  fent el seu cafetó express

Com era de suposar, el camí de baixada cap a Gresolet està fet una merda degut a la pluja. Els nanus es passen de frenada en més d’un punt i el Martox, per variar, va per terra, res d’important.

Assoleixen Gressolet en 40′, marquen, omplen bidons (ja s’han fotut mig litre) i segueixen amunt apurant al trote tota la pista fins a l’inici del corriol. Sorolls de bèsties nocturnes a la magnifica fageda i el Farreti es fot ensurts amb qualsevol tronc amb forma ‘animada’. La manca de son li passa factura. Pujada caminant a bon ritme fins al Coll de la Bauma (1h00′).

El vent ha desaparegut, motor ben calent i endavant!

El tram següent és sens dubte un dels millors per córrer, un festival fins a Can Cerdanyola. Baixada a bon ritme pels fantàstics corriols i un altre cop apuren tot el falso llano fins el Coll de la Bena (1h25′). Parada a la font (ja ha caigut mig litre més), i aquí els dos fan un gel (beure – amb “Recuperation” sempre – i jalar religiosament és el seu mantra).

Segueixen baixant a molt bon ritme, corriol llarg, llarg, pista (a on el Martox fa caure el primer mini-bocata de pernil salat) i després ve Sant Martí i finalment Can Cerdanyola, apurant tota la pista en pujada. Porten 2h10′ i el cel es presenta del tot estelat.  Serà la ja mítica sort dels Koales?

Omplen bidons a la font i el el Martox es fot el primer “Cop de Fouet”. “Mmmmmmm, boníssim”, diu el pollet.

Prop de Can Cerdanyola: encara hi ha pota per donar i vendre!

Pujada al Sant Jordi amb el Farreti davant apurant a discreció tots els plans i falsos llanos de la primera part. El riu baixa molt i molt sec i es travessa sense problemes. Segueixen amunt fins a la interminable secció final. Es vagi fresc o fet pols allò no s’acaba mai, quin coi de pujadaa!. En 3h10′ són al Sant Jordi, un bon temps però molt ajustat a les previsions o sigui que, com que la nit és fresca, arrisquen una mica i no es desvien per omplir aigua a la Font del Faig.

Després de fer un altre gel comencen a baixar ràpid cap a Escriu, terreny bó per córrer, trencat per la pujadeta al Coll d’Escriu (com sempre, molt curta però matona la malparida). Baixada a fons per la interminable pista fins a Gréixer (4h15′).

Encara és fosca nit i al Martox li fot mandrota la forta pujada sense llum al Rebost, però a bon pas es fa tot, pim pam, pim pam… Cau un altre “Cop de Fouet”, el Farreti marca un ritme viu, apuren un altre cop tots els falsos llanos abans i després de la casa de Millarès i finalment a les 7:00 hores i amb les primeres llums es planten al Rebost (5h25′ de marxa). La llum és vida!

Refugi del Rebost: Vilmaaaaa abreeee!

El Rebost encara està tancat i sense possibilitats de que caigui la primera cola. Merda. Parada de cinc minuts per comprovar que el cel s’ha ben tapat i tota la carena fins a Gossolans és plena de boira. Ambiente, ambiente! El ritme ha estat alt fins aquí i al Martox les potes li fan ja una mica de pupa. Amunt! Arriben al Niu de l’Àliga amb el temps exacte previst (7h30′), corrent tota la darrera secció fins al refugi.

El Farreti fent-se autofotos; el Martox no pot perdre temps!

Allà dalt del cel cau el primer ibuprofè. El guarda els explica que ha plogut tota la nit i que fins fa poc no ha parat (eeiiiiins??) Els nanus apreten al guarda perquè els faci un entrepà de truita ràpid, ràpid! Cau una cola, i amb mig entrepà encara a les mans comencen a córrer avall. Total: 15’ a boxes. Un luxe una mica car (però necessari) vist l’ajustat de l’objectiu d’avui. El Martox del tot recuperat i contentó no ho sap encara, però aquesta serà la seva darrera parada fins al final a Estasen. (T’ha hesho dañññoooooo?!)

Baixant de la Tossa d’Alp amb el pap ple

El Farreti, com un pacer professional (és el primer cop que ho fa) marca el ritme al davant i el Martox xupa roda a tope. Els envolta la boira, però no fa massa fred. De moment de pluja ni rastre. A Penyes Altes la vista sobre un Cadí amb temps molt dubtós no fa presagiar res de bó, però endavant!

Fan una bona baixada fins al Serrat de les Esposes (9h45′ allà), el temps és molt ajustat pel Sub15 i aquí el Martox ja no para: tant bon punt arriba al refugi comença a apurar el falso llano fins a l’inici de la primera rampa matadora. El Farreti para, marca, parla amb les guardes, compra un parell de colas i l’atrapa a dalt la pista. Quina pota i quin gran company!

Baixant de Penyes Altes, sense pluja encara!

Apuren corrents tota la pista menys el parell de paelles ganses a on aprofiten per fer caure una cola i un entrepanet de pernil salat. Frueixen al trote del fantàstic tram de corriol just abans del refugi dels Cortals d’Ingla, que resulta que està tancat. Millor! Així segur que no paren. (10h35′)

Cavalls en estat pur!

La llarga cavalcada Vimboca-La Muga passa força ràpid, malgrat que la boira i el vent son freds i el Martox ja ha perdut pota. El Dr. Farreti, com a bon pacer, se n’adona i li recomana (obliga ¿?) a prendre una recepta que s’ha inventat allà mateix, un còctel recuperador per afrontar el llarg baixa-puja fins a Prat d’Aguiló: Ibu+Coke+CopDeFouet+Barreta300kcal… Uaaaaaaaaass! De mort, si el nanu no ho treu tot de cop!

Al cap de 20’ sembla que el Martox ja ho ha processat tot, i poc més tard pugen com a motos les dures pendents d’herba abans del Prat d’Aguiló (12h50′), esprint pels prats abans del refugi i el Martox no para, tira amunt, seguit, deixant al Farreti que marqui tot fent la xerrada amb el guarda tant tranquil.lament: no hi ha com tenir pota, va parir!

El Farreti al trote liderant la travessa del Cadí

El Martox puja a Gossolans a bon ritme però, per si de cas, té guardat el darrer recurs: un gel “Red Tonic”, segurament el màxim que es comercialitza sense recepta, un pilotarro de Kilo-calories comprimides en un tubet que et deixa guenyo!. El nanu es fot el xute just abans del coll i ataca amb soltura tot els falsos llanos del Cadí (en aquest punt segurament ja el podem declarar oficialment politoxicòman).

Just creuant el Cadí comença una forta pluja, els embolcalla una densa boira i fa vent, però no es sent cap tro, o sigui que gaaaasss! i avall fins a l’Estasen.

Darrer esforç! I ja són un altre cop a l’Estasen. PAM!

Baixada a mort fins el Collell i deprés per la pista a trote fort sense perdonar res, sota un fort diluvi que no els atura pas. Finalment, entren a Estasen encesos després de 14 hores i 53 minuts de travessa: objectiu complert! Un altre cop el Martox demostra que no està del tot fi en les seves previsions: els càlculs eren per 14h59′ i se li han anat 6 minutets… El va pariiiir!!

Que n’aprenguin!!!

Click here to view the embedded video.

Alguns petits detalls s’alineaven en contra però no els van fer arronsar. El Manolito tant sols feia dos dies que havia tornat recent casat del Caribe, anava encara amb la polsereta que li havia donat accés a desenes de Cocolocos, el jetlag l’estava matant i en el darrer mes no havia corregut res, ummm, preparació Koala interessant.

La idea que tenien era fer al voltant de 17 hores i practicar el veure i l’alimentació regular per conservar la pota moltes hores. També calia fer anar els pals, provar la nova motxilla, tastar el revolucionari sistema d’alimentació basat en mini-entrepanets i gastar desenes de sobres de Recuperation. Massa cosa nova per a uns Koales ? Que ens ho expliquin ells.

Sortida del Rebost a les 4 del matí sense dormir ni una hora, com es ronca a la muntanya ! Als 10’ de pujada ja és evident que fot una xafogor i una calda de nassos, caldrà vigilar molt amb l’aigua, nit clara amb una magnífica sortida de sol des de la Tossa d’Alp.

Des de la Tossa comencem a córrer, tot espantant isards. Anem a bon ritme, a Penyes Altes ja apreta la gana i en els prats del Moixeró cau sobre la marxa el nostre primer mini-entrepanet de pa super-sucat amb tomaquet, oli a tope i pernil salat. Es col•loca de nassos. Baixada tiesa per el tram de la Salomon Cavalls del Vent, arribats a la pista apurem falso llano, i fins al Serrat a on ens fotem la primera Coke, aquí ens atrapa el Xavi que intenta un sub14 i ha sortit del Rebost una hora més tard. Maquina !

Anem ja justos d’aigua (ens hem fotut quasi 2 litres ja !). Apurem corrents quasi tota l’asfalt en falso llano, uff quina moral, no ho haviem fet mai, el solet comença a apretar. Una altre Coke als Cortals, omplim aigua a tope i cap a Vimboca, a on el Manolito reclama revenja dels seu pajarón monumental a la cursa Salomon el passat Octubre. Avui Vimboca fa riure, però ja no tant La Muga a on arribem justets, la xafogor és intensa.

Segon entrepanet i semi-pajoron del Martox, mitja horeta per anar recuperant i millor ja, correm avall cap a Prat d’Aguiló amb molta calor la part final que torna a xafar força al Martox. Ai, ai. Marquem ràpid, Coke i cap a la font a omplir dos litres més d’aigua, estem bevent com animals.

El Manlito es posa a marcar pas i permet superar al Martox Gosolans mig decentment. A partir d’aquí els parcials ja son més cars, o sigui que correm pràcticament tot fins a Estasen, menys els maleïts falsos llanos de la pista final, com pica. Pujada al refu, Coke (anem ja amb les pupiles ultradilatades i res de son), fem dos mini-entrepanets i tot seguit encarem la temuda baixada a Gresolet que… sorprenentment ens la trobem en perfecte estat, quasi seca ! Aprofitem el regal i baixem molt ràpid, just al final comença a ploure, salvats ! Tempesta de pluja i calamarsa que ens impedeix córrer el tram final fins Gresolet. Malgrat això fem un molt bon parcial.

Marquem i sense parar pràcticament encarem el coll de la Bauma sota la pluja, els peus del Manel que fins ara han anat aguantant, aquí comencen a fer figa, la pluja no hi ajuda gens. Para la pluja i iniciem la baixada a Can Cerdanyola, aquest és sens dubte el tram més agradable de córrer, corriol llarg, perfecte, gens tècnic, genial !

Pujada a Sant Jordi que ja costa, sempre es fa llarga, però avui molt llarga, mare meva ! Els peus del Manel tenen una pinta xunga de veritat, fa estona que ha entrat en mode via-crucis. Al Sant Jordi fem caure un Aquarius per variar i tirem avall encara a bon ritme, Coll d’Escriu cau sorprenentment ràpid i recuperem quasi 15’ en aquest curt tram des de Sant Jordi. Ara a la pista a Gréixer el Manel ja no pot córrer amb forta pendent, posa voluntat, ho prova i s’hi deixa la pell. Quin Koala ! Quan la pendent afluixa podem trotar decentment fins a la carretera. El Manel reclama el Sub18, que encara el tenim a ma. Quina voluntat el nanu.

En el dur tram final al Rebost perdem tota oportunitat, anem lents, no podem trotar als corriols plans i a la pista i fem una mica de pena asseguts a la tanca de la carretera, apurant existències de gels i amb molt poques ganes de tornar a obrir el frontal. Darrer tram agònic en la foscor i trobada amb la gent de la Nuria-Berga, que amablement ens adverteixen que anem equivocats, que anem al revés ! Noooor, anem bé i volem acabar ja, gràcies ! Finalment 18:26 i molt satisfets per haver sigut constants amb veure, menjar i arribar amb les potes molt decents.

Els Koala’s Team es varen trovar a primera hora a Manresa. Faltava en Farreti, el salvatge de les muntanes, que estava apurant les vacances. En Màrtox complia amb els seus rituals i apareixia somrient i amb el pap fins les vores d’espaguetis. El Koala els duia a punt i el Manolito venia en boles. Compradeta de pizzetes i crosantets farcits i cap amunt!

Imatge bucòlica preultratrail amb l’Albertus fent dentetes

Camí de Bagà varen voler parar en una benzinera. Va ser impossible perquè estava tan atapeïda que era impossible prendre un sol cafè. Varen  fer gala dels seus recursos i van parar a un berenador en una obaga a esmorzar. Sort que les litrones estaven fredes i els varen permetre poder entrar en calor ràpidament

En Manolito ha après molt ràpidament els encants dels ultratrails

Una vegada a Bagà van saludar a alguns dels cracks d’aquest esport d’esperit com el Sergi 30 i en Xesc Teres. Allà es trobaran amb els Bichovoladores amb qui passarien una nit molt llarga… Recollida de pitralls amb la sorpresa que el Koaleta té el 12. Això és que torna a ser dels favorits a la victòria. Això no l’espanta i es prepara per a fer una bona cursa. Abans d’anar a la sortida, passen pel Bar Avenida a saludar a l’Uvidiu. Els diu que obra les 6h del matí i no descarten anar a fer el darrer gintònic allà.

Els nanos pletòrics i amb ganes de donar-ho tot a Bagà

A la línia de sortida molts coneguts els varen reconèixer. No saben si per les seves marques, les seves gestes, la seva ultra gràcia o simplement és que havien coincidit en algun bar o discoteca la nit abans… Tots anaven de vermell i en Màrtox portaria a roda al Koala i al Manolito. A l”Albertus li van deixar anar la cadena perquè corrés fins on li donessin les forces.

L’Albertus deia que els seus mugrons estaven durets com els del Rubens

La sortida va ser ràpida i en poca estona Bagà quedava ben enfonsat. La pujada era considerable però els desnivells assolits durant la temporada (passada o aquesta?) feien veure els camins més planers. Molt patiment acumulat duen algunes potes. Puja que pujaràs arribaren al Rebost. Avituallament ràpid però en Manolito es va despistar i no va poder menjar. On li podia entrar sorra a les sabates?

El Koala tenia ganes de jugar i trencar motor però per sort no va poder

A la pujada cap a Niu d’Àliga els temps previstos es varen anar recuperant. El ritme en general va afluixar i malgrat anar a la cua del grup, semblava que l’exel de 18h del Màrtox podia ser viable. L’entrenament previ la setmana anterior els va deixar clar que apretar a la primera pujada implicava pagar-ho més endavant.

Darrer tram cap al Niu. Diuen que aquí ja has fet 1/3 del desnivell…

Amb Penyes altes a l’horitzó en Màrtox va avisar que tindria problemes al tibial. Ja feia dies que avisava però aquesta vegada estava clar que enduriria la cursa d’allò més. A un ritme més viu del que tocaria, varen perdre alçada i enfilaven cap al refugi del Serrat de les Esposes. L’aproximació va ser per un lloc que ni en Màrtox coneixia. Semblava una petita variant del camí original que acabava amb pista trotadora on en Màrtox anava tant coix que semblava que emulés a Xiquito de la Calçada!

No perden el bon humor ni a les baixades més silvestres

Arribats aquest punt (5h30m), ja anaven fent la goma amb els Bicovoladores i la gana i la falta d’aliment els començava a preocupar. Esperaven que al pròxim refugi hi hagués alguna cosa sòlida perquè ja feia massa hores que anaven sense combustible! Als Cortals d’Ingla van tenir la bona notícia que l’Albertus estava fent una cursa molt sòlida. Els companys Marc, Sílvia i Massa els varen anima de valent al crit de visca els Koales!

Manolito compra’t unes botes fins al genoll a veure si no t’entra res

En Màrtox va ingerir un ibuprofè però va avisar. A vegades l’ha pres a traició i llavors no hi ha déu que el segueixi. Pujant el coll de Vimboca uns corredors varen reconèixer a l’equip i els van saludar. Arribant al coll, en Màrtox digué : “M’està entrant” i va passar als corredors literalment per sobre. En Manolito patia i allà va començar el seu calvari. Primer es va intentar alimentar (això és alimentar-se?) amb un gel coup de fouet, una barreta gegant i un ibuprofè, però el mal i la pàjara ja el rondaven feia estona…

Koala happy i Manolito intentant aturar la tempesta que li queia al damunt

Varen continuar amb el Koala marcant un ritmet interessant. Semblava que tot anava bé però es varen sentir uns sorolls molt estranys. Era en Manolito que no estava fent precisament una escala per escalfar la gola. Va fotre una vomitadeta i es va quedar tranquil. En Màrtox i el Koala li varen donar aigua i varen començar a patir per l’èxit de l’empresa. Només duien 7h. Feia una calor considerable i en Manolito anava a davant amb el paravent ben cordat. Estava clar que no anava fi… Als 10 minuts, patapam! Vomitada de rècord per quedar-se sec i sense res a la panxa. Els companys mai havien vist res semblant però no varen gosar fer-li fotos malgrat ell els ho va recriminar després…

Anava ko però va donar una lliçó de com s’arriba al límit sense passar-lo

Faltava només un refugi per a què pogueren menjar i prendre les cerveses i el vi de la bóta del Koala. Hi ha bones i sanes costums que no es poden perdre mai, com un bon suc de civada quan es va cascat. Varen poder arribar al refugi del Prat d’Aguiló sense frontal, tot i córrer una estona sota la lluna més grossa i bonica que hi pugui haver. A més, cantaven a Sabina a tot drap i gastant més energia de la que calia. Van caure Cuando era más joven, Pacto entre caballeros i Amor se llama el juego, entre d’altres. L’arribada va ser especial perquè ja havien arribat a la meitat dels kilòmetres i calia menjar i beure com déu mana!

Els quatre cantants després del gran tribut al mestre Sabina

Al refugi varen menjar i beure com animals. El Koala va comptar 5 entrepans. Estava famèlic però va començar a agafar fred i es va haver de canviar de roba i quedar-se en pilotes davant de tothom. Per sort, a més de la bóta havia posat una mica de roba llarga i eixuta. En Màrtox patia per si se li arquejava l’esquena però ho va resoldre amb solvència. En Manolito i els Bichovoladores varen ser més putes i es van aixoplugar al refugi per canviar-se.

Només tanquem els ulls per fer una bona abraçada i una bona cervesa

La resta semblava que havia de ser bufar i fer ampolles però res més lluny de la realitat… La pujada i la cresta varen ser dures pel fred i la baixada cap al refugi de Lluís Estasen molt ràpida. En Màrtox es va avançar i deia que ja l’atraparien. Però com tirava el malparit tot i estar lesionat… La pista del peu del Pedraforca se’ls va fer llarga i els temps començaven a esfumar-se. A les 23.05h, hora prevista per l’arribada al refugi d’Estasen, varen rebre la trucada de l’Alba que els recordava que anaven tard! La bona nova va ser que havien agafat a en Kilian Jornet a Berga fent autoestop amb la maleta dels USA després de la seva darrera animalada. Kilian agafa un taxi home!!! (amb tot el carinyu )

Trobar algú que et dóna suport sempre és una motivació extra

La baixada cap a Gresolet la varen fer tranquils perquè l’excel ja l’havien llençat. Relliscava com aquells terres de bar on han caigut molts litres de cervesa. Poc a poc i amb alguna caiguda van anar fent camí. Tots varen tastar la fredor del terra en la immensitat de la nit. La imatge era dantesca: cinc individus rondinant i de tant en tant rodolant!

Avituallament ràpid i a enfilar cap a Sant Jordi. Les forces els anaven justetes però calia un esforç final. La pujada es va fer llarga i per moments penosa. Es varen creuar amb alguns cadàvers que anaven molt justets. Fins i tot el César, dels Bichovoladores, va estar a punt de treure la manteta tapamorts…

El Koala sembla que mai en tingui prou perquè cada vegada pateix més

Aquest darrer avituallament el varen fer a dins del refugi i vora la llar de foc. Calia estar arrecerats perquè feia fred i vent i tots anaven ben destrempats. Un dels cadàvers que havien passat instants abans, va entrar vegetal al refugi i el varen estirar en un banc. Per la pinta que duia, el nanu encara deu ser allà dormint, pobre tio!

Tan sols quedava baixar xino-xano fins a Bagà. Tot pista i asfalt però no estava en les millors condicions. La pista era costeruda i l’asfalt ja sabem com és a aquelles alçades. Però ara ja sí que ho tenien! Després de 19h38h tornaven a entrar a Bagà. Ara, però, el poble estava fantasmagòric i feia un fred que pelava. Varen recollir les bosses i es varen estranyar novament que no hi hagués menjar…

Excepte en Màrtox i el Koala la resta debutaven i ho van fer amb nota!

La resta va ser l’hòstia. Primer, l’espectacle dels peus del Manolito: butllofa sensacional i ungla trencada (va caure el troç) després d’un cop de peu a una pedra, i llavors  Litrones de celebració al vestidor i esmorzar amb l‘Uvidiu. Les volls de l’Albertus i els gintònics que duia el Koala per celebrar el seu aniversari han quedat per a la propera gresqueta de l’equip.

L’única nota negativa de la sortideta va ser la lesió al tibial de’n Màrtox. Segueix adolorit i és dubte per la marató de Sant llorenç.

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Ens veiem el dia 18 d’octubre a Viladordis per fer la Barraques de Vinya!

]]> http://www.koalasteam.com/2009/10/11/cursa-cavalls-de-vent/feed/ 6 http://www.koalasteam.com/2009/10/06/avanc-de-cavalls/ http://www.koalasteam.com/2009/10/06/avanc-de-cavalls/#comments Tue, 06 Oct 2009 19:51:08 +0000 koalasteam http://koalasteam.com/?p=647 Començarem destacant les coses bones de l’ultafons: companyonia, bon ambient, música a capela i patiment a dojo. No trobeu fantàstiques les hores d’esgotament i pàjara? Segurament l’addicció a aquest esport és la manera amb què se superen els mals moments, patint i patint.

Koala’s Team i Bichovoladores. Només faltava en Farreti

Els Koala’s Team no som ploramiques ni de queixar-nos a les curses, però l’alimentació de Cavalls en cursa ens va semblar mal gestionada. Va faltar un avituallament sòlid abans del sopar i s’haurien agraït alguns entrepans a l’arribada. Els que som lentets valorem molt no passar gana a la muntanya! A més, la falta d’aliment resta pota… tot i que reconeixem que sortir a les 11 hores ens va permetre esmorzar amb cervesa

La cursa pintava bé abans de les pàjaras i els pinxasitus…

L’expedició del koala’s Tem l’encapçalava l’Albertus, amb el bessó en dubtoses condicions i mitjonets de nenassa i talla s de bessó . La resta de l’equip anava a fer una volta i a recolzar al Manolito, que debutava en cursa llarga perquè la UAB-Montserrat no compta. Cal destacar també els membres de l’equip clònic dels Bichovoladores que també debutaven i van completar un ultra sense massa fisures.

Els nanos desorientats i amb ganes de prendre cervesa

De la resta destacar les dues vomitades del Manolito quan portàvem 7 hores (la segona amb un raig sensacional digne dels que prenen mitja dotzena de gintònics) que anava de politoxicòman: coup de fouet, barretes i ibuprofè…

Les drogues van fer petar la panxa del Manolito

Felicitem a l’organització perquè ens va portar una bossa mitja cursa. Allà hi duiem la bóta de vi i algunes cerveses per fer pujar la moral de tropa!

El Koala assedegat es converteix en una bèstia salvatge

Una vegada a Bagà tot varen ser somriures. La feina estava feta però abans d’anar a dormir hi va haver cerveses al vestuari i algunes al Bar Avenida. Records al mega crack de l’Uvidiu!!!

Visca els ultres, els koala’s i la mare que els va parir!!!

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Aviat farem la crònica completa i la que us devem de la UAB-Montserrat. Disculpeu als nanos que van una mica atrafegats darrerament. I com diu el mestre Sabina: “Ya vendrán tiempos peores”.
Que n’aprenguin !!*!!

]]> http://www.koalasteam.com/2009/10/06/avanc-de-cavalls/feed/ 4 http://www.koalasteam.com/2009/05/01/cavalls-del-vent-2009/ http://www.koalasteam.com/2009/05/01/cavalls-del-vent-2009/#comments Fri, 01 May 2009 09:58:37 +0000 albertus http://koalasteam.wordpress.com/?p=50 Enguany, per no faltar a la tradició, tornarem a fer els Cavalls del Vent.

Yuuuuuuuuhuuuuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El Farreti, el Koala i el Martorell no saben molt bé si els faran o no, ni quan, ja que tenen els objectius una mica apretats i ni ells acaben de saber molt bé on s’han fotut. Especialment el Koala i el Marto (sobre tot el Koala), que no volen ser conscients de la que els caurà a sobre a Andorra (105 kms, 18000 metrets acumulats, alta muntanya de la bona, 90% per sobre de 2000 metres…). El Farreti potser s’animarà sobre la marxa per fer-los en plan passeig, tot i que les seves preferències passen per competir com un animal cada cap de setmana en curses de les d’anar amb la patata a punt d’estallar. El nanu…

En quant al Manolet i el Coromina, sembla ser que encara estan una mica tovets i esperaran a properes temporades per cardar-se els gairebé 100 quilòmetres d’una travessa d’aquesta mena. Evidentment, no tenen ni punyetera idea de que en una maleïda mitja marató d’asfalt es pateix infinitament més que en una meravellosa travessa pirenaica com aquesta. Pobrets. Ja se n’adonaran.

Així que el que segur que pujarà cap al Cadí i els tornarà a fer serà l’albertus, casualment l’amo de les mans que escriuen aquestes línies. L’hem volgut entrevistar sobre la seva actitud, intencions i desitjos envers aquesta prova, una de les seves preferides:

Koala’s: Bé, albertus, maco, després de fer el lerdaco als Matxos, on et vas retirar com una nena, i al CBXR, on també et vas retirar com una nenaza de la hòstia, ens diuen que l’objectiu que et queda són els Cavalls del Vent…
Albertus: Home, no fotis, que tampoc s’ha d’exagerar… Als Matxos estava mu malito de lo mío, i la setmana passada després dels 100 i pico quilòmetres de dissabte tenia els peus destroçats de butllofes…
Koala’s: Sí, sí, no pateixis, que ja sabem de les teves excuses baratetes de sempre.
Albertus: … Ein??
Koala’s: El cas és que tornaràs a fer els Cavalls.
Albertus: Sí, i tant!!! És una de les travesses que més m’agraden del país. La bellesa dels paratges, la solitud del corr…
Koala’s: Vinga vaaaa! Però com et tires el moco, no?? Com que “és una de les travesses”? Si només has fet aquesta!
Albertus: Bueno, sí, mmm… Pero es que me gusta un mogollón hostias!!!
Koala’s: Et poses nerviosete i ja canvies al castellà, oi? Mare de déu!
Albertus: Al final vamos a tener un poblemilla…
Koala’s: Vinga, va, no ens posem nerviosos. La cosa és que hi tornes. Però, la pregunta és: havent fallat en dos dels objectius de la temporada, no et sembla una mica de cagadet tornar a fer Cavalls i no probar cap de les altres travesses dures i bones que tenim arreu? Si no vas al Mont Blanc, que també t’has rajat (cobaaarrdeee!!), què tal animar-se a Andorra? Tampoc penses en estrenar-te en Carros de Foc? Et passaràs tota la vida fent Cavalls que és la que et coneixes??
Albertus: Home, no siguis així tampoc! Mira que t’estàs passant una mica… Però, bé, sí, suposo que tens raó. No em sento prou fort ni experimentat com per anar a fer una salvatjada com l’Ultra d’Andorra. Carros m’agradaria de probar-los, però necessito algú que em faci de guia la primera vegada…
Koala’s: Vaja, en definitiva ets un cagadet i et dedicaràs a fer el més fàcil.
Albertus: Buenu, mirat així…
Koala’s: Al menys intentaràs fer un bon temps als del Vent, sí?
Albertus: Espero estar en unes 14-15 hores si tot va bé. Sortiré de Rebost a veure si em va millor que sortint de Gresolet.
Koala’s: Doncs que tinguis sort! Perquè la pàjara que t’agafarà baixant del Niu de nit serà cualquier cosa, majo!!
Albertus: Collons! Sou una mica cabrons, vosaltres…

L’entrevista ha acabat a altes hores de la matinada amb una bona col.lecció de cerveses sobre la taula, al més pur estil Koala’s Team, i, en definitiva, ha deixat palesa la intenció de l’albertus de no complicar-se gaire la vida i dedicar-se a gaudir la resta de la temporada. A Cavalls sortirà amb la intenció de fer el seu millor temps, i que Déu l’ajudi! Si no li surt bé la jugada de començar al Rebost i passar la part a més alçada de la travessa durant les primeres hores de marxa, l’hauran de recollir amb pinces, al pobre noi.

Malgrat tot, el Koala’s Team està amb ell i manté una remota esperança que ho aconsegueixi. Al temps, seguirà pressionant perquè es deixi de comoditats i s’animi a participar en altres probes del calendari que encara no ha fet. Ho aconseguirem!