La fe d’un home en un projecte que unís a quatre nuclis d’un municipi molt extens va ser el punt de partida de tota aquesta moguda. Amb cinc setmanes, i aprofitant el nostre coneixement en trobades pirata i tot el que el Jordi va acumular a Sallent, es va aconseguir fer una cosa curiosa i prou ben treballada Així doncs, entre l’Ivoman (que va ser pare a dues setmanes de la cursa. Enhorabona!) i el nostre Rastafari, amb l’ajuda del semideres Koala van crear un monstre que sembla que arrelarà.

La moguda no hauria passat a memorable si no hagués estat pel suport de totes les entitats del municipi i al traçat dissenyat pels Correnits. Sí, aquells senyors que surten a córrer acompanyats de la lluna i que no paraven d’animar-vos i fer-vos fotos. Els que la van córrer diuen que va ser espectacular. Als trabuciares de Camps que ens van fer una sortida com déun mana, al DeeJay Locco que va portar la festa enmig del bosc i a la balma aquella on només es podia beure cervesa i també al PD Danilsan que ens va amenitzar les birretes a l’arribada.
Menció especial a la vintena d’agosarats que van fer la primera volta sense gps ni res i que es van perdre per la muntanya i que van demostrar que amb una volta mai n’hi ha prou.

Per damunt de tots, i que no falti, agrair molt especialment a les empreses, establiments, associacions que han col·laborat tan econòmicament com en espècies a que tot lluís una miqueta més.

I gràcies a tots els que vau venir a fer la festa gran  i, sobretot, per la magnífica aportació de gairebé una tona d’aliments que permetrà a gent de Fonollosa seguir lluitant. L’equivalent al que es pot reunir al municipi en 5 mesos. Perquè això sí que és una lliçó. Els valors de l’esport i la seva companyonia, a Fonollosa, van ser més útils que mai.

I la festa? També hi va ser, és clar, però aquestes coses ja sabeu que cal viure-les perquè explicades mai són el mateix. No us passa als comiats de solter per exemple? Si tu expliquen no val per a res. Cal ser-hi.
Sabem que no tot va ser perfecte i hem pres nota del que no us va agradar. No patiu que, fins on arribin els nostres mitjans, farem el que podrem! Ho jurem!

En resum, que no s’aturi la festa i seguim fent de l’esport lliura la nostra manera viure.
Es diu que ens tornarem a trobar a Castellbell i el Vilar… sabeu on para?
Que n’aprenguin!
I manllevant la frase de l’Eudald: Punks not dead, they run now!

Fotos de la Punk Trail de Fonollosa dels Correnits
Fotos Mini Punk Trail
Anàlisi de David y el blog maldito
Crònica de Qumli

Fotos de l’Intermon Oxfam Trailwalker 2012

Amb l’Enric vam decidir fer dupla i preparar-nos a la nostra manera: fer alguns kilòmetres a l’hivern i passar-les putes pel fred i els dos darrers mesos no fer ni una quarta part dels kms setmanals que recomanava el web. La cosa prometia emocions fortes. Els nostres companys de viatge eren més assenyats i prepats: el Xavi va fer 4t, el Toni 14è i la Cèlia (3a) va anar tot el dia amb el Furki.

El viatge amb l’Enric el vam preveure d’atac. Sense hotel i amb tenda. Era un tema mental per saber si el cos aguanta. De fet no hem parat d’experimentar amb el nostre organisme. Volíem llogar les bicis però al final les vam enviar. Ara m’adono que va ser un error perquè em saltaven 3 pinyons amb el plat petit. Fail de bici

A més, per a adaptar-nos al lloc i fer-ho més plàstic vam decidir deixar-nos el bigotet per anar com els alemanys que colonitzen l’illa. Diuen que jo semblo teutònic però l’Enric, no és que ho sembli, és que en el món de la bicicleta és El Alemán!

Carregar la caixa amb la bici, tenda i tot el que hi portàvem va ser duríssim (Galeria completa)

Volem divendres a la tarda i ara, fent comptes, resulta que des de les 14h de divendres fins a la sortida no vam beure res sense alcohol:
- Litrona al Prat
- 2 llaunes a Palma
- Litrona recollint dorsals
- 4 llaunes de 0.5l
- 2 gintònics
Realment semblava que estàvem de comiat de solter en lloc d’estar de concentració precursa.

A banda, ho agreugem amb un sopar en un restaurant xinès i dormint a la platja. Es preveia que la jornada seria èpica i més quan em llevo amb la panxa desfeta i he de deixar un regalet que permetria adobar tota la Playa de Muro… Val a dir que no ens volíem excedir la nit abans però com que era aviat i l’organització estava fent els últims retocs ens vam agafar a la feina i vam ajudar una mica a muntar les taules del control final. Com a premi vam tenir un gintònic i vam fer un munt d’amics que al dia següent ens animarien sense parar i a mi em permetrien arribar a Muro de nou.

La cursa sé que no us interessa, però Mallorca és el paradís de la bicicleta a la primavera i ho vam comprovar. La primera meitat de la volta és realment espectacular i molt recomanable. La segona segurament també però per a mi va ser un infern. Anem a pams. Al kilòmetre 70 punxo la roda. Havia posat jo la càmera i va quedar pessigada. Quin espetec va parir! La canviem amb una càmera del Furki però no vam muntar-la bé i als 500 metres noto la roda vibrant i se surt la coberta. Muntem la càmera de l’Enric i ens quedem sense recanvis i perdem uns 30m amb la Cèlia i el Furki. L’Enric no parava de mirar enrere per si venien els mallots verds que tancaven la cursa.

Seguim i comencen les rampes. Al km 100 noto descàrregues, i m’enrampo com un hipopòtam al km 140. Tota la pota tiesa com un pal al pas per Palma amb la poli obrin pas i pedalant a tota llet. Suposo que l’alcohol em va deshidratar i els compressius al quàdriceps sense haver-los provat no em devien fer cap bé. Els kms passaven i em costava seguir roda. L’Enric volia donar relleus però feia canvis de ritme i tothom s’emprenyava. Normal, mai havíem anat en grup! Després de la batucada es va posar a davant i va perdre una mica de força. A mi em va rebentar. Sort que als avituallaments ens animaven. Quins cracks els voluntaris i col.laboradors.

Però les rampes extremes encara no havien arribat. A Artà, on hi havia el Sr. Director de cursa (Xisco, he vist que ets dels nostres ) amb un parell de cerveses, i la tropa cridava mentre s’inflava a gintònics. Jo em vaig enrampar com mai a la vida al baixar de la bici i em van haver de sostenir. Allà hi havia una àngel anomenat Xisco Bisbal que am va recuperar una mica la musculatura i em va recomanar prendre sucre. A més em van entrevistar mentre patia com una rata. Per què collons ens agrada tant patir?

Click here to view the embedded video.

Només faltava arribar, però es va fer etern. Allà per sort el patiment s’havia acabat. Vam poder saludar a la resta de voluntaris amb qui la nit abans havíem compartit el beure i tatxar aquesta volta de la fulla de reptes pendents. Només quedava sopar i anàvem guarnits per l’ocasió: barretina, espardenyes de set betes i el bigotet de no sé què… perquè a mi que em perdonin, però l’Enric semblava en Freddy Mercuri!

Anem cap a sopar i quan apareixem ens fan una ovació de les que posen la pell de gallina. Encara no ho entenem però suposem que si hi hagués un premi als més pòtols ens l’hauríem endut de carrer. Al sopar massa gent i massa menjar. Poques vegades estic sense gana però no m’entrava gaire cosa. Símptomes clars d’estar rebentat.

Passem al lliurament de premis i després dels reconeixements a molts ciclistes ve el monòleg. Estem trinxats i hem pres alguna cervesa i un gintònic. Apareix Carlitos i parla de ciclisme però comença a garlar de palles i masturbació. Nivell èpic total perquè nosaltres, que som uns poca-soltes i uns porcs, ens mirem i ens sembla un passat de rosca. Però ens agrada. Fa un èpicfail parlant del tema amb una nena de 10 anys a la sala, impressionant!
Descarrega’t Pajillero Safecho de Carlitos.

En resum, volíem mambo i el vam tenir. Una marxa realment esplèndida i indispensable, molt ben organitzada i dirigida per en Xisco Lliteras. Un autèntic crack envoltat d’un equip de luxe. Moltes gràcies a tots els que ens van cuidar i fer-nos sentir, més que entre amics, entre família. Gràcies al Jaume i l’equip de fotografia de cabrer.es per esperonar-nos durant tota la prova. Tenim pendent fer l’UT Serra de Tramuntana i la nostra Marató Pirata de Montserrat. Et citaré
Una abraçada a tot l’equip d’Espai Tortuga de Mollet per deixar-me el turmell perfecte per la pedalada amb la por que em paria després de l’esquinç de dissabte passat.

I també gràcies als companys de viatge i sobretot al Furki perquè li vam ocupar l’apartament i vam dormir una estona la 2a nit al seu sofà.

Pedalant o corrent, mai faltarà la cervesa.
Que n’aprenguin!

Fotos de la III Mallorca 312 Iberostar Playa de Muro d’El Aleman i el Koala.
Fotos de la III Mallorca 312 Iberostar Playa de Muro de Cabrer, el fotògraf bo.

Per la majoria la victòria dignifica arribar a meta. Alguns agosarats van un pas més enllà i volen acabar els ultres corrents. Això també és guanyar. Però quan ets realment competitiu i tens la pota fina perquè portes setmanes mimant-la i a més, alguns t’anomenen recordman, la victòria vol dir sortir a totes.

El Guido va participar a l’UT les Fonts i va portar a l’extrem aquesta màxima. Ell mateix ens ho explica:

“Quin cap de setmana tan intens, començant per la prèvia d’aquest ultra, en que vaig passar un bon refredat i anava clarament mentalitzat de que no podria lluitar en les posicions que jo volia.
A l’escalfament previ de la cursa nocturna, notava com m’ofegava….. Decideixo sortir sense forçar massa i em trobo a davant. Quan el primer fa el canvi de ritme sóc l’únic que aguanto i probablement cometo el primer error del cap de setmana. Segueixo roda i arribo tercer (segon a l’UT) .

El segon error del cap de setmana va ser pensar que el refredat ja estava oblidat, malgrat que seguia amb molta mucositat i tos. Surto a la 2a etapa, i sense forçar excessivament (aixo creia jo) passo al capdavant al primer control uns metrillos per davant de l’Oscar Perez. Sabeu qui és aquest tio? Aquest va ser el meu gran error, no pensar o analitzar que en aquell moment estava anant amb un tio que té un palmarès d’aupa.

Doncs res, jo a la meva. Al segon control de pas, km26, arribem 4 separats per pocs metres. Un d’ells, el que nomes feia aquesta etapa, surt de seguida, i jo amb l’agonia darrere… mentre l’Oscar Perez tranquil·lament segueix avituallant. Passen els kilòmetres, paro a pixar, i ens reagrupem amb l’Oscar i un altre corredor. Poc abans de la baixada cap al control 3, km41, ens separem i arribo 2n de l’ultra.

El Recordman en acció a la Nocturneta (Foto: isaarasa60 Àlbums)

Em costa molt menjar, beure…. uiuiui. La cosa no acabarà bé. En aquestes m’enxampa un altre corredor i ràpidament arranca. Jo al darrere. Fem la següent pujada plegats, però em porta bastant amb el ganxo. Finalment decideixo aixecar el peu i al meu ritme. Un altre error, ho decideixo massa tard, he cremat massa pota intentant seguir-lo.

La baixada fins el control del km 53 se’m fa molt llarga i començo a tenir males sensacions. Arribo al control. No tinc gana, no tinc sed…. em quedaria assegut allà mateix. Peró vaig tercer, collons!

Segueixo però sense cap força. La pujada següent cardo molta pena. Arribo a dalt, baixo un tros per tornar a pujar i es aquí on em passen dos corredors. No tinc forces ni per caminar. A dalt de l’últim coll m’estiro a terra exhaust i em quedo adormit. Un dels corredors em desperta…. “estic bé, ara seguiré”… m´aixeco i uns metres més endavant em torno a tombar a dormir. Finalment puja un del control del km64, em dona coca-cola i baixo caminant com puc. Allà mateix decideixo que no arribo.

La tercera etapa ho intento, però al km 9/10 paro i cap a casa.

Aquest cap de setmana m’he endut una bona batacada, tant moralment com físicament.

Cometo molts errors, i o començo a pensar com organitzar les curses o sempre acabaré igual. La veritat es que ara mateix em fa yuyu tornar a posar-me un dorsal.”

Les reflexions finals podríem haver-les obviat però quan algú corre amb tot el que té fins al punt d’adormir-se rebentat en plena cursa, no creieu que mereix una ovació?
Aquesta és l’actitud i el camí a seguir!

Doncs val a dir que la cursa com a tal va ser immillorable: molt corriol per castigar la pota, un falso llano mortal fins el primer control, un parell de turons per caminar i bons avituallaments amb col·laboradors molt simpàtics, teca i fins i tot animació! Ara bé, tot i que això per a alguns és el més important nosaltres ens quedem amb els detalls: botifarrada final d’escàndol i cervesa a tots els avituallaments! Reflexionem: si cada setmana fan 10 curses a Catalunya, per què a les que podem prendre cervesa mentre correm no les gaudim més? De fet, consta en acta que més d’un va arribar ben justet a meta, pixant del color de l’isotònic i amb aquella picor a la cigala. Serem discrets i no direm noms.

A banda d’això, també té mèrit que d’una convocatòria espontània a les 7 del matí apareguin 10 corredors per fer una primera volta pirata i a l’inrevés. Això demostra que la cursa a peu per muntanya és un altre esport i que està lluny del seu cosí que transcorre per terrenys asfaltats on hi predominen els cotxes. Aquella trobada matinal serà recordada per vàries trencades de motor èpiques i alguna conversa més pròpia de la pubertat que d’individus que passen la trentena i alguns ja pares de família.

A l’arribada molt bon ambient i un munt de cares conegudes de les curses de muntanya així com noves incorporacions a la família que salta marges i xuta pedres mentre corre. Com deien els de lajornada.cat no hi va haver pitralls, ni guanyadors i  ni lesionats! Només rebentats de tanta ingesta de cervesa.

La majoria no recordava una sola cursa amb 0% d’asfalt ni amb un ambient festiu com el viscut a Sallent. Probablement va ser un fet determinant que l’organització demanés col·laboracions en forma de cervesa i blocs de gel per refredar-la. La resposta va ser aclaparadora. Qui sap si som davant una nova manera de veure l’esport. Nosaltres, per si de cas, ens avancem i estem enllestint el logo que certificarà les trobades lliures i pirata. El presentarem aviat i esperem poder vertebrar un circuit ampli.

Menció especial als patrocinadors que van fer possible aquesta festa i també al Ppong, un mite de les curses que va venir des de Collado-Villalba amb l’excusa de tastar de nou la botifarra catalana, tot i les veus que parlen que el que realment li agrada és el bacallà amb denominació d’origen del Maresme…

Que n’aprenguin!

Com sempre la idea era la d’exprimir la pota i per això el Koala i la Mireia es van inventar una duatló piratilla: bici des de Manresa i cursa. Per fer-ho bé, la nit abans van fer una escalfada de pota de l’Ametlla del Vallès a Manresa. Un passeig que la Mireia va superar sense problemes amb un Red Bull a les 20h. Conclusió: si no barreges el Red Bull am tequila no dorms.

A Manresa sopen i vinga litrones. Ambient festiu com en les grans ocasions. Al matí costa alçar-se però el Koala gentilment li prepara un cafè a la Mireia, que no ha dormit i no en pren mai. Pam! Mal de panxa, descomposició, fuita de pota, buidada mu2scular, etc. La bici es fa llarga malgrat la companyia de l’Enric i el Sergi que faran una ruta ciclista de tot el matí. El Koala acompanya a la Mireia amb la btt perquè va trinxar la llanta i la roda li toca al quadre. Un sapastre total!

Arriben a la Llacuna sense temps per a res i amb la Mireia superant moment èpics de defalliment que recorden a l’aventura del GR-92. El portet final no alçava la vista de terra perquè es marejava i patia per si perdia la verticalitat. El patiment es fa notar però la Rosa li lliura el pitrall. Toca córrer davant de cavalls (eren els escombres) i amb la claca garrafenca animant sense parar.

Faltaven les noies però calia la foto cervesera de la matinal

La cursa molt xula, excel·lentment organitzada i amb un entrepà final de luxe i cerveses per acompanyar-lo. Però el tema va ser la reunió de brètols a l’arribada: l’entrada a meta de la Rosa, que un any enrere es va engatar animant, saber que el Rastes va patir un defalliment i es va asseure a un arbre, la Mireia entrant desfeta però contenta i saber que esperava un gran tiberi.

El que va passar després us ho podeu imaginar. Aquest modest narrador ho va viure però no ho recorda al 100%. Tan sols sap que les cerveses no es van acabar, que el xai estava de p. mare, que al Sergi se li talla la maonesa  i que la performance entre el Mag Roc i el Jan va ser memorable.

Reservem la data per la propera edició.
Per cert, la Mireia no va patir ni per les litrones, ni pel Red Bull, ni per no dormir, ni pels 65km del vespre abans, ni pel cafè, ni per l’evaquada a la rotonda d’Igualada. Uns dies més tard va comprendre, que quan t’atrapa un virus no hi ha res a fer.
Això ens ha passat a nosaltres, ens ha entrat el virus de la Botifarunner
Fotos Botifarunner 2012 de Montse i Mans.

Relat de Guido:
Un reconeixement al traçat de la Mitja Marató de Vilamaniscle ens va fer decidir a córrer-la però dijous, a tres dies de la cursa i per problemes amb un propietari van haver de canviar el recorregut. La méteo abans de la sortida ja feia preveure que patiríem mes del normal i així va ser.

Per mi ha estat la cursa més rara que he corregut mai. De sortida, la cosa ja pujava i ens quedem al capdavant 5 tios…. al 1,5km aproximadament, ens desvien de la pista per perdre desnivell i per endinsar-nos a corriols. Què dic corriols!!! per mig de matolls i cactus, total, per tornar a la mateixa pista de sortida.

Aquí m ‘adono que els cordons de les sabates se m’han descordat. Penso: “més endavant, quan tornem a agafar un corriol ja me les cordaré”. Ja només quedem 3 al capdavant. Quan agafem un corriol paro i intento cordar-me les putes sabates. Merda!!! no tinc sensibilitat a les mans! No puc. Aixeco el cap i veig que els altres dos s’escapen… a la merda els cordons!!!

Els torno a agafar. El temps va empitjorant. Cada vegada més fred, més vent i més neu, junt amb molta boira. De cop agafem un corriol bastant dret i em poso al davant dels dos per provar-los. Comencen a despenjar-se quan de cop perdo les cintes. Collons, amb la neu que està caient, els matolls i arbres blancs i buscant cintes blanques.

Al parar-me m’agafen els altres dos nanos. Comencem a buscar i veiem que les cintes estan més avall, jo havia tirat pel dret en una pujada perquè no hi havia corriol ni res!!! Tot l’estona per sobre de matolls.

Tornem a incorporar-nos al trajecte correcte i ens ajuntem 6 al davant. El desnivell del corriol ens torna a deixar els 3 d’abans al cap de cursa. Arribem a una pista totalment plana… collons quin fred, quin vent! Estava trepitjant més neu que si hagués anat al trail de Font Romeu!

En aquest tram pateixo molt pel fred. El cervell m’explotarà. Al final d’aquest pla ens hem de desviar altre cop barranc avall. Vaig al capdavant solament amb un altre, quan de cop volo pels aires. Merda! m’he menjat el filat de les vaques. Tallet a l’alçada de la tíbia.

M’aixeco i avall que fa baixada. Tota la baixada amb els cordons a lo loco, intento no trepitjar-me’ls i així vaig seguint als altres dos. Quan el corriol puja, em paro per intentar amagar-los dins del peu, però no tinc força. I així tota la cursa!!! Saltant per sobre els matolls en algun d’aquests corriols extrems em quedaré descalç.

Després d’uns kilòmetres per aquests corriols, tenim un tros de pista bastant pla on ens agafa un altre noi, un xicot rus. Collons, tinc sensacions molt estranyes. Em noto sobrat de pota, però entre els esprints que faig després d’intentar amagar els cordons i el fred, no sé que passa, però no puc apretar més, no hi ha manera que pugi de pulsacions.

Encarem la pista que ens portarà al poble. El rus va molt bé, és ràpid. Els altres 3 patim per seguir-lo. Un d’ells es despenja i l’altre comença a fer la goma. Penso en jugar-me-la i donar-ho tot baixant, fins rebentar. O el rus o jo. Menys mal que no ho aplico. De cop, desviament de la pista i matolls avall

Ens torna a agafar el nano que feia la goma, en tot aquest tram anem els tres juntets. Sortim al capdamunt del poble. Un carrer en baixada força empinat decideix la cursa, amb un ciment mullat que feia por. El rus es tira sense pensar-ho i li perdem roda. Tot baixada fins l’arribada, impossible remuntar-li els metres perduts. Li pregunto al que anava amb mi si volia fer segon… apa, doncs per tu!

Quan arribo, busco la dona de l’Abuelo, que tenia les claus del nostre cotxe. Merda! no hi és. Començo a agafar fred, fins i tot prenc una manta que hi havia allà dels de la Creu Roja. Estic tremolant com un cabrón. Finalment, em porten a dins l’ambulància. Moment gloriós quan em duen un got de brou i amb la tremolor me’l tiro tot per sobre.

Una vegada em puc canviar, molt millor. A esperar la Mireia, que finalment fa podi, sí senyor, 2ona darrere l’Olga Manko.

El Guido i la Mireia amb els altres corredors que vanf er podi (fotos: Diversport)

Havíem pensat en fer una triatló i adaptar les mides a la mesura Ironkoala (4km nedant per la platja de Roses, 160 milles en btt pel Cap de Creus i l’Albera i la marató de 50km del Cap de Creus) però seria fàcil acabar-ho sense limitació de temps i en un cap de setmana.

Per això proposem aquest nou format: Bici de muntanya i córrer. Ara bé, per a ser un Koala de ferro tan sols hi ha una restricció: fer-ho en 24h nonstop. Acabar dins el temps creiem que només està a l’abast dels atletes més golfos. Aquells que abans de fer esport dominaven la nit com si fos el dia. Els que no dormien i veien el rellotge fent voltes sense parar.

La setmana vinent us explicarem les dues parts per separat perquè ja tenim els tracks traçats. De moment, tan sols un dels nostres ha fet les dues parts. No és que estigui més fort que la resta sinó que era lúnic que va poder ser-hi els dos dies: el rei de la pota de plastilina, el puto Koala.

Perquè us pugueu fer una idea aquestes són les dades tècniques i els temps del marcatge:
- 100 milles BTT Cap de Creus i l’Albera: 160km +4512m (19h30m)
- Marató Cap de Creus: 50km +2200m (8h50m)

Probablement el repte sigui a l’octubre i a Roses. Us ho perdreu?

La tercera part, la recta final.
Em trobo la Queralt tota sola i quina alegria de veure-la perquè ja sóc a Cornet. Allà mateix em truca en Lluís Torra (ens haviem conegut a Barraques) i el Krlos, que no el conec però que s’assabenta de l’aventura per l´enrenou que ha liat el Koala a la xarxa, i em diuen que m’acompanyen un tros! No m´ho puc creure!

Li comento a la Queralt tot emocionat i els dic que m’esperin a Cabrianes. M’acomiado tot eufòric i començo a còrrer i a rebre trucades de tots els koales un per un preguntant com estava. La veritat és que entre una cosa i l’altre em van donar l’energia que necessitava per seguir corrent. Quan arribo a Cabrianes amb 3,5h corrents sense parar, estic destrossat però content; saludo al Lluis, em presento amb el Krlos, allà mateix m”esperen també el meu pare, ma germana i la Queralt que no em van deixar fins al final.

Comencem a còrrer uns quants km i m’adono de seguida que el Krlos és dels que van lleugers i al cap de l’estona els hi dic que no m’aguanto i hauré d’anar trampejant de còrrer i caminar a les pujades per que la pota està  justeta. Arribem a Navarcles i ens desviem pel mig del poble per equivocació, com si no portés km a les cames, parlant i parlant arribem al Pont de Vilomara on ens hem d´esperar 10 minuts que arribi l’avituallament perquè encara estaven dinant! je je

Comencem a pujar i al cap de l’estona ens deixa el Krlos que es quedava a casa, la veritat va ser un plaer haver coincidit i haver-nos conegut. Em quedo amb el Lluís i anem pujant. Com pujava el tio! Em portava a tope fins que arribem a Vallhonesta i en lloc de tirar cap a la dreta tirem a l’esquerra fent 2km de pista avall. Aquí ens colem, parim un parell de trucades i veiem que no anem bé, vinga cap amunt altra vegada a retrobar el camí ral, un corriol molt xulo que baixa fins a St Vicenç de Castellet. Allà m’acomiado del Lluís (un tio ben parit).

A partir de St Vicenç ja em planto de còrrer per dolors en un tendó al tormell. Em comenta la meva germana que m’acompanyarà fins al final, no podia demanar res més! Xino-xano amb una boira que no ens hi veiem a dos pams anem avançant fins que ens plantem a St Cristòfol. Allà s’ajunta de nou el Koala vestit de carrer que ja s’havia fotut la pallissa el dia abans i ens intenta orientar perduts a Mas Enric. Ens costa 3/4h sortir de l’urbanització però finalment encarem la pujada fins que a sta Cecília.

Reagrupament familiar i tot un desplegament de bombers que ens comuniquen que estan baixant un escalador mort ben bé pel camí de l’arrel per on hem de passar. La meva germana s’atura i continuo amb el Koala fins al final. Sincerament ja no m’aguantava però gràcies al Koala que no deixava que pensés amb res perquè em distreia amb qualsevol conversa fins que vam començar a baixar escales.

Ho tenia a tocar i em va començar a pujar la febre i totes les emocions! Estàvem al Monestir i el Koala m´anava repetint ho has fet tio ho has fet, 100milles, jo emocionat i pensava per dins almenys n’he parit unes quantes més de 100 milles amb les pèrdues… ens vam fotre una abraçada de les guapes i amb tota la meva família. Va ser extraordinari! Ja estava fet amb 11h més del previst però amb una aventura més a la butxaca.
Total 40hores 50 minuts.
A veure qui és el valent que intenta baixar el temps
Que n’aprenguin!

Galeria de fotos completa – GR-4 Punk Trail

VISCA EL PUNKTRAIL !!!!!

Per cert, us ensenyo l’armilla de finisher que m’he fet jejeje

]]> http://www.koalasteam.com/2012/01/17/gr-4-100-milles-de-punk-trail-sense-dormir-33/feed/ 1 http://www.koalasteam.com/2012/01/10/gr-4-100-milles-de-punk-trail-sense-dormir-23/ http://www.koalasteam.com/2012/01/10/gr-4-100-milles-de-punk-trail-sense-dormir-23/#comments Tue, 10 Jan 2012 18:05:26 +0000 Koalasteam http://www.koalasteam.com/?p=4759 La segona part la titularia la nit negre, només sortir de Sagàs entre boira i confusió, pensant que collons estava fent allà, passo per una casa on em surt disparat contra mi un gos ferotge lladran i com si em volgués mossegar, jo tot boig cridant perquè em surtís de sobre i veig que treuen el cap els de la casa que era plena de gent a dins, que em miren amb cara d´espantats pensant que collons ens vol fer aquest paio. No trobo el camí, vaig i torno com uns 15 minuts vorejant la casa, un altre cop la merda de gos hòstia santa, començo a ficar-me de mala llet fins que al final em tranquilitzo m´acosto tranquilament a la casa la passo i tot seguit hi trobo les marques en un camí al darrera de la casa i allà em tiro a còrrer com si no hagués passat res.

La segona part la titularia la nit negre.
Només sortir de Sagàs entre boira i confusió, pensant què collons estava fent allà, passo per una casa on surt disparat contra mi un gos ferotge bordant i amb intenció de mossegar-me. Jo tot boig cridant perquè pirés i veig que treuen el cap els de la casa que era plena de gent. A més em miren amb cara d’espantats pensant que collons ens vol fer aquest paio.

No trobo el camí. Vaig i torno com uns 15 minuts vorejant la casa i un altre cop la merda de gos. Hòstia santa! Començo a ficar-me de mala llet fins que al final em tranquil·litzo i m’acosto tranquilament a la casa, la passo i tot seguit hi trobo les marques en un camí al darrera i allà em foto a còrrer com si no hagués passat res.

Vaig baixant el camí fins que em despisto i acabo a la carretera entre Prats i Sta Maria de Merlès on havia de girar cap a la dreta. Fent cas a la meva magnífica orientació tiro cap a l’esquerra fins al creuament de Gironella-Prats. Premi! de puta mare he estat corrent 2 km per carretera en sentit oposat amb una rasca que t’hi cagues per a res. Giro en sentit contrari i a còrrer altra vegada, la cara que s’em queda ja no era la mateixa que el principi. Qualsevol de vosaltres pagaria per veure-la.

Vaig corrent cap a Sta Maria de Merlès per la carretera i quan arribo al poble no trobo les marques! Començo a desesperar-me em capfico amb que les marques han d’estar abans del poble i fins hi tot torno al camí que vaig sortir cap a la carretera 1 km enllà i pujo a veure on m´havia colat. Tot pujant pàjaro m´en adono que que Collons estic fent!!!

Tiro avall altra vegada per la carretera i a pendre pel cul! Penso que a partir de Sta Maria de Merlès havia de trobar les marques sí o sí, arribo després de quasi 3h d´haver sortit de Sagàs amb només 7 o 8 km, està bé el començament, no?

Per sortir de Sta Maria de Merlès veig marques just abans d’un pont i el travesso, merda! Hi ha 4 posibles camins però sense marques, res de res. Potser vaig estar 3/4h voltant per allà i finalment no puc més, no tinc ni aigua ni forces, truco a la Queralt perquè eren les 3:45 i li comento que em llegeixi el tros del llibre que em va deixar el Martox del GR4. Em diu que ull, que no travessi el pont, que hi ha el camí just a la dreta abans d’arribar-hi. Mare meva portava quasi 4h per fer 8km, a veure qui ho supera!!!

A partir d’aquí va començar a ser una altra cosa, em vaig tranquil·litzar quan la Queralt em va dir que vindria a Pinós a avituallar-me i vaig començar a animar-me. No paro de còrrer fins a Pinós quan allà veig la Queralt i el meu pare i vaig pensar que estava salvat, em fico a dins el cotxe quasi sense dir res, menjo, bec i agafo forces amb els seus ànims. També em diuen que hi ha una liada per Internet que tinc missatges de molta gent que ni conec i això em dóna la motivació que necesitava!

Cap a Cornet aquest tram va ser especialment dur per la boira i les cases amb els gossos que sortien a lladrar. No veia a dos pams i em moria de son. Semblava que havia de caure al terra fins que finalment arribo a les 8:00 a Cornet tot fent-se de dia i el cos es transforma…

Galeria de fotos completa – GR-4 Punk Trail