Koala's Team

Ja ho déiem fa una estona: amb el Koala tot és possible! Tal qual. Ha jagut, ha dormit una horeta tapat com si estés al Tibet, ha despertat sol i sense alarmes, s’ha llevat amb la cara i l’esperit renovat i… què ha fet acte seguit?? Doncs és clar! Posar-se a endrapar com l’animalò golafre que està fet! No podia ser de cap altra manera.

Finalment la diana tocarà demà a les 5:00. Toca descansar bé i aprofitar totes les hores de son possibles. Es farà una mica més tard arribant a Salt, però l’hora extra de descans segur que marca la diferència.

Molt bé nanus!!! Descanseu bé i fins demà al matí. Toca fer-se forts i tirar endavant com els valents que sou. L’etapa clau de l’aventura està a punt de començar: a Salt ho tindreu gairebé al sac i ben lligat! Endaaavaaaaaaant!!!

Koala revifat, endrapant com només ell ho sap fer. Farreti, amb aquest somriuret sembleu parelleta, collons!

No ens volem despedir per la nit sense donar les gràcies a tots els que ens esteu donant suport i pensant en els nanus, i enviant-nos en molts casos missatges d’ànim i suport per vies diverses. GRÀCIES, SOU TOTS UNS CRACKS!!!

No podem marxar sense posar-vos un recull dels missatges que ens han deixat els amics de corredors.cat:

• Sergi Cots: “Vinga Koala i Farreti!!!!! Sou uns craks nanus, a descansar i demà a tornar-hi, que podeu amb això i molt més….”
• Isma: “Caguntot Koala i Farreti!!!!!!!! Sou uns punyeterus cracs!!!! Ànims!!!!! Aupa!!!! Ara us deu semblar que esteu a les últimes (segurament ho esteu) però demà serà un altre dia i en una nit podeu recuperar bastant i pasar a estar a les penúltimes!!!! Au va nanuuuuuusssssssssss!!!!!!”
• Jordi del Papiol: “Vinga KOALES aixo s’arregla amb una VOLL per asmorçar”
• Pau: “Ànim koales! La idea del gintònic al bar koala sembla bona cura per molts mals. Vinga! Endavant”
• Gàltix: “no us conec de res però el reptes és brutal !!  ÀNIMS DES D’OLOT!!”
• Bodi: “Casunseuna, aupa koala’s, sou collunuts, primera etapa de tastet abans de començar el repte. Tots sabem que l’albertus ens aixeca la camisa, i hores d’ara al bar koala no hi cap una agulla, volls a dojo, els tangues ja els porteu al cap, música per queixar-se els veins, en fi que ja sembla que traspassin l’any. Aupa, la hostia, me cagun diez, hay va la hostia . . . .  AMUUUUUUNT!!!!, no hi ha ningú ni res que us pugui parar!!! Salut”
• Pedro: “Nois, a dormir que demá teniu molta feina a fer. Koala espero que et recuperis bé, i ves fent xino-xano. Vinga, que ya teniu la part amb mes desnivell feta. Animmmmmmmmmmmmmmmmsssssssssssssss”

Bona nit a tots, mañana mááááááás!!!

Sí senyores i senyors! Ja els tenim una mica més a prop de l’arribada de la primera etapa, yuupii!!! Malgrat les dificultats tècniques, d’orientació i físiques (un bon grapat de quilòmetres d’asfalt i paviment els tenen les potes tirant a rebentades…) segueixen avançant amb pas ferm i la moral intacta.

La paradeta per jalar, a Sant Quirze de Besora, els recarregarà les piles i els durà disparats cap a Manlleu. Uns bons bocates i unes quantes Volls no poden fallar pas! (Bé, i alguns ibuprofenos, és clar )
Les cares de fatiga i rebentament, però, no ens les poden pas negar:

Amb aquests “jetos” i tot, ni ells ni nosaltres dubtem pas de l’èxit de l’aventura. Vinga Koales, endavant que això ja gairebé ho teniuuuu!!! Al menys per avui…

Teniu algunes fotillos més a l’àlbum de picasa, i comentaris del twitter, i seguirem informant tant bé com podrem a la pàgina del Ter Live. Visiteu també els amics del Diari de Girona!

Ànims Koala i Farreti, endavant!!!

Falten pocs dies perquè els dos membres més feliços, despistats i arrauxats del Koala’s Team emprenguin la darrera i, possiblement, més acollonant aventura de l’any. Amb la UAB-Montserrat no en van tenir prou amb perdre’s. Amb l’UT Andorra, els Picos de Europa, el Congost, els Cavalls del Vent, la Porta del Cel… no en van tenir prou de patiment. Pujant a Montserrat de nit amb patins no es van sentir del tot extraterrestres. A l’Epic Run en calçotets no han passat prou fred… Així que se’n van a ser els primers en córrer la Ruta del Ter de dalt a baix, en tres etapes, en autosuficiència, sense tracks, sense mapes, sense por, sense seny.

Del 29 al 31 de desembre el Koala i en Farreti aniran a l’aventura. La sortida serà des del refugi d’Ulldeter a les 00.00 de dimarts 29 de desembre i acabarà el 31 de desembre, dia de Sant Koala

Seran tres etapes amb els següents quilometratges aproximats (perquè no inclouen les pèrdues…):

• Ulldeter-Manlleu: 96km
• Manlleu-Salt: 73km
• Salt-L’Estartit: 56km

La Ruta del Ter ressegueix aquest riuet des d’Ulldeter, a 2236 metres d’altitud i en ple Pirineu, fins a la seva desembocadura, a l’Estartit. Uns 240 quilòmetres de valls fondes, creuaments imprevistos de les aigües, meandres interminables, pantans encantats, i un fred que serà dels de córrer amb la manteta i l’estufa a l’espatlla! Bona part del recorregut serà gebrat i sota zero, però res arrugarà les seves cigales!

Si sumeu els quilòmetres de baix no suten els números: 116 + 150…

El repte es podrà seguir en directe a través de la web de l’equip. Hem creat una pàgina expressament per seguir-los: Ultra Trail Ruta del Ter Live! . Allà hi trobareu tots els elements  necessaris per viure l’aventura des de dins, per seguir als dos inconscients durant el seu recorregut cap a les càlides i tranquil·les aigües de la Costa Brava.

Per poder seguir-los, en aquesta pàgina trobareu:

• Twitter, on podreu comptar les cerveses que prenen, glaçar-vos amb les temperatures que els glaçaran i saber quan emulen a la figura més màgica del pessebre!
• Vídeos que penjaran al final de cada jornada.
• Fotos en directe i galeria amb les millors del dia al final de cada jornada.
• Mapa de situació amb barretines. Qui vulgui afegir-se a la festa podrà consultar l’itinerari, que s’actulitzarà en temps gairebé real amb la localització dels valents.

A més, comptarem amb el suport virtual i en directe de diversos mitjans i institucions que s’han sumat a l’aventura, i als quals estem profundament agraïts: el Patronat Alba-Ter, responsables de la ruta; el diaridegirona.cat; i manresainfo.

Val a dir que els cracks de diaridegirona.cat ens faran una entrevista-xat al final de l’aventura, així que no us quedeu cap dubte!!!

Si voleu parlar amb els nanos durant la ruta podeu enviar un email a l’equip, i ells us posaran en contacte amb els dos taradets: info@koalasteam.com

Clar que no. El Koala’s Team som tots aquells que hi volem formar part. Ens uneixen unes quantes passions, una mica de golfisme (de fer el golfu, no de jugar al golf), moltes ganes de passar-ho bé, molta irreverència per certes convencions i certes normes i certes tradicions, molt de respecte per unes altres, molta admiració cap als nostres amics, mentors, models, companys. En el fons, si et sents Koala, doncs ja ets un Koala! No ens calen gaires més formalitats. No cal que vagis a Montjuic a córrer en calçotets, si no vols. Ho pots fer a Montserrat!!

El Koala’s Team no és un equip expansionista, no és un equip amb aspiracions serioses esportives (ni amb aspiracions serioses en general), no és un equip amb normes, ni amb fites fixes, ni amb massa social, ni amb lligams, ni amb objectius pre-definits ni clars ni ambiciossos. El Koala’s Team no és un equip amb normatives, ni amb fitxes, ni amb atletes, ni amb campionats, no és un equip de gent seriosa que contrau obligacions i compromissos. El Koala’s Team, de fet, en realitat, NO és un equip!!!

Clar que no. El Koala’s Team som tots aquells que hi volem formar part. Ens uneixen unes quantes passions, una mica de golfisme (de fer el golfu, no de jugar al golf), moltes ganes de passar-ho bé, molta irreverència per certes convencions i certes normes i certes tradicions, molt de respecte per unes altres, molta admiració cap als nostres amics, mentors, models, companys. En el fons, si et sents Koala, doncs ja ets un Koala! No ens calen gaires més formalitats. No cal que vagis a Montjuic a córrer en calçotets, si no vols… Ho pots fer a Montserrat!!

Aquestes darreres setmanes, un parell d’amics, companys, zumbadets com nosaltres, se n’han acabat d’adonar que, en el fons, no podien pas seguir negant que el seu esperit és 100×100 Koala. Ho notaven. Ho sentien. Ho desitjaven. Tenien un neguit estrany que finalment ha pres forma (o l’ha perduda…) i ja els tenim aquí!!! Són els nous Koales del Koala’s Team!

El Sergi i el Carletes havent acabat la Mm09… Vaja cara de pàjarus nens!!!

El Carles Salvador, Carletes Martorell pels amics, és un paio formal i familiar, bona persona, xerraire, una mica brètol, una mica emocionat, una mica fantasiòs, una mica golfillo quan toca, una mica despistat quan convé, una mica rebentat quan toca córrer més del compte. Té, malgrat tot aquest grapat d’innegables i acollonants virtuts, un punt feble: les pedres. Sembla ser que des de ben petit va mostrar una perturbadora i insistent predilecció per les pedres i pedrots, especialment pels pedruscassos gegantins que es puguéssin escalar, als que es pugués encaramar, sota els que es pugués refugiar, que els pugués travessar, grimpar, pujar, baixar, trepitjar, patejar, grapejar, pedrots durs, rodadors, traïdors de vegades, destrosadors al cap d’unes hores. Per a ell, sempre encisadors. Darrerament se senten veus que li volen posar un llitet al monestir de Montserrat, perquè s’hi pugui quedar a dormir i netegi una mica millor aquells camins i corriols i barrancs, que els tenen però que muuuu malamenteee!!

El Sergi Cots, encara li hem de cercar un mot koalil adient al nanu, és un paio feliç, rialler, emocionat de la vida, apassionat de les seves coses. Un senyoret parlanchín i somrient que t’alegra el dia només de veure’l. Està també una mica tarat, pobret nostre. Però, és clar que ho està!, perquè si no mai de la vida hagués acabat amb aquesta colla. I és que per aquí es conseidera que estar “una mica tarat” no ha de ser necessàriament un defecte, tinguem-ho ben present. Fa poquet que corre per aquestes muntanyes nostres, i diuen les males llengües que encara està netejant cos i ment d’una vida “anterior” un xic massa golfa per a mantenir-la per més temps. No et dirà que no a un bon entreno, a una bona bretolada, a un bon esmorzar, a fer el ganso amb els col.legues. No et dirà que no a sumar-se a la comitiva del Koala’s Team per a l’edició 2010 del Trail del Montblanc, en la seva segona temporada en això de córrer i trescar. Els koales diuen “que n’aprenguin!”, l’abuelo “con dos cojones!”, i tots sabem perfectament de què collons estem parlant.

Benvinguts, Koales!!

I, sobre tot, que n’aprenguin sempre!!!

Sovint patinem. No precisament perquè llisquem sobre rodes, sinó perquè alguna cosa dins nostre es bloqueja, es satura i deixa de fer la seva funció correctament. Això passa sovint als del Koala’s Team. Sobretot al parell de llunàtics que mai en tenen prou, el Koala i el Farreti. Tan sols cal recordar els inicis d’aquest tàndem temerari. Es van conèixer treballant en un congelador gegant, a 20º sota zero. Si allà fonien el gel amb la seva rauxa, quina bestiesa escaparà del seu abast?

Feia temps que donaven voltes a què fer a Montserrat. Té moltes possibilitats per fer-hi cosetes. Hi havia sobre tot dos projectes que els engrescaven: l’ascens en patins per la carretera, i la pujada en xanques per la drecera dels 3/4 (el Farreti vol amb xanques de 1.5 metres però el Koala diu que “ni hablar”). Amb un parell de mails n’hi va haver prou per tirar endevant el projecte dels patins. Aprofitant la tirada que té la cronoescalada a la mateixa muntanya dels amics de corredors.cat, han aprofitat per fer-la per la carretera i en patins.

Farreti preparat quan ja quèia el solet (Galeria completa)

Després de treballar, i contrarellotge, han anat cap a Monistrol. Tan sols una parada per agafar uns sucs de civada Monistrol estava fins els ous de cotxes i ha tocat aparcar al pavelló. El vent era considerable i es notava que els tocaria patir de valent. Sortida sense dubtes i amb energia, però pesava la inactivitat d’una dècada sense patinar… Les primeres rampes i paelles han fet mal. Les parades han estat constants i veien com la llum s’esmunyia amb rapidesa. Merda! La cronoescalada seria de nit. Més mambo

Trams molt durs i amb vent en contra que feia impossible patinar. Els ronyons patien de valent pels cops de cadera que servien per guanyar desnivell i per les llaunes de cervesa que es clavaven. Quin patiment. Els kilòmetres passaven poc a poc i els cotxes no feien ambient. En lloc de pitar i cridar al passar, frenaven com si no saberen ben bé què veien. El tram final i les últimes rampes han costat però ja s’olorava l’objectiu!

Llàstima que els cotxes no participessin de la festassa que duien

A l’alçada del peatge (60 minuts) han demanat una foto als guardes o cobradors. Els l’han negat. Eiiiii, que aquests nanos són bona canalla! Només faltava travessar l’aparcament i baixar fins el cremallera per guanyar uns metres, la font de l’Abat Oliva i la plaça!!! Uns turistes italians al·lucinats amb l’espectacle, els han fet unes fotos de rigor davant els cavallers amb l’escut a la porta del Monestir. Només calia posar el ciri i l’objectiu estaria assolit!

Quina festa amb les espelmes. Encara amb patins han fet el brètol per allà, entre la solitud de la meditació i el foc de les espelmes. La bretolada arribava al seu final, però encara calia baixar. Darrera parada i patins a la motxilla com han pogut, i cames ajudeu-me! Baixada per la pista de l’aigua on han vist l’enllaç del que serà la UAB-Montserrat Reloaded…

Com que en Màrtox té ganes de córrer una bona pujada en asfalt, hem pensat que el Koala’s Team organitzarà la primera pujada pirata en cursa per la carretera de Monistrol a Montserrat. Esperem que no falleu
Que n’aprenguin!

Fotos Farreti

Fa un parell de dissabtes el Màrtox em va portar a veure aquell indret tan peculiar i misterós que és el Catllaràs. Ja me n’havia parlat moltes vegades, perquè sempre m’explicava faules màgiques quan tornàvem de cada ultratrail dels que hem comparit enguany. Sempre quedava meravellat per aquells corriols que em dibuixava plens de fulles, els prats perfectes on els follets reien perquè l’herba els rascava els pebrots i les vaques cagaven en fila per fer un mosaic i atraure més visitants. Jo pensava que delirava fruit de l’esforç i el cansament però es veu que anava de debò!

La sortida va ser com les que li agraden al mestre. Express, sense pernsar-s’ho. Dissabte a les 14h pujàvem al Castell de l’Areny, passàvem pel berenador i ens plantàvem al refugi de Sant Romà de la Clusa. En Màrtox volia conèixer un corriol nou que els del refugi havien recuperat, i que permetria estalviar un parell de kilòmetres de pista a la seva maquiavèlica volta pel Catllaràs i el Picancel. Una passada, perquè semblava ajardinat i amb una pujada intermitent però força constant per un torrent ben dibuixat que va taponar les vies respiratòries a més d’un

Corriols manífics durant milles i milles al Catllaràs (Galeria completa)

Una vegada a dalt als Rasos de Clarent les vistes sobre la serra eren magestuosoes. Tot trotant en Màrtox va decidir que era un bon dia per tocar el sostre del Catllaràs. Puja que puja i alternant prat i corriol, vèiem l’esquena al Cadí, que reflectia les darreres llums del sol, i ens semblava un gegant irreductible fins que recordàvem que l’havíem conquerit feia tot just un mes Com que part de la ruta era nova, en Màrtox va ficar la mà a la motxilla per treure el mapa reglamentari. No havia vist abans un mapa tan ronyós i petat. Però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que ja era el segon que tenia! Mirava els topònims i m’intentava ensenyar les clau per llegir-lo, però crec que va comprovar de nou que la orientació no és una de les virtuts del Koala.

El Padró és el segon punt més alt del Catllaràs i té unes vistes genials

Vàrem enllaçar tres cims corrent sobre una catifa verda que semblava que havien estès per a nosaltres. Uns entrepans de cal Màrtox ens varen permetre una bona baixada, però que va quedar un xic deslluida. Un pastor ens va increpar perquè deia que li espantàvem el bestiar! Si nosaltres som uns animalons bons…

Ja de nou al refugi, una conversa agradable amb la gent de la zona sempre et fa veure les diferències entre la muntanya i la ciutat. La cervesa ben fresqueta que ens vàren servir manté l’encanteri que el Catllaràs regala a tothom qui ho visita. El lloc em va fascinar i ja friso per tornar-hi…

Des que era un marrec l’han anomenat Malfieten. No és que sigui de mala pasta, ans el contrari, és que el mot li escau. Sona bé, i amb aquesta fila de bon nen, primet i eixerit, direm que fa per a ell. En Malfieten quan vesteix de carrer repon al nom d’Albert Comaposada, però en aquesta secta de l’Skyrunning, ningú l’anomena així. Fa un any va debutar en cursa a Barraques de Vinya i ara que ja ha tastat l’ultrafons volem saber més de què sent quan es deixa la pell als corriols.

Koala’s Team - Si analitzem les teves curses del darrer any, veiem que has estat polivalent: curses rurals, de muntanya, asfalt, ultrafons. Quina disciplina et sedueix més?
Malfieten – El que em tira més son les curses de muntanya de mitja distància (20-30 km) m’hi trobo molt a gust. Últimament intento compaginar-ho amb coses més llargues, cada vegada m’hi sento millor. L’asfalt gairebé és anecdòtic…

Creus que la preparació per les curses és més dura que la mateixa prova, o ho veus diferent en llarga distància? Sóc molt indisciplinat en els entrenaments, així em va… surto a córrer perquè m’agrada fer-ho, depenent del temps de que disposo faig més o menys. Això sí, la gent que vol anar davant si que necessiten sacrifici.
Quin és el pitjor moment que has passat corrent? Els moments dolents s’obliden ràpid… Potser algun final de cursa ple de rampes a les cames on es feia impossible fins i tot caminar… recordo la Cursa de l’Alta Segarra o la Matagalls-Montserrat d’enguany.	Malfieten hidratant-se al peu del Taga
Has vessat alguna llàgrima en cursa? Tant com llàgrimes no… molts cops, però, he estat a punt. Això sí, la majoria de vegades de l’emoció en acabar una cursa, la família, etc… La sensació de buidor i dolor que se sent amb la pàjara, et fa gaudir o només penses en no tornar a reviure-ho? De moment les pàjares m’han respectat bastant. Pel que he vist per aquestes muntanyes, les meves són poc importants. Això sí, és un moment fotut, en gaudeixo ben poc en el moment, desprès recordant-ho potser sí. Som una mica massoques els que ens dediquem a això. Els mals moments formen part del joc. Quins reptes tens pel 2010? El repte principal és que les lesions no em castiguin gaire. La veritat és que em costa planificar una temporada sencera, vaig bastant a 1-2 mesos vista. Intentaré continuar el ritme d’aquesta última temporada i fer més incursions a la llarga distància : Cap de Rec, Cavalls del Vent, Vall del Congost, Matxos… també m’agradaria fer alguna cursa per Osca, tipus Penya Montanyesa. També tenim al cap pujar al Mont Olimp, a Grècia (la muntanya dels Deus) , tal com varem fer al Teide, des de nivell de mar. Aquest cop només 2917m de desnivell directe. Ara que coneixes una mica a la canalla (o els canalles) del Koala’s Team. Et sembla sa el seu lema Skyrunners i birres? I tant! Els que correm per muntanya ja patim prou, i el bon rotllo i ambient que generen els Koales no té preu. Jo de moment cerveseta al final… enmig d’una sortida em tomba. T’animaries a acompanyar-los en aquests reptes salvatges que preparen? Soc bastant de tocar de peus a terra. Crec que, de moment, soc menys agosarat que els koales. Ara bé, a veure que proposen… Si han estat capaços de fitxar en Xavier Martorell, no descarto acceptar una oferta. Parlant seriosament. Quina és la bogeria que t’agradaria córrer? Els del Koala’s volen més fites! Una pila, per exemple: el Challenge des 3000, la Hiru Haundiak, la Ultra-Trail Serra de Tramontana, i moltes més, tenim sort que no ens les acabarem pas! Si t’oferissin córrer amb ells, ho faries? Possiblement… tal com no he pogut rebutjar aquesta entrevista, crec que tampoc rebutjaria la oferta. El meu handicap és a més el compaginar les sortides amb la feina ( i els permisos de la family…). Quantes cerveses creus que calen per a recuperar-se d’un gran esforç i a partir de quina comença el vici? Les dosis son una cosa molt personal. Jo que normalment no bec i sóc petit, amb 2 cerveses vaig recuperadíssim, uns tiarros com els koales deuen necesitar almenys 2 pintes (per recuperar, eh?, més ja és vici…). Moltes gràcies Malfieten! Molts èxits i sempre que n’aprenguin. A la Marató Pirata de Montserrat ja parlarem de negocis

Fa no sé quants mesos, l’equip del Koala’s Team va decidir anar a córrer la Marató de Sant Llorenç. Va ser una d’aquelles decisions que mana la rauxa i que va fer que el Manolito corrés amb el pitrall 501 (1r inscrit), el Koala amb el 504 i el Màrtox amb el 509. Es veia que la tropa hi anava. El Farreti i l’Albertus no varen tenir tanta pressa, però també estaven a l’all.  El treball d’equip funciona entre els Koales!

Avui era el dia. l’Albertus estava en fase repòs dels excessos de les darreres setmanes i el Farreti dubtava per unes molèsties (bé, un mal de collons al tibial quan caminava). El trenet xu-xu format pels incombustibles Manolito, Màrtox i Koala estava motivat i amb ganes d’exprimir-se. A més, aquest grup havia de ser comandat pel Koaleta, que darrerament arrosegava una fama injusta de xuparodes.

El cotxe amb 5 tius calents no parava d’entelar-se. Hi havia foc a dins!

L’Albertus ha estat baixa de darrera hora malgrat dubtar fins la matinada i a Sant Llorenç s’ha presentat el Manolito i un cotxe carregat de brètols manresans amb el Màrtox al volant, el Koala, el Farreti, el Sergi78, i l’Ismafc. Pitralls i tret de sortida. El Farreti volia seguir al Guido i el Sergi al Farreti. Han quedat que quan es girés el saludaria… Els koaletes farien treball en equip, és a dir, quan un peta els altre se n’en foten i no el deixen plegar  :)

El Farreti anava a 4h i a passar als manrussians que fèien la mitja, mentre el trenet a 5h. El loco de la coleta ha xupat bona roda al Guido fins a dalt de la Mola, on el tibial li ha aconsellat plegar. Sorprenentment hi ha posat seny! La resta anava darrera comandats pel Koala que marcava un  ritme trempant t’empaito. Val a dir que el Manolito debutava en Marató malgrat les vomitades de Cavalls i l’ultra UAB-Montserrat. Però no eren maratons, oi?

Farreti kaputt per lesió (galeria completa Sr. Castells)

Han fet una cursa molt seriosa amb pocs contratemps i molta companyonia. Això sí, avituallaments ràpids i només amb un espolsat de sabates per part del Manolito. Avui segurament, els nanos han arribat al límit del que poden córrer. Tots han patit fatiga muscular i rampes. S’explicaria amb una equació molt senzilla. Han entrenat molt semblant l’últim més. Entre 110 i 120 kilòmetres casascú, però 80 a Cavalls, 10 a Barraques (comú) i una sortida o dues en solitari cada un. Si no han rebentat avui, probablement no ho faran mai… Bé, el Koaleta tibava fort i valent però a 1km de meta ha hagut de parar amb una bola al quadríceps que semblava una mamella de la talla 90!

El trenet koalil arribant enrampats fins els pebrots

A l’arribada (5h24m), festival d’entrepans i cerveses. La millor postcursa de Catalunya sense dubte Llavors dinar de 22 amb els amics de la mitja a Monistrol de Calders. Corrent mai serem bons, però menjant i mamant a veure qui s’atreveix a jugar-s’hi alguna cosa que li passen per sobre! Han pogut saludar a en Joan Vilana, guanyador a la II Barraques de Vinya, les noies del Xino-Xano no m’apretis i a en Raül Sales, que serà pare per tercera vegada. Que n’aprenguin!
La propera cursa per alguns serà la Bega-Santpedor i per tots, la Marató Pirata de Montserrat.
Avui i sempre, al límit.

Després de desbrossar alguns senders salvatges de la Cursa Barraques de Vinya tenia ganes de col·laborar amb el Màrtox. El nano pot amb tot, però mai rebutja un cop de mà Així que dissabte matinava i em plantava a Viladordis amb camisa i americana per començar a senyalitzar el traçat. El vestit de feina que duia eren uns pantalons d’ou per banda i una samarreta. Sort que en Màrtox és previsor i em va deixar la seva malla llarga i un polar, perquè m’estava glaçant!

Un cafè a Sant Fruitós (el Màrtox un pastisset Pantera Rosa “com quan era un xaiet a Manlleu”) i cap als corriols de River Parc. Sensacional matí amb fresca i solet i bones innovacions en l’art de marcar una cursa. Crec que hem deixat els processos optimitzats, tant de posar cintes com de visibilitat. Si ens hi poguéssim dedicar…

Entre cinta i cinta debatíem com fer el recorregut més atractiu. Duiem unes tisores d’aquelles de tallar cigales (també les utilitzen per esporgar crec) i encara obríem corriols. Total, 8h a la muntanya en plan camell: una napolitana, un troç de pa i una barreta cadascú, i 1l de Nestea i una coke a compartir. Així és clar que estem prims!

Cap de setmana disfruton fent allò que ens agrada (Galeria completa)

Diumenge a la matinada tot estava a punt per la cursa però calia reconèixer el terreny i comprovar que tot estigués a lloc. El Carles i el Tolo van fer un tram i en Màrtox i jo vàrem córrer la resta. Sensacional marcatge i recorregut immillorable. Gran salt de qualitat de la Barraques de Vinya. Arribem a Viladordis a quarts de 10. Tota la tropa, Farreti i Albertus amb els ulls petits de la gresca de la nit abans (van sortir per separat i van dormir una hora. Jo sé com mamen aquells dos), Manolito on fire, Turrensis i Bari, els fotògrafs amb la càmera a punt, Sergi Cots, Carles Martorell i Montse (un plaer coneixer-te), Malfieten, Isma, les noies del xino-xano no m’apretis i la tropa de Sant Fruitós amb el Tijeritas Manzaneque obrtint traça, que anaven a totes. Sensacional companyia diumenge al matí!

La tasca del Farreti i la meva era fer el segon avituallament. Jo no sabia on era perquè només hi havia anat corrent, però el Farreti era dels que desbroçaven els boscos a cops de gas amb trialeta i 4×4 i havia fet moltes rases a la zona… Van acompanyar-nos el Sergi i la Montse i la veritat és que va ser acollonant la gresqueta i el bon ambient que hi havia al km 10.5. Encoratjàvem a la topa i els oferíem volls, però estaven molt tímits. L’Albertus va passar desencaixat però el vàrem animar perquè seguís, però el Manolito… venia trencat i va agafar una llauneta. Allà es va quedar el mamonàs! Deia que havia vingut a fer pinya i va pirar de seguida amb el Farreti i una accidentada a meta. Diuen que allà, a part de cantar pitralls com el pequeño ruiseñor es va inflar de cerveses. I m’ho crec perquè duia uns ullets…

Les cerveses corrien més que els atletes a Viladordis (Galeria completa)

Els corredors ens varen agrair els ànims i una vegada tot recollit i el bosc net, cap a meta! Quina festa! No paràvem de saludar coneguts i prendre suquets de civada. En Màrtox somreia satisfet mentre l’Albertus agafava una pàlida de les que pillen els adolescents. Estava trencat pobre i va arribar sense pitrall. Sobren les paraules perquè quan arribes sense número és que vas moooolt petat. El Farreti tenia ullets de tita bullida i el koalteta, que sóc jo, es refrescava abundantment mentre convidava a tothom. Una canya!

Vàrem fer amb la cursa com fem amb els bars: tancar-la. Per sort no en feien cap altra perquè ja anàvem justos de pota. Massa suc duiem a sobre… Una vegada recollit l’arc de meta i amb les darreres bretolades, ens vàrem conjurar per liar-la a Sant Llorenç. Hi serem tots amb el suport de l’Albertus, i allà el Koala’s Team tornarà als corriols. Si mai podeu participar en una cursa des de l’altra banda, no ho desaprofiteu.

Per cert, diuen que en Guido repartia cerveses a meta. Això és un plagi d’una vella costum koalil. Ara bé, li perdonem si s’afegeix al nostre equip De fet, ja en parlarà amb en Farreti diumenge. Diu que a Sant Llorenç serà la seva ombra fins que rebenti!

Que n’aprenguin !!*!!

Primera part de dues: Recepta de la UAB-Montserat: en una coctelera poseu 5 sonats al fons. Ompliu el que queda amb ¼ de Freestyle, ¼ de cervesa, ¼ de rialles i ¼ de no saber on pares. Tot remenat, però no batut, es serveix com un intent d’ultratrail confús i en condicions precàries, però del tot acollonant! Té un gust dolcet i suau però deixa la gola seca i amb ganes de fer un altre glop…

Baixant per l’Escola de Postgrau amb la Cívica al fons (galeria completa)

Aquesta és la clau del Koala’s Team. Afrontar cada repte i cada cursa com una festa. Una gresca memorable on hi ha de tot i més! Aquesta vegada tocava l’estrena de dos companys que debutaven en marató. La veritat és que encara no han fet una marató però ja compten amb un ultra. Suposo que serà com tastar el bacallà abans de menjar peres.

El Farreti mirava el mapa mentre l’Albertus l’assatjava sexualment

El Manolito i el Rubens (company dels Bichovoladores) van escollir el millor dia pel seu debut. Són individus valents, inconscients i dels que duen escrit “mai por” als ulls, a l’ànima. Per això varen venir amb els Koala’s Team. No oblidaran mai el seu debut, us ho asseguro!

Segons el Rubens la seva barba no enceta les cames, fa massatgets…

La sortida del que, ara ja sí, podem anomenar com l’Ultratrail més porc de la història, estava prevista a les 16h des de l’Escola de Postgrau de la UAB. 41 km (aproximadament) per davant amb final al monestir de Montserrat. Això és el que havia de ser i tots esperàvem. Això és el que el grandíssim guia de la jornada, l’inefable i incombustible Farreti, l’home més salvatge del Bages, va calcular fent servir el guguelmaps.

Els camins són confusos i molt difícils d’explicar, però aquest ocellet que va seguir la travessa us n’intentarà fer 5 cèntims.

Quines rialles a la sortida. Aquí ja es veia Montserrat (galeria completa)

El primer tram va transcórrer per Bellaterra i cap un parell d’urbanitzacions on ja es divisava Montserrat al fons. Els valents anaven engrescats i prenien suc de raïm de la bóta del Koala. Se sentien observats per Collserola i el Tibidabo que els intentaven atraure desafiants. Les pistes se succeïren fins a la primera pèrdua del dia: un trencall mal agafat els va fer baixar per un corriol i van sortir dels mapes que el Farreti duia a la ma! Sense més referències van arribar al tram dels Túnels de Vallvidrera que passa per Rubí. No va caler creuar l’autopista però més d’un en tenia ganes…

Entrant a Rubí per la porta gran, no pel corriolet (galeria completa)

Varen aparèixer a un polígon on van tenir la primera satisfacció de la jornada: bar El Rincón del Currante. La noia no se’n sabia avenir de veure cinc brètols en calça curta, barretina i descollonant-se de felicitat. Una voll i marejadets van enfilar el camí del polígon.

El Farreti estava pletòric, en su salsa, però en Rubens no ho veia tan clar

Allà es van trobar una dificultat remarcable. Calia travessar la via de no saben quin tren. Varen buscar algun pas soterrani per algun tub d’aquells plens de rates i amb aigua fins els turmells, però no hi era

El Koala i el Manolito aferrats a la tanca celebrant un gol i mirant la via

No va ser difícil: la primera tanca per sota i la segona per dalt. Mentre creuaven va aparèixer el tren en un dels moments més màgics de la travessa.

Llàstima que no van tenir temps d’abaixar-se els pantalons cap al tren

Els nanos anaven fent a bon ritme. En Rubens encara corria seriós i concentrat. Deia que anava cagat! Però no vegis com tirava el mamonàs. Salvada la via tocava pista fins a una altra urbanització. Mentre miraven el mapa bevien el vi pel broc gros, tal i com marquen els cànons de l’ultrafons. Per la seva sorpresa i alegria, a la meitat de la urbanització (que no saben quina era) hi havia una fleca amb litrones fredes. Van fer alguna compra i van berenar. Portaven gairebé tres horetes i malgrat no havien parat de veure, els dipòsits de la motxilla seguien plens…

Avituallament 100% Koala’s Team: suc de civada a dojo (galeria completa)

La urbanització tenia una pendent de collons. Però al final van arribar a una d’aquelles rotondes on sembla que s’acabi el món. Es van tirar per allà fins que es van topar amb una tanca que els avisava dels perills d’un ca. El Koala practicava el gest de Cocodrilo Dundee per amansir les feres, però els companys varen decidir voltar la finca. Cap problema si no s’haguessin topat amb una riera o torrentet ple de brossa i esbarzers fins al capdamunt!

Sobren les paraules quan et topes amb una riera amb aquestcarretó

Salvat aquest nou entrebanc, tornaven a una altra urbanització que els va conduir cap a unes pistes on varen poder observar de ben a prop un abocador molt maco. A part de la muntanya de merda van poder veure una màquina que la movia. Us imagineu els Koala’s Team pujant aquella muntanya??? No ho descarteu!

Els paisatges eren gairebé tan bucòlics com els dels poemes de Bécquer

Els cinc anaven sencers encara. L’Albertus volia córrer i el Koala i el Manolito tancaven el grup rient de tot i fent broma sobre el que els esperava encara. Sabien que aviat hi hauria un parell de canons (barrancs) que no serien fàcils de salvar. El Rubens ja anava menys tens i el Farreti inspeccionava els freestyle per saber si els humans hi podien passar.

Manolito el pecador amb un gel a la boca baixant el canó

El primer cononet va ser una mica cabró. No hi havia manera de baixar a la pista que es veia més enllà, i unes herbotes guarres més esmolades que les urpes d’una gata salvatge els van malmetre les potes. Val a dir que el Manolito va sortir més malparat que la resta. Anava depilat. Des de quan un ultrafondista es depila? Després de fer uns quants intents i amb les potes ben calentetes van recular i, per fi, trobaren el corriol bó, que en 30 segons els va baixar a la pista. Els havia costat uns 45 minuts ben bons, però…

De seguida enfilaven la pista amunt, sabent que havien de rodejar la casota que tenien davant. Es trobaren a la segona volta del camí amb un bonic camp de tomaqueres, i el Manolito i el Koala s’ho prenien amb calma mentre els altres tres pujaven vius, encara volent arribar a “la riera” abans que es fes fosc. Però entre les tomaqueres, tocant al camí, n’hi havia una que semblava adulterada, i es van ajuntar els cinc per valorar-la bé. Tenia fulles verdes i unes boles a la punta resinoses. La van mirar bé i no van trobar-ne el fruit, però van agafar-ne una branca per analitzar-la a casa.

Les males herbes i la flora silvestre creixen als marges (galeria completa)

Una vegada passat el soc i analitzat l’especímen vegetal no autòcton, van aparèixer a un restaurant on hi havia un conill amb barretina. No sabien ni quin terme municipal trepitjaven! Sort que no s’havien citat amb els batlles de les viles perquè segurament mai haurien arribat a la rebuda.

Les bótes del restaurant estaven seques. Quina malla llet collons!

Una pista els va conduir cap al Gran Canó. El Farreti ho sospitava quan va traçar la ruta i va marcar i remarcar aquest punt: allò era territori Freestyle del bó!! Van treure el nas per comprovar l’alçada de les parets i que no hi havia cap camí que creués. Era acollonant i calia entrar-hi de morros per poder passar a l’altra banda. La pista baixava fins a dins, s’hi enfonsava de ple. Van córrer uns 6 km per dintre d’un altre torrentot. Enfangat i lliscant fins on no se sabia però enfilant cap al tibidabo altra volta, en comptes de cap a la moreneta. Finalment, van aparèixer a un camp de pomers i van sortir a la carretera de Martorell a Olesa, on van prendre un altre suc de civada i van sopar. El simpàtic amo del local els deia que eren a Castellbisbal, i ells no s’hi acababen d’avenir.

Una altra ronda per allunyar els mals esperits i seguir ben atents

Cal destacar el sorprenent entrepà del Rubens: xapatota amb llibret infinit de vedella farcit de roquefort. Va donar-ne la meitat al Manolito, que per sort no es va menjar la barreta amb gel untat al damunt que tenia preparada. El nanu gairebé plorava i tot quan mossegà aquell entrepà tremendo!!

Deumil calories entre dos troços de pa. Que n’aprenguin dels nous!

Es va fer de nit i el senyor del restaurant els va dir que ho tenien xupat. Que en ¾ d’hora s’arribava a Olesa caminant, que la gent del poble ho feia sovint, que era “cap allà”. La mare que el va parir!!! Si a hores d’ara encara no han arribat a Olesa!

Rient com canalla perquè no sabien el què els esperava (galeria completa)

Ja era hora d’encendre els frontals i confirmar que l’aventura s’allargaria més del previst, ja que els més optimistes preveien encendre un ciri a les 23 hores. Creuant la carretera, unes marques verdes i blanques seguides d’un cartell, indicaven que estaven a l’itinerari Molins de Rei-Montserrat, cosa que els va fer veure la llum per moments. Ni es podien imaginar el què els esperava! Quilòmetres i quilòmetres de pista es succeiren amb pujades i baixades, i continuats cartells que indicaven de tot menys Montserrat. Que si Ullastrell, Riera de no se sap on, Rellinars, Olesa de Montserrat, etc. L’Albertus no entenia res però, finalment, un pal anunciava  l’esperat Montserrat: 24km. Es d’aquelles indicacions que no saps si esperonen o destrossen perquè les potes ja començaven a estar tocadetes…

Aquest era l’espit de la sortida: prohibits i salvatjades

Seguirà a la segona part amb les obres del quart cinturó, la maleïda carretera de Viladecavalls a Olesa, l’encigalada del Puigbentós i Sant Salvador de les Espases, el pal de l’Aeri sense camí, els pensaments impurs del Manolito i el rescat providencial del Màrtox de matinada!!!